dissabte, 23 de juliol de 2016

A PROPÒSIT DE LA DEPRESSIÓ





No voldria tornar
al món de bogeria
on els dimonis lluiten
i ennuvolen la raó.
I cal bregar amb ells,
assassins de la vida
que amb mentides t’envolten  
i ferit t’arrosseguen
cap al profund del pou.

I si un dia em rendisc
m’allunye del camí
i caic, només voldria
que em recordeu com sóc
afectuosa i sincera,
amiga dels amics
i amant de la poesia,
que m’abraceu amb força
i no ploreu per mi.

18 comentaris:

  1. Com entenc les teves paraules, Mari! Situació difícil de manejar, perquè la percepció de la realitat queda distorsionada i el patiment es fa l'amo de les nostres vides... Només una cosa de positiva en el meu cas: la capacitat d'aprimar-se molts Kgs. sense necessitat de posar-se a dieta... :-)) Espero sincerament que aquesta mala companya de viatge no t'habiti mai més.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. Jo en vaig perdre 15 de Kgs. I semblava una granera vestida. No cal dir que els he recuperat. Una abraçada.

      Elimina
  2. No ens hem de rendir mai, lluitant contra aquests dimonis.
    Tot i que espero que no hi hagis de lluitar mai més.
    Jo també entenc molt i molt bè les teves paraules, Mari!
    I ja t'abraço ben fort, ara mateix, molt fort, per mantenir els dimonis ben lluny. Junts (o juntes) sempre fem més força.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies. De vegades necessite les vostres paraules i les vostres abraçades.

      Elimina
  3. M'afegeixo al que han dit les dues amigues anteriors, la Montse i la Carme.
    Endavant Mari, per difícil que sembli.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies. Amb amics com vosaltres és més fàcil la lluita.

      Elimina
  4. Vaja, ja m'estava desesperant, no em sortia l'opció de comentar. Mari, si estàs descrivint la teva pròpia situació, molts ànims!. Pensa que fent pinya, tot és fa més portador i aquí blog i comentaris són terapèutics. I jo no et vull recordar, vull llegir-te cada vegada que publiquis. Una abraçada i no et rendeixis mai!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies. La situació es meva però no d'ara mateix. Es veritat que m'ajudeu molt els amics blogers!

      Elimina
  5. No et preocupis si un dia et rendeixes i caus( a tots ens ha passat), et donarem la mà perquè puguis sortir del pou, farem una garlanda amb paraules de poema, perquè t'hi agafis i només ens caldrà estirar un xic i t'abraçarem ben fort...
    Molts petonets, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies. Què contenta estic d'haver-vos conegut. Sou especials.

      Elimina
  6. mai deixis de lluitar .... i si cal estar trista s'hi està que no és pas estar deprimit....escriure és bona cosa per espantar dimonis amunt que els dies són clars i la llum ens inunda ....

    ResponElimina
  7. ah i si has passat per una depressió comprenc la por a tornar-hi ....no passarà pas ....abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pels teus ànims. Intentaré veure la llum dels dies.

      Elimina
  8. Es fa difícil comentar un poema així, són d'aquells casos que gairebé preferiries no entendre el poema, com em passa tot sovint. Només esperaré que no arribi el dia que esmentes. Mantén-te ben dreta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. Es difícil d'entendre per a qui no ha passat. Un desig: que mai ens arriben a ningú els dies tristos.

      Elimina
  9. Paraules entranyables. Un poema ple d'emoció, es nota que el pou queda lluny i que t'has retrobat tal com ets ... valenta i positiva.

    Una abraçada Mari.

    ResponElimina
  10. Moltes gràcies. Si. El pou queda lluny espere que per molt de temps.Una abraçada

    ResponElimina
  11. Mari,
    te'n vas al cel quan has estat a l'infern. Això val per tothom. Et felicito per haver-te'n sortit.

    ResponElimina