dissabte, 9 de juliol de 2016

EL CRESOL




La vida s’extingeix.
La papalloneta vola
sobre la basseta d’oli
d’un cresol antic i vell.
I l’oli està consumint-se
de tantes hores i dies
com ha estat encès.
No puc comprar-lo en cap lloc.
No està en venda,
no hi ha diners per pagar-lo.
La llumeneta balla
sobre la basseta buida.
d’un cresol de blens eixuts.
No cal bufar, com la vida
s'apaga  de mica en mica.

5 comentaris:

  1. Entenc profindament la teva metàfora d'una vida que s'apaga... O sóc jo que ho veig així.

    M'alegra veure't en les teves escapades de la serra cap al pla ...

    Una abraçada, Mari!

    ResponElimina
  2. Mari, crec que jo també entenc el sentit d'aquest delicadíssim poema; la metàfora està genialment trobada.
    Una abraçada gran!

    ResponElimina
  3. espero que el gresol continuï amb la flama ben viva

    ResponElimina
  4. És com la vida, el gresol s'apaga a poc a poc, encara que de tant en tant hi afegim una mica d'oli...
    Petonets, Mari.

    ResponElimina