divendres, 23 de desembre de 2016

PER NADAL...TORRONS

És costum ací fer dolços per Nadal, sobretot la gent gran, que els més joves tenen poc temps. Jo, de vegades, n'he fet, però és una feinada, i ara que tinc temps, no tinc ganes.
Fa cosa d'un mes, vaig anar a un taller per aprendre a fer torró. Molt fàcil, tenint en compte que només s'havia de moldre el sucre i l'ametlla, i ho van fer amb una màquina. Avui, en un moment d'inspiració nadalenca i aprofitant que jo en tinc una, d'eixes màquines, he pensat que podria fer-ne, de torró. Casolà, sense conservants ni colorants...I m'he posat a la feina. He llegit la recepta i he preparat els ingredients: sucre, ametlla i un trosset de pell de llima.


Primer polvoritzar el sucre, afegir la pell de llima i després triturar les ametlles fins que quede una massa amb textura de serradures.
Amb molta cura, he folrat l'interior d'una capseta de fusta amb un paper de la grandària de la pastilla de torró.


He omplit la capseta amb la massa,


i l'he escampada perquè tots els raconets estigueren plens.


He tancat la capseta i...
"Voila"... fet! Només falta tastar-lo.
Així és que després de sopar, he tret la capseta a taula i he tret el torró de dins. Perfecte!!


Però, ai amics, a l'hora de tallar-lo, es desfeia tot. Per què, si he seguit les instruccions fil per randa? Hauré mòlt massa el sucre? O les ametlles? Ho hauré mòlt poc? No, ha estat l'espàtula que he utilitzat per fer la barreja. Era massa llarga, o potser massa curta. El sabor? perfecte, però com que no es pot menjar si no és amb cullera, el faré servir per decorar algun pastís, fins i tot per donar-li un toc al corder o al llobarro, ara que està ben vist barrejar dolç i salat.
M'hauria agradat convidar-vos, de fet era la meva intenció, però haurà de ser en una altra ocasió. Jo no perd l'esperança.
De tota manera, us desitge un BON NADAL.

dissabte, 17 de desembre de 2016

TARDIU

Font Roja. Alcoi.

A propòsit del fet que quasi arribant a l’hivern, no fa fred, gens ni mica, i em veig en Nadal amb màniga curta, he recordat que fa unes setmanes, em van enviar un whatsapp on m’informaven del naixement d’una nova estació: el “veroño”, mitad verano y mitad otoño.
Jo l’he traduït com “tardiu”, meitat tardor meitat estiu.
Ja fa uns quants anys que la temperatura ambient ha pujat de tal manera que, almenys per ací, gaudim o patim, mai no se sap, d’un temps en el qual es pot esquiar en biquini, fer surf amb bufanda, banyar-se en les platges en desembre i a casa, conviure amb el ventilador i l’estufa.
És veritat que les fulles canvien de color i cauen, que els dies són curts i alguns grisos, però fred? Gens. Potser a les nits una mica de frescor. Així, al carrer, veiem de tot, gent amb anorac a la vora d’altra en mànigues de camisa. És el temps dels armaris abarrotats de roba on es barregen els abrics amb les samarretes de tirants, perquè mai saps si demà farà una calor de por o bufarà un vent del dimoni i cal tindre-ho tot a mà.
En aquell whatsapp acabaven dient: en veroño, vístete como te salga de...
Jo dic per acabar: al tardiu vestiu amb el que vos surta de... l’armari.
No li he trobat rima!

dilluns, 12 de desembre de 2016

MAGRANES


Fruit de tardor
dintre de les entranyes,
 vermells robins.


Cada robí,
la temptació pels llavis.
Suc gola endins.

Carme Rosanas.


 Joc de paraules:
m'agrada la magrana.
La pell s'esberla.

Xavier Pujol.


 Mel i magrana,
dolça tardor, i al vent
fulles que dansen

Glo.Bos.blog

 Vermells robins,
riquesa de tardor
sota la pell.

Helena Bonals.

dissabte, 3 de desembre de 2016

BETLEM DE TIRISITI

Tirisiti

Avui vull parlar-vos de la representació d’un Betlem que es fa a Alcoi per Nadal. Tothom el coneix pel nom de Tirisiti, que és un del seus protagonistes, potser el més conegut.
És un muntatge teatral amb titelles del tipus anomenat de “peu i vareta”.
Cada any, en arribar desembre, els xiquets i xiquetes van a gaudir una estona amb els personatges, ja que interactuen amb ells. Per exemple quan surt el “sereno”, pregunten: “Serenooo, quina hora és?? O quan surt “l’auelo” li canten: “Auelo xitxero, cara de putxero”.
Els personatges pertanyen a la tradició popular alcoiana. Així, a banda dels que ja he anomenat, destaquen la Tereseta, que és la dona de Tirisiti i que s’entén amb el rector de l’església, les beates, que van a missa totes vestides de negre, la castanyera, que observa tot sense dir res, el torero alcoià (que toreja el bou sense ferir-lo, ni per descomptat matar-lo) etc.
L’actor que dóna veu al personatge principal, parla amb una llengüeta metàl·lica en la boca, per la qual cosa, quan el protagonista crida a Tereseta, el que s’escolta és Tirisiti. D’això prové el nom d’aquest personatge que, a més, dóna nom a la representació. Aquest teatret s’ha fet tan conegut, que en arribar desembre, la majoria d’escoles de les comarques properes i no tan properes, porten els alumnes més petits a veure’l i a passar una bona estona.
Ací us deixe una escena de la representació.


diumenge, 27 de novembre de 2016

ARBRE SOLITARI




Ja feia molt de temps que estava sol. Els seus amics, amb els quals un dia havia format un bosc, havien anat morint-se de mica en mica de pura sequera. I allí romania ell un dia i un altre, gairebé nu i amb l’única companyia del sol i el cel ras. Ni un mal núvol que donés treva a la calor dels dies. Ni tan sols els ocells gosaven parar-se en les seves branques. De fet feia molt de temps que no en veia cap.
Ja s’havia acostumat a la soledat, i amb prou feines recordava el soroll del vent o de la pluja, però tant de temps sense una gota d’aigua que amainara la set de la terra clavillada, el feia pensar que li aguardava la mateixa sort que als seus companys. I francament, no sabia què era el millor, si demanar als déus aigua per sobreviure, o que un raig el partira en dos.
Aquell dia, el va despertar una pluja intensa. Quasi no recordava  aquella sensació tan agradable! No sabia molt de temps duraria aquell regal del cel, així que va moure les branques per banyar-se fins la medul·la.
Va ploure molt de temps dia i nit, i la terra, que al principi es bevia tota l’aigua, va acabar xopada i al seu voltant es va formar una bassa immensa que no deixava veure el sòl quan baixava els ulls. Davall d'ell, un gran mirall que reflectia el gris del cel i la seva figura. I va sentir que mai tornaria a estar sol, perquè ara tenia un germà. Ell i el seu reflex eren dos bessons siamesos units per sempre pels peus.


Participació en la proposta d'Antaviana.

diumenge, 20 de novembre de 2016

TORT I ESPENTOLAT

Aquest estiu, cada vegada que anava de la casa on estiuejava al poble, a la vora de la carretera veia un arbre diferent a tots. A simple vista, semblava tort i espentolat.


Un dia em vaig decidir a fer el camí a peu per veure'l de prop. Al seu voltant, tots els arbres creixien drets i elegants, com si volguessen tocar el cel amb les fulles més altes. Eren bells i el miraven amb menyspreu. Alguns fins i tot gosaven desafiar el sol.


Però aquest, tenia una bellesa diferent, allunyat dels cànons establerts. I jo em preguntava, qui dicta les normes per considerar si quelcom és més o menys bell? Per què als qui s'aparten del camí marcat se'ls assenyala?
Aquest arbre havia intentat tocar el cel com els seus companys, però en veure que li era impossible, va decidir créixer lliurement, amb branques tortes, algunes sense fulles. I a mi quan el vaig veure de prop, em va semblar preciós. Perquè res en la vida s'hauria de jutjar mirant de passada. Cal apropar-se per descobrir allò que a simple vista no es veu.

dissabte, 12 de novembre de 2016

HOMENATGE A LEONARD COHEN

Ahir el món va perdre un gran músic, però sobretot ha perdut un gran poeta. De fet es va dedicar a escriure abans de cantar. Però la poesia dóna poc per a menjar i afortunadament als seus poemes els va posar música. Així els ha conegut tothom, jo inclosa.
Encara que a mi m'ha agradat sempre molt la seva música, és una llàstima no conèixer els poetes per la seva tasca. Quants Leonards Cohen deu haver-hi que no han tingut l'oportunitat de publicar la seva poesia tan important en el món materialista en què vivim.
Enamorat de Lorca, va posar música  a un dels seus bells poemes.

          PEQUEÑO VALS VIENÉS
En Viena hay diez muchachas, 
un hombro donde solloza la muerte 
y un bosque de palomas disecadas. 
Hay un fragmento de la mañana 
en el museo de la escarcha. 
Hay un salón con mil ventanas. 
¡Ay, ay, ay, ay! 
Toma este vals con la boca cerrada. 

Este vals, este vals, este vals, 
de sí, de muerte y de coñac 
que moja su cola en el mar. 

Te quiero, te quiero, te quiero, 
con la butaca y el libro muerto, 
por el melancólico pasillo, 
en el oscuro desván del lirio, 
en nuestra cama de la luna 
y en la danza que sueña la tortuga. 
¡Ay, ay, ay, ay! 
Toma este vals de quebrada cintura. 

En Viena hay cuatro espejos 
donde juegan tu boca y los ecos. 
Hay una muerte para piano 
que pinta de azul a los muchachos. 
Hay mendigos por los tejados. 
Hay frescas guirnaldas de llanto. 
¡Ay, ay, ay, ay! 
Toma este vals que se muere en mis brazos. 

Porque te quiero, te quiero, amor mío, 
en el desván donde juegan los niños, 
soñando viejas luces de Hungría 
por los rumores de la tarde tibia, 
viendo ovejas y lirios de nieve 
por el silencio oscuro de tu frente. 
¡Ay, ay, ay, ay! 
Toma este vals del “Te quiero siempre”. 

En Viena bailaré contigo 
con un disfraz que tenga 
cabeza de río. 
¡Mira qué orilla tengo de jacintos! 
Dejaré mi boca entre tus piernas, 
mi alma en fotografías y azucenas, 
y en las ondas oscuras de tu andar 
quiero, amor mío, amor mío, dejar, 
violín y sepulcro, las cintas del vals.



La seva veu seguirà viva en els nostres cors.
Un gran músic. Un gran poeta.
Descanse en pau.

dissabte, 5 de novembre de 2016

LA PLUJA


Pascal Campion



Tanca el paraigües.
Deixem que el cor s'amere
de poesia.
Mentre hi haja tempesta.
Mentre dure la pluja.

diumenge, 30 d’octubre de 2016

UN TOC D'ATENCIÓ



Segur que tots heu escoltat la frase: Quina llàstima, tan bona persona que era!! quan algú ha mort, oi que sí? Encara que només fa uns dies estaven dient lo malparit que era i bla bla...

Quan portes molts anys convivint amb algú, amb qui has compartit totes les coses, les bones i les dolentes, acaba convertint-se en un moble més de la teva casa que mai té res a dir i de tant en tant et contesta d’una manera inconvenient, et vénen ganes de sortir, tancar la porta i perdre’t on no et trobe ningú. Potser esperaves alguna cosa diferent per a aquesta etapa de la teva vida...

Però quan ets a les portes d’un quiròfan, el que està dins és el teu “moble”, i no saps què està passant, ai amics, la cosa canvia. Dues hores, tres de no saber res, mirant angoixada la porta, esperant respostes, et fan recapacitar. En la vida res és només blanc o negre. Tu també calles massa, remugues massa i no és just culpar sempre l'altre. I et trobes demanant per favor a no sé qui, que res de dolent li passe, que no vols perdre el company i trobar-te en soledat, perquè sempre una paraula impertinent val mil vegades més que un permanent silenci.
Que vols dir-li que et fa molta falta per recórrer el camí que et queda i quant l’estimes...abans que un dia algú et diga: quina llàstima, tan bona persona que era!!

dissabte, 22 d’octubre de 2016

UN PASSEIG PER ALCOI (II)





Baixant unes quantes costeres -d'això com de ponts Alcoi en té bastants-, he trobat una font que ja ni recordava, encara que he begut moltes vegades quan era petita.
M'ha fet goig veure que està ben conservada, i potser encara els xiquets demanen als seus pares que els hi pugen per a beure.
A la ciutat n'hi ha algunes que funcionen i estan ben conservades, però precisament d'aquesta no me'n recordava gens.






Hem seguit caminant fins arribar al col·legi dels Salesians, que té una petita església, la de Maria Auxiliadora.

Església de Maria Auxiliadora

Déu meu, quantes esglésies!. I en falten un grapat!. Mai m'havia parat a pensar-ho.
Una mica més avall està la plaça de la Universitat.


Universitat Politècnica.

 

 Els dos edificis on està ubicada la Universitat, van ser dos de les més importants fàbriques d'Alcoi, que com tantes altres van tancar les seves portes. Fa tants anys, que no podria dir si va ser la crisi el motiu del tancament. Eren fàbriques tèxtils. El tèxtil i la metal·lúrgia van ser, en el seu temps, dos pilars importants per a l'economia alcoiana. D'allò, no queda res. La indústria, ofegada pels preus del sòl i els elevats impostos, ha fugit cap a altres poblacions. I les antigues fàbriques o bé estan en ruïnes, o els seus edificis s'han aprofitat per a diverses utilitzacions. En una, ara hi ha un supermercat, en una altra un centre de salut...

Centre de salut "La Fàbrica"









Tan sols algunes xemeneies s'han restaurat per conservar-les, com un monument funerari, que recorda allò que ha sigut, i ja no és.










De tornada a casa, hem entropessat  amb el Conservatori, un altre edifici modernista de la ciutat.

Conservatori























Una altra imatge del Conservatori


I ja per fi, hem arribat al pont de Cervantes, un dels molts ponts que hi ha a Alcoi. Massa ponts per a tant poc riu. És clar que els ponts han estat construïts per salvar barrancs. El riu, primer pels abocaments sense control i després per la sequera tan important que estem patint, està, com diu Serrat, fet una claveguera i ferit de mort. On eren les seves ribes, ara, un petit parc on la gent va a passejar.

 
                                                             Imatge de la vora del riu

Però no sempre ha sigut així. Fa anys, molts, en els paratges naturals que envolten Alcoi, hi havia aigua, i la gent anava a passar el dia. Fins i tot es podien banyar. La font del Molinar, un dels més importants aqüífers que abastia la ciutat, ara està sec, però anys enrere tenia molta aigua.
Com que ara no puc mostrar-vos en foto com era, i per complaure als que volien veure més pintures meues, us el mostre en un quadre que vaig pintar fa temps. 

 Font del Molinar

No voldria acabar aquest recorregut pel meu poble, sense parlar-vos d'Ovidi Montllor, un alcoià que ha portat el poble al seu cor i que tant hem estimat.

 Monument homenatge a Ovidi Montllor


I ja per finalitzar, demanar-vos disculpes si us ha resultat llarg i pesat. Només volia mostrar-vos unes pinzellades del poble on vaig nàixer, on m'he criat i he viscut les millors i pitjors coses que m'han passat en la vida, i del qual estic orgullosa. No es perfecte, ja ho sé,  però la perfecció existeix?
Gràcies per la vostra paciència.



diumenge, 16 d’octubre de 2016

UN PASSEIG PER ALCOI (I)

Aquest matí, com cada matí de diumenge, la meva germana i jo hem anat a desdejunar. Sempre anem a una cafeteria enfront de casa, però avui hem decidit anar al centre.
Hem pres el café i la torrada a la Plaça de dins, un lloc molt agradable.

Plaça de dins.

Allí hem trobat una colla de gent, gran i menuda, que amb samarretes i mocadorets de color rosa, es preparaven per fer una cursa amb la qual recaptar fons per a la lluita contra el càncer de mama que se celebra el dia 19 d'aquest mes.

Plaça de dins.






Hem comprat un mocadoret per col·laborar amb la causa i me l'he posat al coll fins que hem trobat la meua família i li l'he nugat a la gossa, que el lluïa tota orgullosa.
Mireu, mireu, sembla que somriu! 
Mari                                                                                                                   Lea

Com que feia temps que no hi anàvem, i aprofitant que diumenge la ciutat està quasi deserta, hem decidit fer un passeig pels seus carrers més emblemàtics, i m'agradaria compartir-lo amb vosaltres, per mostrar-vos una mica el lloc on visc.
Hem començat per la Plaça de l'Ajuntament, popularment coneguda com La Bandeja, on és el Campanar (de l'església de Santa Maria).

El Campanar

Hem seguit per l'església de Sant Jordi, el nostre patró. 

Església de Sant Jordi

Quasi a dos pams, hi ha un convent de monges de clausura (només Déu deu saber a què es dediquen).

      
Feia un matí preciós, amb un sol tebi, que permetia anar en cos de camisa.
Encara que a les fotos no s'aprecie (estan fetes amb el mòbil), aquest sol de tardor dóna una llum espectacular a l'ambient.

 










Casa del paó




Alcoi, per als que no el coneguen, té una ruta modernista de la qual vull mostrar-vos alguns detalls de diversos edificis. Potser la més coneguda és l'anomenada "casa del paó", perquè a la porta de ferro hi ha un paó reial (foto de l'esquerra). La foto de la dreta és un detall de la balconada del mateix edifici.
Carrer Sant Nicolau amunt, he arribat a la Glorieta, un dels parcs més representatius de la ciutat.



Quan jo era petita, el meu pare m'hi portava per veure com els paons reials desplegaven la cua de colors.
Actualment ja no hi ha paons -com moltes altres coses han anat desapareixent- només queda el colomer que veieu a la foto, enmig d'un petit estany on ànecs i oques prenen el bany si els ve de gust.

El parc deu el seu nom a una glorieta, que encara hi és, on abans les bandes de música feien concerts, i a les nits d'estiu, segons em contava ma mare -jo no ho he conegut- feien berbenes  on els joves anaven a ballar i amb sort trobaven nóvia o nóvio.


La Glorieta


dissabte, 8 d’octubre de 2016

CANÇÓ PER A UN NEN QUE HA NASCUT



Avui publique un poema, que ja vaig escriure i publicar fa temps. Li'l vaig dedicar a un nen que estava per néixer quan no tenia nom ni li posàvem cara. Avui, que el nen ha nascut, que ja té nom i cara, vull amb aquest poema donar-li la benvinguda.
Benvingut a la vida, Teo. Benvingut a casa.





Només t'escric a tu, perquè m'escoltes
des d'eixe lloc on solament tu estàs,
per descobrir-te tot un món de màgia
on una nit, agafarem un grapat d'espurnes
que en llançar-les al cel es desfaran
en un milió d'estels
per donar llum a la nit fosca,
i dibuixarem una lluna blanca i gran
que teixirà els teus cabells amb fils de plata
que en acariciar-los
m' impregnaran les mans d'olor de vida nova.
Només t'escric a tu perquè m'entengues
des d'eixe lloc on solament tu estàs,
per descobrir-te tot un món de somnis
on un dia, a l'alba
volaran papallones
pintades sobre el cel amb aquarel·les
en algun lloc a la vora de la mar.
I a la tardor floriran primaveres,
florirà el gessamí, floriran roses,
i roselles amagades al mig d'un camp de blat.
I fins els arbres que a la tardor perden les fulles,
no mostraran les seves branques nues,
romandran verds i tendres
i no perdran les fulles aquest any.
Només t'escric a tu perquè em conegues
des d'eixe lloc on solament tu estàs

dissabte, 1 d’octubre de 2016

RELATS CONJUNTS: TERRA LLAURADA



Joan Miró, 1923-24, Terra llaurada


Acabava de sortir de la consulta de Manel, el psicòleg. Des que va patir la depressió, el visitava de tant en tant, quan tenia els ànims per terra.
-  El que et passa a tu, Rosa, és que ets molt sensible, i els que sou així, teniu un caràcter més depressiu. Res d’important.
-  Maleïda sensibilitat! Em fa patir. La gent no em comprèn i em trobe sola.
-  Però tu ets així! I no pots pretendre que tots siguen com tu. Als que no són com tu, potser no els afecta el mateix.Tu t'emociones i plores per unes coses, i ells per altres ben diferents. Mira, per posar-te un exemple, un home que arriba a casa, seu al sofà, posa els peus damunt de la tauleta i gaudeix mirant un partit de futbol mentre es pren una cervesa i es fuma un puro, difícilment caurà en una depressió. Per a ell, un poema és “no te escucho, cartucho” i una pintura... abstracta, posem per cas, no és art. Segurament diria: “Això ho faig jo amb els ulls tancats".
  És millor ell? És pitjor? Ni una cosa ni l’altra. Ell no patirà com tu, però tampoc gaudirà com tu de les de les petites coses, d’aquelles que no es veuen amb els ulls. Dóna gràcies, doncs, per ser com ets. Demà ho veuràs tot d’un altre color.
Déu meu! Estava descrivint el seu marit!!
Aquell dia, després de dinar, ella li va dir:
- Joan, vull comprar una reproducció d’una obra d’art que m’agrada molt. Fa temps que la vaig veure en una botiga de decoració, i vull penjar-la al saló.
- Sí dona, compra el que vulgues.
- Com que no puc anar a Nova York a veure l’original, em conformaré amb la reproducció.
Així que a la vesprada, va anar i la va comprar.
- Joan!! -li va dir tota devanida quan ell va tornar-, vine a veure el quadre! Mira, es diu “Terra llaurada”.
- I on veus tu això? Si tu vols, el penge, però jo no li trobe ni cap ni peus. I què t’ha costat?
- 300 euros -li va dir ella amb una mica de por.
Se li va girar la boca al tos.
- 300 euros? Tu estàs boja? Si això ho faig jo amb els ulls tancats, quatre perots i ja està.
-Vinga, posa la tele que estic perdent-me un partit de xampions molt interessant.
I se'n va anar mormolant cap a la cuina, -300 euros!
Va agafar una cervesa, va seure al sofà, va acomodar els peus damunt la tauleta i es va posar a mirar la tele.
-Falta! faltaaa! Mare de Déu quin àrbitre. 
Manel tenia raó. El Joan era un ximplot. Bona persona, sí, però un ximplot.
Ella va entrar al saló, el va mirar i li va dir:
-Vols un puro també?
-Goool! -va ser la resposta.

diumenge, 25 de setembre de 2016

RETORN A L'ASFALT


Pont del Viaducte, Alcoi.



Després d'un llarg estiu fora de cobertures de mòbil i d'internet, he retornat a l'asfalt. He fet un xicotet passeig pels blogs i prou. Com que he tingut el cervell de vacances, (de fet és l'única cosa que he tingut de vacances) encara no se m'ha acudit res per escriure, així que de moment publicaré alguna cosa que tenia  escrita d'abans. Espere que les muses vinguen a visitar-me prompte i no m'hagen abandonat per sempre.
És una alegria retrobar-vos amics i amigues!!!

La imatge es una vista del meu poble que vaig pintar jo mateixa fa temps, quan la pintura era la meua afecció preferida.

dissabte, 30 de juliol de 2016

HAIKUS DE COLORS: ROIG

Gustav Klimt



Amb els teus llavis
apagaràs la pena 
que em crema els ulls.




dissabte, 23 de juliol de 2016

A PROPÒSIT DE LA DEPRESSIÓ





No voldria tornar
al món de bogeria
on els dimonis lluiten
i ennuvolen la raó.
I cal bregar amb ells,
assassins de la vida
que amb mentides t’envolten  
i ferit t’arrosseguen
cap al profund del pou.

I si un dia em rendisc
m’allunye del camí
i caic, només voldria
que em recordeu com sóc
afectuosa i sincera,
amiga dels amics
i amant de la poesia,
que m’abraceu amb força
i no ploreu per mi.

dissabte, 16 de juliol de 2016

HAIKUS DE COLORS: GROC


                                                  Claude Monet                                                    
                                                       


Clareja el dia.
El cel cercava onades
de sol i llum.




L'aire grogueja
amb la llum de llevant.
La barca avança.

               Xavier Pujol



Clars els teus versos,
que l'estiu ens regala.
L'haiku ben groc.

          Carme Rosanas



Sol que impressiona
quan a la matinada,
salpen les barques.

                   M. Roser

dissabte, 9 de juliol de 2016

EL CRESOL




La vida s’extingeix.
La papalloneta vola
sobre la basseta d’oli
d’un cresol antic i vell.
I l’oli està consumint-se
de tantes hores i dies
com ha estat encès.
No puc comprar-lo en cap lloc.
No està en venda,
no hi ha diners per pagar-lo.
La llumeneta balla
sobre la basseta buida.
d’un cresol de blens eixuts.
No cal bufar, com la vida
s'apaga  de mica en mica.

diumenge, 3 de juliol de 2016

BON ESTIU




Amics i amigues, 
com tots els anys passaré l'estiu a la serra, on no hi ha internet ni cobertura, així és que no podré estar tant amb vosaltres com m'agradaria. De tota manera, quan baixe al poble de tant en tant, aniré publicant alguna cosa i fent-vos la visita.
Bon estiu a tothom!!!




divendres, 1 de juliol de 2016

HAIKUS DE COLORS: BLAU


 Marc Chagall

Sota els estels,
ompliràs el meu cos
d'immensitat.



 D'un blau immens
m'omples el cos i l'ànima.
Ben compassats.

                     Carme Rosanas.


 Braços estesos
en els blaus infinits.
Ja sé on trobar-te.

                   Xavier Pujol.



 Al cel ben blau
veig un bocí de lluna.
Un petit somni.

                M. Roser.



bombolles blaves
sota la lluna blanca
somnis de colors

              Elfreelang







dissabte, 25 de juny de 2016

LA NOVENA ONADA


                                                                                            Ivan Aivazovsky


Amb prou feines es va aixecar. Els peus no l’obeïen, i arrossegant-los es va dirigir a la cuina amb la intenció de fer-se un cafè. Però només sentir l'olor, va començar a notar nàusees, com ahir i abans-d’ahir i l’altre i tots. Coneixia molt bé aquells símptomes, els patia tots els estius des de feia temps.
Va seure al sofà, i amagant el cap entre les mans, va començar a plorar. De fet era l’única cosa que feia. Ni dormir, ni menjar, només plorar, i ni tan sols això el descansava. Per què l’envaïa aquella angoixa? Per què sempre a ell?
No hi havia resposta. Ningú la tenia. Intentava pensar que demà tot seria millor i de mica en mica passaria, però sabia que no, que hauria de lluitar, i no tenia ni força ni ganes d’anar al metge per contar-li sempre el mateix i escoltar sempre el mateix. No volia viure així. Abandonava la partida.
A la vesprada, la seva germana, per donar-li ànims, li va ensenyar la foto d’un quadre. Estava escrivint un relat per al blog i volia saber la seva opinió.
Va aixecar els ulls i la va mirar. La novena onada. La imatge d’uns homes agafats a uns taulons de fusta enmig d’una tempesta en un mar brau, furiós. Com devien estar de desesperats per mamprendre aquell viatge cap a un futur incert. No podien perdre res, perquè res tenien. Fins i tot la dignitat se la va quedar el mafiós que els havia venut un viatge al paradís i els havia donat un bitllet cap a l’infern. Fugien de la fam, de la guerra, de la mort. Alguns d’ells haurien perit ja en la tercera o la quinta onada, qui sap. Els que  restaven s’aferraven a la vida esperant un miracle. Quin delicte havien comès? El dit de quin déu havia decidit que havien de néixer en un país on els poderosos lluitaven per uns interessos als quals ells eren aliens?
El va fer pensar. Es vaig escodrinyar a si mateix. És veritat que ell també es trobava enmig d’una tempesta, que no sabia quant de temps duraria, però també sabia que si volia, arribaria a bon port. Amb quin dret, doncs, no volia seguir lluitant? Li semblava fins i tot immoral rebutjar l’ajut que li oferien els que l’estimaven.
Va despenjar el telèfon i va marcar el número. De l’altre costat, la resposta:
-Salut mental, diga’m...

                         (Relat escrit per a la proposta de relats conjunts.)

dimecres, 22 de juny de 2016

HAIKUS DE COLORS: VERD


Claude Monet

Amants per sempre,
fulla i flor del nenúfar
i aigua estancada.



 Els verds s'estimen
Fulles, flors i aigua,
Els uns als altres.

              Carme Rosanas



 L'aigua florida
verdeja l'esperança.
Impressionista.

             Xavier Pujol.



 Blanquegen taques
dins la verdor de l'estany.
Hi ha un llit de fulles.

            M. Roser.



 Nenúfars fora.
Profunditat dins l'aigua.
Sentit d'un quadre.

          Helena Bonals

divendres, 10 de juny de 2016

NIT D'AMOR

Elin Bogomolnik
                                                         



En la nit fosca,
els estels i la lluna
tanquen els ulls.                                       
                                                                  



Sense mirar-se
els amants que s'abracen,
es saben veure.
         
    Carme Rosanas



 En la nit fosca,
la lluna i els estels
són com escletxes.

          Helena Bonals



 Reflex de somnis,
la lluna i les estrelles
si embadaleixen.

        M Roser



 Nit de divendres,
és hora d'estimar-se.
Les copes buides.

       Xavier Pujol


 
Glops d'amor. Foll,
sota la llum dels astres,
creix el desig.

        Galionar



 Els amants dormen
els estels xiuxiuegen
la lluna els vetlla.

        Novesflors



 Al teus rínxols d'or
la nit s'engalana.
Llueix la lluna.

       Fanal Blau


 Rossa de nit
el blau s'ajaça
sobre el teu pit.


       Olga Xirinacs

dimecres, 1 de juny de 2016

L'ORENETA



Fa dos dies, un dia d’aquests  lluminosos que ens regala l’estiu, vaig sentir un cop en el meu balcó. Vaig treure el cap per veure què havia passat, i allà, entre els tests de geranis estava. Una oreneta tan petita que cabia dins de la meva mà. Potser caçant al vol algun insecte, o enlluernada pel sol del Mediterrani, s’havia estavellat contra els vidres.
En un primer moment pensava que estava morta, però no. Semblava que només s'havia espatllat la poteta. La vaig mirar amb atenció. Era tan bonica! M’agradava observar al començ de l’estiu, les orenetes en esbart com si tornaren d’enlloc, majestuoses i elegants, apropar-se fregant l’aigua de les basses amb el bec o les ales.
Me la vaig apropar al pit perquè no s’espantara, i vaig recórrer tota la casa, obrint i tancant armaris, buscant un lloc on es trobara segura i no pegara a fugir.
Finalment vaig fer una espècie de niu amb un pilot de cotó-en-pèl i la vaig deixar. Em vaig posar una miqueta de pa remullat a la mà, i amb un escuradents li'l vaig apropar al bec. Tot va ser debades, no volia menjar ni beure.
Aquest matí, quan m’he despertat, he anat a veure-la. L’he agafada. Gairebé podia sentir el batec del seu coret.
Pensava que s’acostumaria a mi, però no. Amb mi potser se sent segura, però empresonada. Amb una pota ferida pot viure, però la malaltia de la tristesa és mortal de necessitat.
Així que al capvespre, he obert de bat a bat les portes del balcó. Un cel immens, com un mocador gegant de seda pintat amb diverses tonalitats de blau, amb pinzellades blanques i ataronjades, s'ha mostrat  als meus ulls.
He agafat l'oroneta, he obert les mans i l'he deixada anar.
L’he vista creuar, com un llampec, els núvols que semblava que li mostraven el camí cap a l’horitzó que ella cercava.

(Relat escrit per a la proposta de Relats conjunts)

divendres, 27 de maig de 2016

VINT-I-SET DE MAIG



Trenta-vuit anys, tota una vida
tan diferents com érem,
tan diferents com som.
Junts vam emprendre un camí,
amb els peus lligats
a una grossa cadena
de pesades baules
cap a un futur incert,
aferrats a una corda
de vegades a punt de trencar-se.
Hem viscut dies rasos
i nits de trons i llampecs,
compartint il·lusions, superant reptes,
desenganys, desamors,
d'això es tractava.
De la mà unes vegades
i en paral·lel d'altres,
hem fet el camí que ens ha portat
on som avui, i on serem demà i en el futur,
fins que un del dos
arribe a la seva meta
i l'altre hagi d'aprendre
a viure en soledat.