dissabte, 18 de febrer de 2017

VOLEM ACOLLIR

La setmana passada vaig estar mirant, en youtube, el concert per a les persones refugiades que es va celebrar al Palau Sant Jordi. Cada vegada que veig el maltractament que fan els governs als refugiats, sent una tristor i una vergonya immensa. Són persones l'únic pecat de les quals ha estat nàixer en un lloc en lluita constant per culpa dels interessos dels poderosos. I el cor se m'encongeix quan pense que són persones com tu i com jo, homes que són com els nostres fills i xiquets que són com els nostres nets, que fugen de la guerra i moren de fred en uns camps on són tractats pitjor que els animals, mentre els governs del món miren cap a un altre costat. En quines mans està el món en el qual vivim?


Ismael Serrano ( concert volem acollir)


PODRIES
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...
Un altre país
fóra casa teva,
i diries "sí"
en una altra llengua.
T'hauries criat
d'una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega...
Tindries amics
i jocs d'una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries... podries...

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d'ell
podria ser teva.

Joana Raspall

dissabte, 11 de febrer de 2017

EL SOPAR DELS IDIOTES


Fa uns dies, pel meu aniversari, el meu fill em va regalar unes entrades per dos esdeveniments que es feien al Teatre Calderón d'Alcoi. Em van fer molta il·lusió, perquè ací no tenim moltes oportunitats d'anar al teatre.
Unes de les entrades eren per a l'obra El sopar dels idiotes, una versió d'una comèdia que no passa de moda, adaptada al valencià per Juli Disla.
Divertida, o més bé entretinguda.
Vaig passar una bona estona.
Me'n vaig recordar que quan jo era molt jove,  anava amb molta freqüència, perquè el meu pare era músic, i anàvem als concerts.
Anàvem al cine totes les setmanes, però de mica en mica, van anar tancant-los i projectaven al Calderón o al Principal, els dos teatres que queden encara.
Recorde amb especial afecte un concert de l'Ovidi on tothom cridava "amnistia i llibertat" i cantàvem "l'estaca" i "la gallineta" de Lluís Llach. Era l'única manera de protestar que teníem, encara que jo era massa jove i no comprenia ben bé l'efecte d'aquells crits i cançons. Em vaig enamorar de Toti Soler, que acompanyava sempre Ovidi.

Fa uns anys, aprofitant que el cine es va traslladar a les petites sales dins d'un centre comercial, van fer obres per remodelar el Calderón, que havia estat inaugurat en 1902. La remodelació va dotar el teatre de les comoditats i serveis propis del segle XXI i de la tecnologia més actual, però de l'antic teatre, no queda res. Les aranyes de cristallets de roca que penjaven del sostre ja no hi són. Al seu lloc, uns xicotets focus encastats en un sostre negre, i en lloc dels rosetons daurats de les llotges, parets llises de fusta i baranes d'acer inoxidable. A mi m'agradava més el d'abans. Ara tot és molt fred. Ha desaparegut la màgia i la calidesa.
Tot i això, seguiré anant mentre facen alguna cosa que m'agrade. Dins de dues setmanes tinc entrades per anar a veure Tosca. Em fa molta il·lusió.

dissabte, 4 de febrer de 2017

EL PERFUM DELS RECORDS


Edward Hopper

Es despertava amb mandra
i amb prou faena es llevava.
L’aire portava olor
de soledat i fred
des que ell va partir
descalç i nu aquell dia.
Cada dia a l’alcova,
el mirall li mostrava
un rostre ple d’arrugues,
uns cabells plens de canes
i uns bonics ulls de vidre
del color de la mel.
L’aroma del cafè
inundava la cuina
i amb la tassa ben plena
s’escalfava les mans
mirant a l’infinit
per l’antiga finestra
per a veure uns llençols
estesos feia dies
que amb cura arreplegava
per sentir el perfum
de suors i rialles,
de versos i poemes
escrits al costat d’ell.
L’aroma dels records
incrustat en la roba.
Olor que no se’n va
encara que la rentes.
Per molt de temps que passe.

dissabte, 28 de gener de 2017

SOIR BLEU

Soir bleu. Edward Hopper, 1914.

Totes les vesprades Denis anava al mateix cafè. Li agradava seure en la terrassa mirant el Sena i fumar un cigarret o dos o tres, i totes les vesprades les mateixes cares: El mariner de la gorra que semblava esperar l’amor que va deixar en aquest port, el pintor de Monmartre i algun altre assidu amb els quals gaudia xarrant una estona, el seu metge i la seva esposa...Sempre la mateixa gent i a la mateixa hora.

Fa una setmana, quan el Dr. Vipont el va veure entrar a la consulta, no va fer bona cara. L’havia cridat perquè anara a veure el resultat d’unes proves que li havien fet. La maleïda tos de tots els matins...
Li va dir que tenia una malaltia als pulmons i que havia de deixar el tabac, que el veia tots els dies a la terrassa de la cafeteria encenent un cigarret darrere l’altre i així no anava enlloc. Denis li va prometre que ho faria mentre pensava- començaré demà-, i aquest demà mai no arribava.

Cada dia sortia de casa amb la ferma decisió de no fumar, de fet no portava tabac, però en arribar al cafè comprava cigarrets a la cambrera que, lleugera de roba i amb les galtes vermelles, passava amb la safata oferint-los als clients.
I cada dia, les mateixes paraules del metge reganyant-lo, les mateixes mirades, els mateixos gestos de reprovació... Fins que va dir prou.

Es va posar el vestit de pierrot amb el qual tantes vegades havia passejat pels carrers de Paris oferint flors i somriures, es va maquillar acuradament i va enfilar cap al cafè. En arribar va seure i va encendre un cigarret. El fum va inundar el seu cos primer i l'ambient després. Ningú el va reconèixer. El mariner va seguir esperant el seu amor, el metge  va saludar educadament llevant-se el barret, fins i tot el pintor li va oferir fer-li un retrat.

Tan sols la cambrera de les galtes vermelles va saber qui era i el va mirar amb tristesa. A partir d'aquell dia, cada vegada que Denis anava a comprar-li tabac, ella li donava una flor. Les flors no li farien mal, li deia. Un dia i un altre i un altre, fins que va reunir un gran ram. Ja no li'n cabien més, i va decidir deixar l'habit. I ho va aconseguir!! Només feia falta voluntat.

Seguint la proposta de Relats Conjunts

dissabte, 21 de gener de 2017

ALCOI BLANC



L'hivern en l'aire,
i a les branques dels arbres
bressols de neu.


La claror jeu
a les branques dels arbres.
La neu té llum.

Carme Rosanas


 L'hivern amaga
el vermell del semàfor.
Un floc el tapa.

M. Roser

dissabte, 14 de gener de 2017

ME BASTA ASÍ




ME BASTA ASÍ

Si yo fuese Dios
y tuviese el secreto,
haría un ser exacto a ti;
lo probaría
(a la manera de los panaderos
cuando prueban el pan, es decir:
con la boca),
y si ese sabor fuese
igual al tuyo, o sea
tu mismo olor, y tu manera
de sonreír,
y de guardar silencio,
y de estrechar mi mano estrictamente,
y de besarnos sin hacernos daño
—de esto sí estoy seguro: pongo
tanta atención cuando te beso—;
                                entonces,
si yo fuese Dios,
podría repetirte y repetirte,
siempre la misma y siempre diferente,
sin cansarme jamás del juego idéntico,
sin desdeñar tampoco la que fuiste
por la que ibas a ser dentro de nada;
ya no sé si me explico, pero quiero
aclarar que si yo fuese
Dios, haría
lo posible por ser Ángel González
para quererte tal como te quiero,
para aguardar con calma
a que te crees tú misma cada día
a que sorprendas todas las mañanas
la luz recién nacida con tu propia
luz, y corras
la cortina impalpable que separa
el sueño de la vida,
resucitándome con tu palabra,
Lázaro alegre,
yo,
mojado todavía
de sombras y pereza,
sorprendido y absorto
en la contemplación de todo aquello
que, en unión de mí mismo,
recuperas y salvas, mueves, dejas
abandonado cuando —luego— callas...
(Escucho tu silencio.
                    Oigo
constelaciones: existes.
                        Creo en ti.
                                    Eres.
                                          Me basta).



Ángel González

divendres, 6 de gener de 2017

NIT DE REIS


Si hi ha un dia que destaca en el Nadal alcoià, és sens dubte el dia de Reis. Tot es prepara acuradament, atenent fins el mínim detall perquè la cavalcada siga tot un èxit.
El dia d’abans, dia 4 de gener, els Reis, acompanyats pels seus ajudants, arriben a les muntanyes dels voltants d’Alcoi. Allí munten un campament per descansar ells, els patges i els camells. Cal tenir en compte que vénen de molt lluny, i el dia següent tenen una dura faena ja que han d’atendre les peticions de grans i menuts.


En fer-se de nit, encenen grans fogueres a la serra per aixoplugar-se del fred.


Mentrestant, el tio Piam, un personatge tradicional alcoià, surt al carrer per buscar l'ambaixador reial


que recorre els carrers de la ciutat per fer saber a tots, que l’endemà, els Reis acudiran puntuals a la cita que tenen amb els xiquets.



Va llegint un ban reial:


A l’ambaixador el segueixen un grup de petits rucs que porten damunt del llom les bústies perquè els menuts dipositen les cartes per fer saber als Reis totes les joguines que volen. Són cartes amb el nom del remitent, no siga que, encara que són mags, obliden l’adreça d’algú. Ací, la vespra dels Reis es coneix com “el dia de la burra”. Els Reis i els seus ajudants passen tota la nit llegint les peticions que tothom els fa.


I per fi arriba el gran dia. Milers de xiquets, acompanyats per pares i iaios, surten al carrer per veure la desfilada. Abans, a les balconades, han deixat rosegons de pa i aigua per als animals que porten els Reis, i algun dolcet  per als patges.
Melcior, Gaspar i Baltasar recorren els principals carrers de la ciutat muntats en els seus dromedaris.
En arribar a la Plaça Major, baixen de les seves muntures per adorar el fill de Déu. Majestuosos, caminen cap al pesebre mentre sona l’Aleluya de Haendel. És un moment de gran emoció.


Darrere dels Reis, un gran nombre de patges (xics i xiques joves) que, maquillats i vestits de negre, van deixant en cada casa els regals. Porten una faixa i un barret rojos, i unes grans escales de fusta per les quals pugen a les balconades a fer els seus lliuraments, tal com podeu veure en la foto.


Els xiquets que viuen per on passa la cavalcada, esperen impacients en les seves cases que arriben els anomenats "negres" que els porten els paquets. Quan entren, els nens els besen i els conviden a menjar algun dolç.
Fets un manoll de nervis, esgarren els embolcalls per veure si els han portat allò que havien demanat en les cartes.
Els Reis han de fer una selecció, perquè els xiquets demanen tot el que veuen en els fullets de publicitat de les jogueteries. Però com que són mags i savis, encerten en l’elecció.
És a dir, aquí els petits i menys petits, no esperem a l’endemà per veure els regals. El dia 5, quan s’acaba la cavalcada, cadascú va a la seva casa per obrir els paquets que els Reis han portat.

El Teo és encara molt menut  i amb menjar quan toca, en té prou,


però Lucas i Jorge reben els patges amb il·lusió. Saben que vénen carregats de regals.

I per acabar, disculpeu tots els que em vau deixar comentaris en el post del torró als quals no he pogut contestar. En Nadal hi ha moltes coses a fer. Però vull dir-vos que em vaig informar i el vaig refer. Era qüestió de moldre-ho més.

divendres, 23 de desembre de 2016

PER NADAL...TORRONS

És costum ací fer dolços per Nadal, sobretot la gent gran, que els més joves tenen poc temps. Jo, de vegades, n'he fet, però és una feinada, i ara que tinc temps, no tinc ganes.
Fa cosa d'un mes, vaig anar a un taller per aprendre a fer torró. Molt fàcil, tenint en compte que només s'havia de moldre el sucre i l'ametlla, i ho van fer amb una màquina. Avui, en un moment d'inspiració nadalenca i aprofitant que jo en tinc una, d'eixes màquines, he pensat que podria fer-ne, de torró. Casolà, sense conservants ni colorants...I m'he posat a la feina. He llegit la recepta i he preparat els ingredients: sucre, ametlla i un trosset de pell de llima.


Primer polvoritzar el sucre, afegir la pell de llima i després triturar les ametlles fins que quede una massa amb textura de serradures.
Amb molta cura, he folrat l'interior d'una capseta de fusta amb un paper de la grandària de la pastilla de torró.


He omplit la capseta amb la massa,


i l'he escampada perquè tots els raconets estigueren plens.


He tancat la capseta i...
"Voila"... fet! Només falta tastar-lo.
Així és que després de sopar, he tret la capseta a taula i he tret el torró de dins. Perfecte!!


Però, ai amics, a l'hora de tallar-lo, es desfeia tot. Per què, si he seguit les instruccions fil per randa? Hauré mòlt massa el sucre? O les ametlles? Ho hauré mòlt poc? No, ha estat l'espàtula que he utilitzat per fer la barreja. Era massa llarga, o potser massa curta. El sabor? perfecte, però com que no es pot menjar si no és amb cullera, el faré servir per decorar algun pastís, fins i tot per donar-li un toc al corder o al llobarro, ara que està ben vist barrejar dolç i salat.
M'hauria agradat convidar-vos, de fet era la meva intenció, però haurà de ser en una altra ocasió. Jo no perd l'esperança.
De tota manera, us desitge un BON NADAL.

dissabte, 17 de desembre de 2016

TARDIU

Font Roja. Alcoi.

A propòsit del fet que quasi arribant a l’hivern, no fa fred, gens ni mica, i em veig en Nadal amb màniga curta, he recordat que fa unes setmanes, em van enviar un whatsapp on m’informaven del naixement d’una nova estació: el “veroño”, mitad verano y mitad otoño.
Jo l’he traduït com “tardiu”, meitat tardor meitat estiu.
Ja fa uns quants anys que la temperatura ambient ha pujat de tal manera que, almenys per ací, gaudim o patim, mai no se sap, d’un temps en el qual es pot esquiar en biquini, fer surf amb bufanda, banyar-se en les platges en desembre i a casa, conviure amb el ventilador i l’estufa.
És veritat que les fulles canvien de color i cauen, que els dies són curts i alguns grisos, però fred? Gens. Potser a les nits una mica de frescor. Així, al carrer, veiem de tot, gent amb anorac a la vora d’altra en mànigues de camisa. És el temps dels armaris abarrotats de roba on es barregen els abrics amb les samarretes de tirants, perquè mai saps si demà farà una calor de por o bufarà un vent del dimoni i cal tindre-ho tot a mà.
En aquell whatsapp acabaven dient: en veroño, vístete como te salga de...
Jo dic per acabar: al tardiu vestiu amb el que vos surta de... l’armari.
No li he trobat rima!

dilluns, 12 de desembre de 2016

MAGRANES


Fruit de tardor
dintre de les entranyes,
 vermells robins.


Cada robí,
la temptació pels llavis.
Suc gola endins.

Carme Rosanas.


 Joc de paraules:
m'agrada la magrana.
La pell s'esberla.

Xavier Pujol.


 Mel i magrana,
dolça tardor, i al vent
fulles que dansen

Glo.Bos.blog

 Vermells robins,
riquesa de tardor
sota la pell.

Helena Bonals.

dissabte, 3 de desembre de 2016

BETLEM DE TIRISITI

Tirisiti

Avui vull parlar-vos de la representació d’un Betlem que es fa a Alcoi per Nadal. Tothom el coneix pel nom de Tirisiti, que és un del seus protagonistes, potser el més conegut.
És un muntatge teatral amb titelles del tipus anomenat de “peu i vareta”.
Cada any, en arribar desembre, els xiquets i xiquetes van a gaudir una estona amb els personatges, ja que interactuen amb ells. Per exemple quan surt el “sereno”, pregunten: “Serenooo, quina hora és?? O quan surt “l’auelo” li canten: “Auelo xitxero, cara de putxero”.
Els personatges pertanyen a la tradició popular alcoiana. Així, a banda dels que ja he anomenat, destaquen la Tereseta, que és la dona de Tirisiti i que s’entén amb el rector de l’església, les beates, que van a missa totes vestides de negre, la castanyera, que observa tot sense dir res, el torero alcoià (que toreja el bou sense ferir-lo, ni per descomptat matar-lo) etc.
L’actor que dóna veu al personatge principal, parla amb una llengüeta metàl·lica en la boca, per la qual cosa, quan el protagonista crida a Tereseta, el que s’escolta és Tirisiti. D’això prové el nom d’aquest personatge que, a més, dóna nom a la representació. Aquest teatret s’ha fet tan conegut, que en arribar desembre, la majoria d’escoles de les comarques properes i no tan properes, porten els alumnes més petits a veure’l i a passar una bona estona.
Ací us deixe una escena de la representació.


diumenge, 27 de novembre de 2016

ARBRE SOLITARI




Ja feia molt de temps que estava sol. Els seus amics, amb els quals un dia havia format un bosc, havien anat morint-se de mica en mica de pura sequera. I allí romania ell un dia i un altre, gairebé nu i amb l’única companyia del sol i el cel ras. Ni un mal núvol que donés treva a la calor dels dies. Ni tan sols els ocells gosaven parar-se en les seves branques. De fet feia molt de temps que no en veia cap.
Ja s’havia acostumat a la soledat, i amb prou feines recordava el soroll del vent o de la pluja, però tant de temps sense una gota d’aigua que amainara la set de la terra clavillada, el feia pensar que li aguardava la mateixa sort que als seus companys. I francament, no sabia què era el millor, si demanar als déus aigua per sobreviure, o que un raig el partira en dos.
Aquell dia, el va despertar una pluja intensa. Quasi no recordava  aquella sensació tan agradable! No sabia molt de temps duraria aquell regal del cel, així que va moure les branques per banyar-se fins la medul·la.
Va ploure molt de temps dia i nit, i la terra, que al principi es bevia tota l’aigua, va acabar xopada i al seu voltant es va formar una bassa immensa que no deixava veure el sòl quan baixava els ulls. Davall d'ell, un gran mirall que reflectia el gris del cel i la seva figura. I va sentir que mai tornaria a estar sol, perquè ara tenia un germà. Ell i el seu reflex eren dos bessons siamesos units per sempre pels peus.


Participació en la proposta d'Antaviana.

diumenge, 20 de novembre de 2016

TORT I ESPENTOLAT

Aquest estiu, cada vegada que anava de la casa on estiuejava al poble, a la vora de la carretera veia un arbre diferent a tots. A simple vista, semblava tort i espentolat.


Un dia em vaig decidir a fer el camí a peu per veure'l de prop. Al seu voltant, tots els arbres creixien drets i elegants, com si volguessen tocar el cel amb les fulles més altes. Eren bells i el miraven amb menyspreu. Alguns fins i tot gosaven desafiar el sol.


Però aquest, tenia una bellesa diferent, allunyat dels cànons establerts. I jo em preguntava, qui dicta les normes per considerar si quelcom és més o menys bell? Per què als qui s'aparten del camí marcat se'ls assenyala?
Aquest arbre havia intentat tocar el cel com els seus companys, però en veure que li era impossible, va decidir créixer lliurement, amb branques tortes, algunes sense fulles. I a mi quan el vaig veure de prop, em va semblar preciós. Perquè res en la vida s'hauria de jutjar mirant de passada. Cal apropar-se per descobrir allò que a simple vista no es veu.

dissabte, 12 de novembre de 2016

HOMENATGE A LEONARD COHEN

Ahir el món va perdre un gran músic, però sobretot ha perdut un gran poeta. De fet es va dedicar a escriure abans de cantar. Però la poesia dóna poc per a menjar i afortunadament als seus poemes els va posar música. Així els ha conegut tothom, jo inclosa.
Encara que a mi m'ha agradat sempre molt la seva música, és una llàstima no conèixer els poetes per la seva tasca. Quants Leonards Cohen deu haver-hi que no han tingut l'oportunitat de publicar la seva poesia tan important en el món materialista en què vivim.
Enamorat de Lorca, va posar música  a un dels seus bells poemes.

          PEQUEÑO VALS VIENÉS
En Viena hay diez muchachas, 
un hombro donde solloza la muerte 
y un bosque de palomas disecadas. 
Hay un fragmento de la mañana 
en el museo de la escarcha. 
Hay un salón con mil ventanas. 
¡Ay, ay, ay, ay! 
Toma este vals con la boca cerrada. 

Este vals, este vals, este vals, 
de sí, de muerte y de coñac 
que moja su cola en el mar. 

Te quiero, te quiero, te quiero, 
con la butaca y el libro muerto, 
por el melancólico pasillo, 
en el oscuro desván del lirio, 
en nuestra cama de la luna 
y en la danza que sueña la tortuga. 
¡Ay, ay, ay, ay! 
Toma este vals de quebrada cintura. 

En Viena hay cuatro espejos 
donde juegan tu boca y los ecos. 
Hay una muerte para piano 
que pinta de azul a los muchachos. 
Hay mendigos por los tejados. 
Hay frescas guirnaldas de llanto. 
¡Ay, ay, ay, ay! 
Toma este vals que se muere en mis brazos. 

Porque te quiero, te quiero, amor mío, 
en el desván donde juegan los niños, 
soñando viejas luces de Hungría 
por los rumores de la tarde tibia, 
viendo ovejas y lirios de nieve 
por el silencio oscuro de tu frente. 
¡Ay, ay, ay, ay! 
Toma este vals del “Te quiero siempre”. 

En Viena bailaré contigo 
con un disfraz que tenga 
cabeza de río. 
¡Mira qué orilla tengo de jacintos! 
Dejaré mi boca entre tus piernas, 
mi alma en fotografías y azucenas, 
y en las ondas oscuras de tu andar 
quiero, amor mío, amor mío, dejar, 
violín y sepulcro, las cintas del vals.



La seva veu seguirà viva en els nostres cors.
Un gran músic. Un gran poeta.
Descanse en pau.

dissabte, 5 de novembre de 2016

LA PLUJA


Pascal Campion



Tanca el paraigües.
Deixem que el cor s'amere
de poesia.
Mentre hi haja tempesta.
Mentre dure la pluja.

diumenge, 30 d’octubre de 2016

UN TOC D'ATENCIÓ



Segur que tots heu escoltat la frase: Quina llàstima, tan bona persona que era!! quan algú ha mort, oi que sí? Encara que només fa uns dies estaven dient lo malparit que era i bla bla...

Quan portes molts anys convivint amb algú, amb qui has compartit totes les coses, les bones i les dolentes, acaba convertint-se en un moble més de la teva casa que mai té res a dir i de tant en tant et contesta d’una manera inconvenient, et vénen ganes de sortir, tancar la porta i perdre’t on no et trobe ningú. Potser esperaves alguna cosa diferent per a aquesta etapa de la teva vida...

Però quan ets a les portes d’un quiròfan, el que està dins és el teu “moble”, i no saps què està passant, ai amics, la cosa canvia. Dues hores, tres de no saber res, mirant angoixada la porta, esperant respostes, et fan recapacitar. En la vida res és només blanc o negre. Tu també calles massa, remugues massa i no és just culpar sempre l'altre. I et trobes demanant per favor a no sé qui, que res de dolent li passe, que no vols perdre el company i trobar-te en soledat, perquè sempre una paraula impertinent val mil vegades més que un permanent silenci.
Que vols dir-li que et fa molta falta per recórrer el camí que et queda i quant l’estimes...abans que un dia algú et diga: quina llàstima, tan bona persona que era!!

dissabte, 22 d’octubre de 2016

UN PASSEIG PER ALCOI (II)





Baixant unes quantes costeres -d'això com de ponts Alcoi en té bastants-, he trobat una font que ja ni recordava, encara que he begut moltes vegades quan era petita.
M'ha fet goig veure que està ben conservada, i potser encara els xiquets demanen als seus pares que els hi pugen per a beure.
A la ciutat n'hi ha algunes que funcionen i estan ben conservades, però precisament d'aquesta no me'n recordava gens.






Hem seguit caminant fins arribar al col·legi dels Salesians, que té una petita església, la de Maria Auxiliadora.

Església de Maria Auxiliadora

Déu meu, quantes esglésies!. I en falten un grapat!. Mai m'havia parat a pensar-ho.
Una mica més avall està la plaça de la Universitat.


Universitat Politècnica.

 

 Els dos edificis on està ubicada la Universitat, van ser dos de les més importants fàbriques d'Alcoi, que com tantes altres van tancar les seves portes. Fa tants anys, que no podria dir si va ser la crisi el motiu del tancament. Eren fàbriques tèxtils. El tèxtil i la metal·lúrgia van ser, en el seu temps, dos pilars importants per a l'economia alcoiana. D'allò, no queda res. La indústria, ofegada pels preus del sòl i els elevats impostos, ha fugit cap a altres poblacions. I les antigues fàbriques o bé estan en ruïnes, o els seus edificis s'han aprofitat per a diverses utilitzacions. En una, ara hi ha un supermercat, en una altra un centre de salut...

Centre de salut "La Fàbrica"









Tan sols algunes xemeneies s'han restaurat per conservar-les, com un monument funerari, que recorda allò que ha sigut, i ja no és.










De tornada a casa, hem entropessat  amb el Conservatori, un altre edifici modernista de la ciutat.

Conservatori























Una altra imatge del Conservatori


I ja per fi, hem arribat al pont de Cervantes, un dels molts ponts que hi ha a Alcoi. Massa ponts per a tant poc riu. És clar que els ponts han estat construïts per salvar barrancs. El riu, primer pels abocaments sense control i després per la sequera tan important que estem patint, està, com diu Serrat, fet una claveguera i ferit de mort. On eren les seves ribes, ara, un petit parc on la gent va a passejar.

 
                                                             Imatge de la vora del riu

Però no sempre ha sigut així. Fa anys, molts, en els paratges naturals que envolten Alcoi, hi havia aigua, i la gent anava a passar el dia. Fins i tot es podien banyar. La font del Molinar, un dels més importants aqüífers que abastia la ciutat, ara està sec, però anys enrere tenia molta aigua.
Com que ara no puc mostrar-vos en foto com era, i per complaure als que volien veure més pintures meues, us el mostre en un quadre que vaig pintar fa temps. 

 Font del Molinar

No voldria acabar aquest recorregut pel meu poble, sense parlar-vos d'Ovidi Montllor, un alcoià que ha portat el poble al seu cor i que tant hem estimat.

 Monument homenatge a Ovidi Montllor


I ja per finalitzar, demanar-vos disculpes si us ha resultat llarg i pesat. Només volia mostrar-vos unes pinzellades del poble on vaig nàixer, on m'he criat i he viscut les millors i pitjors coses que m'han passat en la vida, i del qual estic orgullosa. No es perfecte, ja ho sé,  però la perfecció existeix?
Gràcies per la vostra paciència.



diumenge, 16 d’octubre de 2016

UN PASSEIG PER ALCOI (I)

Aquest matí, com cada matí de diumenge, la meva germana i jo hem anat a desdejunar. Sempre anem a una cafeteria enfront de casa, però avui hem decidit anar al centre.
Hem pres el café i la torrada a la Plaça de dins, un lloc molt agradable.

Plaça de dins.

Allí hem trobat una colla de gent, gran i menuda, que amb samarretes i mocadorets de color rosa, es preparaven per fer una cursa amb la qual recaptar fons per a la lluita contra el càncer de mama que se celebra el dia 19 d'aquest mes.

Plaça de dins.






Hem comprat un mocadoret per col·laborar amb la causa i me l'he posat al coll fins que hem trobat la meua família i li l'he nugat a la gossa, que el lluïa tota orgullosa.
Mireu, mireu, sembla que somriu! 
Mari                                                                                                                   Lea

Com que feia temps que no hi anàvem, i aprofitant que diumenge la ciutat està quasi deserta, hem decidit fer un passeig pels seus carrers més emblemàtics, i m'agradaria compartir-lo amb vosaltres, per mostrar-vos una mica el lloc on visc.
Hem començat per la Plaça de l'Ajuntament, popularment coneguda com La Bandeja, on és el Campanar (de l'església de Santa Maria).

El Campanar

Hem seguit per l'església de Sant Jordi, el nostre patró. 

Església de Sant Jordi

Quasi a dos pams, hi ha un convent de monges de clausura (només Déu deu saber a què es dediquen).

      
Feia un matí preciós, amb un sol tebi, que permetia anar en cos de camisa.
Encara que a les fotos no s'aprecie (estan fetes amb el mòbil), aquest sol de tardor dóna una llum espectacular a l'ambient.

 










Casa del paó




Alcoi, per als que no el coneguen, té una ruta modernista de la qual vull mostrar-vos alguns detalls de diversos edificis. Potser la més coneguda és l'anomenada "casa del paó", perquè a la porta de ferro hi ha un paó reial (foto de l'esquerra). La foto de la dreta és un detall de la balconada del mateix edifici.
Carrer Sant Nicolau amunt, he arribat a la Glorieta, un dels parcs més representatius de la ciutat.



Quan jo era petita, el meu pare m'hi portava per veure com els paons reials desplegaven la cua de colors.
Actualment ja no hi ha paons -com moltes altres coses han anat desapareixent- només queda el colomer que veieu a la foto, enmig d'un petit estany on ànecs i oques prenen el bany si els ve de gust.

El parc deu el seu nom a una glorieta, que encara hi és, on abans les bandes de música feien concerts, i a les nits d'estiu, segons em contava ma mare -jo no ho he conegut- feien berbenes  on els joves anaven a ballar i amb sort trobaven nóvia o nóvio.


La Glorieta


dissabte, 8 d’octubre de 2016

CANÇÓ PER A UN NEN QUE HA NASCUT



Avui publique un poema, que ja vaig escriure i publicar fa temps. Li'l vaig dedicar a un nen que estava per néixer quan no tenia nom ni li posàvem cara. Avui, que el nen ha nascut, que ja té nom i cara, vull amb aquest poema donar-li la benvinguda.
Benvingut a la vida, Teo. Benvingut a casa.





Només t'escric a tu, perquè m'escoltes
des d'eixe lloc on solament tu estàs,
per descobrir-te tot un món de màgia
on una nit, agafarem un grapat d'espurnes
que en llançar-les al cel es desfaran
en un milió d'estels
per donar llum a la nit fosca,
i dibuixarem una lluna blanca i gran
que teixirà els teus cabells amb fils de plata
que en acariciar-los
m' impregnaran les mans d'olor de vida nova.
Només t'escric a tu perquè m'entengues
des d'eixe lloc on solament tu estàs,
per descobrir-te tot un món de somnis
on un dia, a l'alba
volaran papallones
pintades sobre el cel amb aquarel·les
en algun lloc a la vora de la mar.
I a la tardor floriran primaveres,
florirà el gessamí, floriran roses,
i roselles amagades al mig d'un camp de blat.
I fins els arbres que a la tardor perden les fulles,
no mostraran les seves branques nues,
romandran verds i tendres
i no perdran les fulles aquest any.
Només t'escric a tu perquè em conegues
des d'eixe lloc on solament tu estàs

dissabte, 1 d’octubre de 2016

RELATS CONJUNTS: TERRA LLAURADA



Joan Miró, 1923-24, Terra llaurada


Acabava de sortir de la consulta de Manel, el psicòleg. Des que va patir la depressió, el visitava de tant en tant, quan tenia els ànims per terra.
-  El que et passa a tu, Rosa, és que ets molt sensible, i els que sou així, teniu un caràcter més depressiu. Res d’important.
-  Maleïda sensibilitat! Em fa patir. La gent no em comprèn i em trobe sola.
-  Però tu ets així! I no pots pretendre que tots siguen com tu. Als que no són com tu, potser no els afecta el mateix.Tu t'emociones i plores per unes coses, i ells per altres ben diferents. Mira, per posar-te un exemple, un home que arriba a casa, seu al sofà, posa els peus damunt de la tauleta i gaudeix mirant un partit de futbol mentre es pren una cervesa i es fuma un puro, difícilment caurà en una depressió. Per a ell, un poema és “no te escucho, cartucho” i una pintura... abstracta, posem per cas, no és art. Segurament diria: “Això ho faig jo amb els ulls tancats".
  És millor ell? És pitjor? Ni una cosa ni l’altra. Ell no patirà com tu, però tampoc gaudirà com tu de les de les petites coses, d’aquelles que no es veuen amb els ulls. Dóna gràcies, doncs, per ser com ets. Demà ho veuràs tot d’un altre color.
Déu meu! Estava descrivint el seu marit!!
Aquell dia, després de dinar, ella li va dir:
- Joan, vull comprar una reproducció d’una obra d’art que m’agrada molt. Fa temps que la vaig veure en una botiga de decoració, i vull penjar-la al saló.
- Sí dona, compra el que vulgues.
- Com que no puc anar a Nova York a veure l’original, em conformaré amb la reproducció.
Així que a la vesprada, va anar i la va comprar.
- Joan!! -li va dir tota devanida quan ell va tornar-, vine a veure el quadre! Mira, es diu “Terra llaurada”.
- I on veus tu això? Si tu vols, el penge, però jo no li trobe ni cap ni peus. I què t’ha costat?
- 300 euros -li va dir ella amb una mica de por.
Se li va girar la boca al tos.
- 300 euros? Tu estàs boja? Si això ho faig jo amb els ulls tancats, quatre perots i ja està.
-Vinga, posa la tele que estic perdent-me un partit de xampions molt interessant.
I se'n va anar mormolant cap a la cuina, -300 euros!
Va agafar una cervesa, va seure al sofà, va acomodar els peus damunt la tauleta i es va posar a mirar la tele.
-Falta! faltaaa! Mare de Déu quin àrbitre. 
Manel tenia raó. El Joan era un ximplot. Bona persona, sí, però un ximplot.
Ella va entrar al saló, el va mirar i li va dir:
-Vols un puro també?
-Goool! -va ser la resposta.