diumenge, 26 de febrer del 2017

VENCIDOS


Il·lustració Troche- Cultura inquieta.


Por la manchega llanura
se vuelve a ver la figura
de Don Quijote pasar.

Y ahora ociosa y abollada va en el rucio la armadura,
y va ocioso el caballero, sin peto y sin espaldar,
va cargado de amargura,
que allá encontró sepultura
su amoroso batallar.
Va cargado de amargura,
que allá «quedó su ventura» en la playa de Barcino, frente al mar.

Por la manchega llanura
se vuelve a ver la figura
de Don Quijote pasar.
Va cargado de amargura,
va, vencido, el caballero de retorno a su lugar.

¡Cuántas veces, Don Quijote, por esa misma llanura,
en horas de desaliento así te miro pasar!
¡Y cuántas veces te grito: Hazme un sitio en tu montura
y llévame a tu lugar;
hazme un sitio en tu montura,
caballero derrotado, hazme un sitio en tu montura
que yo también voy cargado
de amargura
y no puedo batallar!

Ponme a la grupa contigo,
caballero del honor,
ponme a la grupa contigo,
y llévame a ser contigo
pastor.

Por la manchega llanura
se vuelve a ver la figura
de Don Quijote pasar...

 León Felipe




16 comentaris:

  1. Mira que l'havia escoltada vegades aquesta cançó, però crec que no havia copsat la impressionant bellesa del poema fins avui. També la il·lustració és ben significativa i descriu molt bé aquest sentir-se vençut.
    Gràcies i una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo vaig conèixer León Felipe per la cançó de Serrat del qual he segut i encara segueixo sent una enamorada i aquest poema és un dels que sempre he tingut presents en la vida. Potser segons en quin moment l'he vist des-de diferents punts de vista. De vegades com diu el poeta "cargado de amargura". Bona nit i una abraçada.

      Elimina
  2. M'ha encantat aquesta il·lustració a mi també...

    Preciós el poema i la cançó!!! Gràcies, Mari!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan vaig veure aquesta il.lustració em va vindre el poema a la memoria. Un gran poema sí. Bona nit. Una abraçada.

      Elimina
  3. M'ha passat com a la Galionar. Llegit es copsa tota la intencionalitat del poema. I amb la música i veu del Joan Manuel encara més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest poema escrit fa tants anys em sembla que està de plena actualitat. Que d'una manera o altra moltes vegades ens trobem vençuts.

      Elimina
  4. Em vas a transportar a temps pretèrits, però ningú ens pot treure les enormes il·lusions que vivim aquells anys. Sempre he sentit admiració per León Felipe, també per Serrat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què joves erem quan Serrat va traure l'àlbum Mediterráneo! Quants records i què feliç era jo. Em recorde a mi mateix sempre rient, sempre contenta... Amb els anys, la vida es veu i es viu d'una altra manera...

      Elimina
  5. Quins elements més ben triats, Mari... No solament hi ha el fred exterior, sinó el de l'ànima, contra el que malament et pots defensar.
    Olga X.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan el fred entra en l'ànima no hi ha prou abrics per donar-li escalfor.

      Elimina
  6. M'ha encantat la il·lustració el poema i la cançó...És clar que la història es repeteix!
    Aleshores em savia de memòria moltes cançons del Serrat...
    Petonets, Mari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Serrat...una gran figura de la cançó i de la poesia. Jo recorde moltes cançons d'ell.

      Elimina
  7. Quin post més encertat! Leon Felipe és un dels meus referents en poesia castellana, la imatge expressa molt bé el sentit del poema i Serrat hi hi posa la veu i la intensitat que requereix.
    Un post rodó, Mari!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies.Quan vaig veure la imatge, em va venir al cap el bonic poema de León Felipe.

      Elimina
  8. Un poema precios,que et venen ganes de lluitar contra las malaltias de la normalitat.
    Ella no sabia què fer,només sabia que no podia més amb la seva ànima,i que estaba trista i sola,la vida se la havia trencat.(Santiago López Petit,Filosofo.)
    Quant algu plora,no saps si plora el cos o l'ànima.

    ResponElimina