diumenge, 25 de juny de 2017

TEMPS D'ESPERA

Il·lustració: Natasha Villone




Per si de cas no puc dir-t’ho
quan arribes a la vida...
Quant t’estimem, quant t’estime
sense conèixer-te encara.
T’aguarde per bressolar-te
en un bressol fet de vent
de poemes i silencis
fet de llum i fet de música
per cantar-te si et despertes.
Arribaràs per omplir
de vida la meua vida.
I t’espere com s’espera
el regal més desitjat,
el més bonic, el més dolç
i quan passen uns quants dies vull
estar amb tu un momentet
només tu i jo,tu i jo a soles
com si res més existira
per mirar-te i remirar-te
agafar-te les manetes
per besar-te la careta
i acaronar-te els cabells
i  per dir-te a cau d’orella
quant t’estimem, quant t’estime
per si no vaig poder dir-t’ho
quan vas arribar al món.



 

I amb aquest post us deixe fins a setembre. Demà em trasllade a la caseta de la serra a passar l'estiu, que ací fa una calor insuportable. I, de pas, aprofitaré per portar l'ordinador a revisió, que fa temps que no em funciona bé.
Que passeu un bon estiu.

divendres, 9 de juny de 2017

MIOLS


Com gata en zel
en nits de lluna plena
miole al fosc.


A les teulades
se sent miolar la gata
davant la lluna.

Xavier Pujol


 Miol i lament
que la lluna t'escolta.
T'omple de llum.

Carme Rosanas 



Els meus lectors
són aquest gat que observa
com miro el sol.

Helena Bonals





dissabte, 6 de maig de 2017

DESIG



Retorne d’un ahir
on abans t’abraçava
perfilant amb els llavis
el teu cos,
perfumant el meu pit
amb espígol i roses
perquè el feres servir
com a bressol.

Retorne d’un passat
on abans passejàvem
trepitjant sol i pluja
per arribar enlloc,
a la vora d’un port
cercant vaixells i veles
caminant de la mà
fins a la fi del món.

I si amb el meu retorn,
et fera retornar
del teu món de tristesa
negre i fosc,
penjaria en el cel
amb fils de plata
mil poemes escrits
sense cap mot.

diumenge, 16 d’abril de 2017

INDIFERÈNCIA


Silence- Johann Heinrich Fussli

Et parlava amb el meu silenci
mai vas entendre res,
no vaig rebre cap resposta,
i amb la teva indiferència
vas segellar els meus llavis per sempre.

diumenge, 9 d’abril de 2017

LA IAIA

Cada dia , en arribar a casa, trobava l’avia asseguda en el seu balancí fent punt amb dues grans agulles.
-Què fas iaia?
-Estic teixint una manta per que ni tu ni cap xiquet del món passe fred a l’hivern. Anava a la cuina, feia els deures, sopava i abans de gitar-me anava a dir-li bona nit a la iaia.

 Il·lustració Troche

-Ja està llesta la manta?
-No. Ha de ser molt gran per embolcar-vos a tots. Ves al llit, que abans de anar a dormir aniré a escalfar-te els peus.
-Bona nit, iaia.
Un dia, va vindre el meu pare a buscar-me a la sortida de l’escola. Portava una petita maleta. Em va semblar estrany perquè sempre venia la mare.
-Has d'anar a passar uns dies a casa de la tieta Anna, em va dir. Em feia molta il·lusió. Jugar amb el Cesc i la Clara,i sobretot gitar-me en la llitera de dalt! La tia no volia perquè deia que era massa petita i podia caure, però la meva cosina, quan la tieta se’n anava a dormir em canviava el llit.. Jo em sentia valenta i gran.
Al cap d’uns quants dies, el pare va tornar per a portar-me a casa. En el fons, ja tenia ganes de tornar i veure a la mare i a la iaia. I ja en el cotxe: -t’has portat bé? T’ho has menjat tot?... les preguntes que fan els pares. En arribar a casa, la mare estava plorant.. Em va fer un petó i em va abraçar tan fort que quasi no podia alenar. Quan em va soltar, vaig anar a buscar la iaia, però no hi era. Ni ella, ni el balancí, ni les agulles...res.
-On és la iaia?
-Se’n ha anat al cel, va dir la mare.
-I la manta? Em va dir que quasi estava acabada.
-Se l’ha emportat per acabar-la allí.
Vaig anar al dormitori, vaig apropar el llit a la finestra, la vaig obrir i vaig traure el cap per buscar la iaia en el cel, però res. Encara feia una miqueta de sol, i hi havia algun núvol, però ni senyal de la iaia ni del balancí ni de la manta que estava teixint.
La mare em va cridar perquè anara a la cuina. Mentre ella feia el sopar, jo vaig fer els deures i vaig mirar la tele una estoneta. Després de menjar-me la truita i el iogurt, era hora d’anar a dormir.
-T’has posat el pijama? T’has raspallat les dents?... les preguntes que fan les mares.
-Sííí.
-Doncs digues-li bona nit al pare, fes-li un petó i al llit que demà s’ha de matinar.
En obrir la porta del dormitori i encendre la llum, no podia creure allò que els meus ulls estaven veient. La manta que estava teixint la iaia, entrava per la finestra i tapava tot el llit!!

 Il·lustració Troche

Vaig traure el cap. La manta cobria tot el cel!! Era veritat el que m'havia dit la iaia!!
Tota embolicada amb l'abrigall, em vaig gitar. Ara podia dormir tranquil·la. Sabia que encara que no la veiés, ella estaria cada nit allí per escalfar-me els peus.

dilluns, 20 de març de 2017




Ha arribat
amb el sol penjat del coll
i les mans plenes de llum.
Com el més preuat regal.
Per a despullar els cossos
i vestir els arbres nus,
omplint de color de vida
les muntanyes i els balcons.
Amerant les ànimes
dels més bells poemes.


Feliç dia de la poesia i bona primavera a tothom!!


 Primavera verda,
els lliris morats
empaiten els blancs,
els ginkgos fan ombra
amb els verds ventalls.

Olga Xirinacs.

dimecres, 15 de març de 2017

PRIMER ANIVERSARI



Amics bloguers, avui el meu blog compleix un any!! Ja sé que al costat dels vostres, el meu és un nadó, però per a mi era un gran repte. 
Va ser la meva germana qui em va iniciar en aquesta tasca. A mi no m’agrada gaire la tecnologia, de fet no tenia ni ordinador des que vaig acabar a l’Escola d’Idiomes. Ella es va entossudir, i l’any passat, pel meu aniversari, me’l van regalar, i sabent que a mi sempre m’ha agradat tot allò que té a veure amb les paraules, em va recomanar uns quants blogs que estava segura que m’agradarien.
Va ser un bona recomanació, que m’ha permès conèixer uns amics (si permeteu que vos anomene així) que mai hauria pogut imaginar.
Gràcies, doncs, per compartir poemes, pensaments, vivències...imatges i paraules en definitiva amb les quals  m'he emocionat, he aprés i he gaudit.
Un any en el qual heu conegut una mica el meu poble











i les seves tradicions

            

Un any en el qual he compartit les petites coses del meu dia a dia, 



 les emocions...


                                                                                                        les alegries...
els poemes escrits des del cor...
 
Només t'escric a tu, perquè m'escoltes
des d'eixe lloc on solament tu estàs,
per descobrir-te tot un món de màgia
on una nit, agafarem un grapat d'espurnes
que en llançar-les al cel es desfaran
en un milió d'estels
per donar llum a la nit fosca,
i dibuixarem una lluna blanca i gran
que teixirà els teus cabells amb fils de plata
que en acariciar-los
m' impregnaran les mans d'olor de vida nova.
Només t'escric a tu perquè m'entengues
des d'eixe lloc on solament tu estàs,
per descobrir-te tot un món de somnis
on un dia, a l'alba
volaran papallones
pintades sobre el cel amb aquarel·les
en algun lloc a la vora de la mar.
I a la tardor floriran primaveres,
florirà el gessamí, floriran roses,
i roselles amagades al mig d'un camp de blat.
I fins els arbres que a la tardor perden les fulles,
no mostraran les seves branques nues,
romandran verds i tendres
i no perdran les fulles aquest any.
Només t'escric a tu perquè em conegues
des d'eixe lloc on solament tu estàs

En fi, un any en què he anat com diu el meu blog FENT CAMÍ.

Gràcies, doncs, a tothom, per la vostra paciència, per les vostres paraules d'ànim, per fer-me costat. Espere seguir per molts anys gaudint de la vostra companyia.

Una abraçada molt forta per a tots.


dimecres, 8 de març de 2017

VUIT DE MARÇ


Aquest matí m’he despertat una mica trasbalsada, i m'he mirat en l'espill per preguntar-li al meu jo si sabia el perquè. Em veure’m trist, la imatge ha sortit del mirall, i m’ha fet una abraçada tan dolça com mai ningú ho havia fet, ( no de bades deu ser qui més m’estima) i m’ha dit a cau d’orella: -Felicitats, avui és el nostre dia-. I sí, és el meu i el teu i el de totes les dones que lluiten  per fer realitat el somni d'acabar amb la desigualtat entre homes i dones que hi ha en tots els àmbits de la societat, per acabar amb tantes dones assassinades per les seves parelles...i un llarg etcètera de situacions lamentables amb les quals ens trobem a diari.
I cal seguir en la brega per que un dia, potser en deu anys o en cent o en mil, ningú ens mire per sobre del muscle pel sols fet de ser dones, i puguem mirar al mon de tu a tu sense emboços, sense complexos. 


                                                                                                                  Il·lustració Marcos Severi

dissabte, 4 de març de 2017

DESIG COMPLIT



Fa uns dies us vaig dir que tenia entrades per anar a veure Tosca. Doncs bé, la representació va ser divendres passat. Em feia una mica de por que la companyia no estigués a l'alçada, per allò que Alcoi no és una ciutat molt gran, però no. Em va agradar molt.


La companyia es diu “Opera 2001 en coproducció amb l’Òpera Massy de París amb Martin Mázik com a director musical.
La vaig veure des d’una llotja, la més propera a l’escenari, que encara que és un lloc privilegiat, hi ha una barana que ve a l’alçada dels ulls, amb la qual cosa per veure-ho bé, has d’acostar-te com si estiguessis en una balconada. D’una altra banda, tenia l’avantatge  de poder veure l’orquestra.

El decorat estava molt bé, tenint en compte les dimensions de l’escenari. I de l’òpera, que dir-vos! Una preciosa historia de passions, amor, gelosia, intriga... amb la magnífica música de Puccini cantada per unes veus genials. Tant la de la soprano, com la dels tenors i en general de tots.
Especialment emotius són els moments en els quals Tosca i Cavaradossi canten les respectives àries: “Vissi d'arte" i “E lucevan le stelle"
No tinc vídeos de l’actuació a Alcoi, així que  he posat la de Montserrat Caballé i Plàcido Domingo. Ja que no poden ser les d’ací...

La següent la va posat Galionar en un dels seus darrers posts, però a mi no m’importa tornar a escoltar-la. 


 La representació d'ací va ser única perquè hi va participar el cor de "Veus blanques Sant Roc" d'Alcoi. Són els escolans que envolten el sagristà.



Diuen que l'òpera té les dues cares, que si t'agrada, serà per sempre, i si no, no t'agradarà mai.


Tots aquells que van fer possible la representació, van rebre els aplaudiments del públic que omplia el teatre.


A aquells que us agrade l'òpera, us la recomane, encara que segur que la coneixeu, i als que no sabeu si us agradarà, també la recomane. Potser us apassione i tot.

diumenge, 26 de febrer de 2017

VENCIDOS


Il·lustració Troche- Cultura inquieta.


Por la manchega llanura
se vuelve a ver la figura
de Don Quijote pasar.

Y ahora ociosa y abollada va en el rucio la armadura,
y va ocioso el caballero, sin peto y sin espaldar,
va cargado de amargura,
que allá encontró sepultura
su amoroso batallar.
Va cargado de amargura,
que allá «quedó su ventura» en la playa de Barcino, frente al mar.

Por la manchega llanura
se vuelve a ver la figura
de Don Quijote pasar.
Va cargado de amargura,
va, vencido, el caballero de retorno a su lugar.

¡Cuántas veces, Don Quijote, por esa misma llanura,
en horas de desaliento así te miro pasar!
¡Y cuántas veces te grito: Hazme un sitio en tu montura
y llévame a tu lugar;
hazme un sitio en tu montura,
caballero derrotado, hazme un sitio en tu montura
que yo también voy cargado
de amargura
y no puedo batallar!

Ponme a la grupa contigo,
caballero del honor,
ponme a la grupa contigo,
y llévame a ser contigo
pastor.

Por la manchega llanura
se vuelve a ver la figura
de Don Quijote pasar...

 León Felipe




dissabte, 18 de febrer de 2017

VOLEM ACOLLIR

La setmana passada vaig estar mirant, en youtube, el concert per a les persones refugiades que es va celebrar al Palau Sant Jordi. Cada vegada que veig el maltractament que fan els governs als refugiats, sent una tristor i una vergonya immensa. Són persones l'únic pecat de les quals ha estat nàixer en un lloc en lluita constant per culpa dels interessos dels poderosos. I el cor se m'encongeix quan pense que són persones com tu i com jo, homes que són com els nostres fills i xiquets que són com els nostres nets, que fugen de la guerra i moren de fred en uns camps on són tractats pitjor que els animals, mentre els governs del món miren cap a un altre costat. En quines mans està el món en el qual vivim?


Ismael Serrano ( concert volem acollir)


PODRIES
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...
Un altre país
fóra casa teva,
i diries "sí"
en una altra llengua.
T'hauries criat
d'una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega...
Tindries amics
i jocs d'una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries... podries...

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d'ell
podria ser teva.

Joana Raspall

dissabte, 11 de febrer de 2017

EL SOPAR DELS IDIOTES


Fa uns dies, pel meu aniversari, el meu fill em va regalar unes entrades per dos esdeveniments que es feien al Teatre Calderón d'Alcoi. Em van fer molta il·lusió, perquè ací no tenim moltes oportunitats d'anar al teatre.
Unes de les entrades eren per a l'obra El sopar dels idiotes, una versió d'una comèdia que no passa de moda, adaptada al valencià per Juli Disla.
Divertida, o més bé entretinguda.
Vaig passar una bona estona.
Me'n vaig recordar que quan jo era molt jove,  anava amb molta freqüència, perquè el meu pare era músic, i anàvem als concerts.
Anàvem al cine totes les setmanes, però de mica en mica, van anar tancant-los i projectaven al Calderón o al Principal, els dos teatres que queden encara.
Recorde amb especial afecte un concert de l'Ovidi on tothom cridava "amnistia i llibertat" i cantàvem "l'estaca" i "la gallineta" de Lluís Llach. Era l'única manera de protestar que teníem, encara que jo era massa jove i no comprenia ben bé l'efecte d'aquells crits i cançons. Em vaig enamorar de Toti Soler, que acompanyava sempre Ovidi.

Fa uns anys, aprofitant que el cine es va traslladar a les petites sales dins d'un centre comercial, van fer obres per remodelar el Calderón, que havia estat inaugurat en 1902. La remodelació va dotar el teatre de les comoditats i serveis propis del segle XXI i de la tecnologia més actual, però de l'antic teatre, no queda res. Les aranyes de cristallets de roca que penjaven del sostre ja no hi són. Al seu lloc, uns xicotets focus encastats en un sostre negre, i en lloc dels rosetons daurats de les llotges, parets llises de fusta i baranes d'acer inoxidable. A mi m'agradava més el d'abans. Ara tot és molt fred. Ha desaparegut la màgia i la calidesa.
Tot i això, seguiré anant mentre facen alguna cosa que m'agrade. Dins de dues setmanes tinc entrades per anar a veure Tosca. Em fa molta il·lusió.

dissabte, 4 de febrer de 2017

EL PERFUM DELS RECORDS


Edward Hopper

Es despertava amb mandra
i amb prou faena es llevava.
L’aire portava olor
de soledat i fred
des que ell va partir
descalç i nu aquell dia.
Cada dia a l’alcova,
el mirall li mostrava
un rostre ple d’arrugues,
uns cabells plens de canes
i uns bonics ulls de vidre
del color de la mel.
L’aroma del cafè
inundava la cuina
i amb la tassa ben plena
s’escalfava les mans
mirant a l’infinit
per l’antiga finestra
per a veure uns llençols
estesos feia dies
que amb cura arreplegava
per sentir el perfum
de suors i rialles,
de versos i poemes
escrits al costat d’ell.
L’aroma dels records
incrustat en la roba.
Olor que no se’n va
encara que la rentes.
Per molt de temps que passe.

dissabte, 28 de gener de 2017

SOIR BLEU

Soir bleu. Edward Hopper, 1914.

Totes les vesprades Denis anava al mateix cafè. Li agradava seure en la terrassa mirant el Sena i fumar un cigarret o dos o tres, i totes les vesprades les mateixes cares: El mariner de la gorra que semblava esperar l’amor que va deixar en aquest port, el pintor de Monmartre i algun altre assidu amb els quals gaudia xarrant una estona, el seu metge i la seva esposa...Sempre la mateixa gent i a la mateixa hora.

Fa una setmana, quan el Dr. Vipont el va veure entrar a la consulta, no va fer bona cara. L’havia cridat perquè anara a veure el resultat d’unes proves que li havien fet. La maleïda tos de tots els matins...
Li va dir que tenia una malaltia als pulmons i que havia de deixar el tabac, que el veia tots els dies a la terrassa de la cafeteria encenent un cigarret darrere l’altre i així no anava enlloc. Denis li va prometre que ho faria mentre pensava- començaré demà-, i aquest demà mai no arribava.

Cada dia sortia de casa amb la ferma decisió de no fumar, de fet no portava tabac, però en arribar al cafè comprava cigarrets a la cambrera que, lleugera de roba i amb les galtes vermelles, passava amb la safata oferint-los als clients.
I cada dia, les mateixes paraules del metge reganyant-lo, les mateixes mirades, els mateixos gestos de reprovació... Fins que va dir prou.

Es va posar el vestit de pierrot amb el qual tantes vegades havia passejat pels carrers de Paris oferint flors i somriures, es va maquillar acuradament i va enfilar cap al cafè. En arribar va seure i va encendre un cigarret. El fum va inundar el seu cos primer i l'ambient després. Ningú el va reconèixer. El mariner va seguir esperant el seu amor, el metge  va saludar educadament llevant-se el barret, fins i tot el pintor li va oferir fer-li un retrat.

Tan sols la cambrera de les galtes vermelles va saber qui era i el va mirar amb tristesa. A partir d'aquell dia, cada vegada que Denis anava a comprar-li tabac, ella li donava una flor. Les flors no li farien mal, li deia. Un dia i un altre i un altre, fins que va reunir un gran ram. Ja no li'n cabien més, i va decidir deixar l'habit. I ho va aconseguir!! Només feia falta voluntat.

Seguint la proposta de Relats Conjunts

dissabte, 21 de gener de 2017

ALCOI BLANC



L'hivern en l'aire,
i a les branques dels arbres
bressols de neu.


La claror jeu
a les branques dels arbres.
La neu té llum.

Carme Rosanas


 L'hivern amaga
el vermell del semàfor.
Un floc el tapa.

M. Roser

dissabte, 14 de gener de 2017

ME BASTA ASÍ




ME BASTA ASÍ

Si yo fuese Dios
y tuviese el secreto,
haría un ser exacto a ti;
lo probaría
(a la manera de los panaderos
cuando prueban el pan, es decir:
con la boca),
y si ese sabor fuese
igual al tuyo, o sea
tu mismo olor, y tu manera
de sonreír,
y de guardar silencio,
y de estrechar mi mano estrictamente,
y de besarnos sin hacernos daño
—de esto sí estoy seguro: pongo
tanta atención cuando te beso—;
                                entonces,
si yo fuese Dios,
podría repetirte y repetirte,
siempre la misma y siempre diferente,
sin cansarme jamás del juego idéntico,
sin desdeñar tampoco la que fuiste
por la que ibas a ser dentro de nada;
ya no sé si me explico, pero quiero
aclarar que si yo fuese
Dios, haría
lo posible por ser Ángel González
para quererte tal como te quiero,
para aguardar con calma
a que te crees tú misma cada día
a que sorprendas todas las mañanas
la luz recién nacida con tu propia
luz, y corras
la cortina impalpable que separa
el sueño de la vida,
resucitándome con tu palabra,
Lázaro alegre,
yo,
mojado todavía
de sombras y pereza,
sorprendido y absorto
en la contemplación de todo aquello
que, en unión de mí mismo,
recuperas y salvas, mueves, dejas
abandonado cuando —luego— callas...
(Escucho tu silencio.
                    Oigo
constelaciones: existes.
                        Creo en ti.
                                    Eres.
                                          Me basta).



Ángel González

divendres, 6 de gener de 2017

NIT DE REIS


Si hi ha un dia que destaca en el Nadal alcoià, és sens dubte el dia de Reis. Tot es prepara acuradament, atenent fins el mínim detall perquè la cavalcada siga tot un èxit.
El dia d’abans, dia 4 de gener, els Reis, acompanyats pels seus ajudants, arriben a les muntanyes dels voltants d’Alcoi. Allí munten un campament per descansar ells, els patges i els camells. Cal tenir en compte que vénen de molt lluny, i el dia següent tenen una dura faena ja que han d’atendre les peticions de grans i menuts.


En fer-se de nit, encenen grans fogueres a la serra per aixoplugar-se del fred.


Mentrestant, el tio Piam, un personatge tradicional alcoià, surt al carrer per buscar l'ambaixador reial


que recorre els carrers de la ciutat per fer saber a tots, que l’endemà, els Reis acudiran puntuals a la cita que tenen amb els xiquets.



Va llegint un ban reial:


A l’ambaixador el segueixen un grup de petits rucs que porten damunt del llom les bústies perquè els menuts dipositen les cartes per fer saber als Reis totes les joguines que volen. Són cartes amb el nom del remitent, no siga que, encara que són mags, obliden l’adreça d’algú. Ací, la vespra dels Reis es coneix com “el dia de la burra”. Els Reis i els seus ajudants passen tota la nit llegint les peticions que tothom els fa.


I per fi arriba el gran dia. Milers de xiquets, acompanyats per pares i iaios, surten al carrer per veure la desfilada. Abans, a les balconades, han deixat rosegons de pa i aigua per als animals que porten els Reis, i algun dolcet  per als patges.
Melcior, Gaspar i Baltasar recorren els principals carrers de la ciutat muntats en els seus dromedaris.
En arribar a la Plaça Major, baixen de les seves muntures per adorar el fill de Déu. Majestuosos, caminen cap al pesebre mentre sona l’Aleluya de Haendel. És un moment de gran emoció.


Darrere dels Reis, un gran nombre de patges (xics i xiques joves) que, maquillats i vestits de negre, van deixant en cada casa els regals. Porten una faixa i un barret rojos, i unes grans escales de fusta per les quals pugen a les balconades a fer els seus lliuraments, tal com podeu veure en la foto.


Els xiquets que viuen per on passa la cavalcada, esperen impacients en les seves cases que arriben els anomenats "negres" que els porten els paquets. Quan entren, els nens els besen i els conviden a menjar algun dolç.
Fets un manoll de nervis, esgarren els embolcalls per veure si els han portat allò que havien demanat en les cartes.
Els Reis han de fer una selecció, perquè els xiquets demanen tot el que veuen en els fullets de publicitat de les jogueteries. Però com que són mags i savis, encerten en l’elecció.
És a dir, aquí els petits i menys petits, no esperem a l’endemà per veure els regals. El dia 5, quan s’acaba la cavalcada, cadascú va a la seva casa per obrir els paquets que els Reis han portat.

El Teo és encara molt menut  i amb menjar quan toca, en té prou,


però Lucas i Jorge reben els patges amb il·lusió. Saben que vénen carregats de regals.

I per acabar, disculpeu tots els que em vau deixar comentaris en el post del torró als quals no he pogut contestar. En Nadal hi ha moltes coses a fer. Però vull dir-vos que em vaig informar i el vaig refer. Era qüestió de moldre-ho més.