LA IAIA

Cada dia , en arribar a casa, trobava l’avia asseguda en el seu balancí fent punt amb dues grans agulles.

-Què fas iaia?

-Estic teixint una manta per que ni tu ni cap xiquet del món passe fred a l’hivern. Anava a la cuina, feia els deures, sopava i abans de gitar-me anava a dir-li bona nit a la iaia.

 Il·lustració Troche

-Ja està llesta la manta?

-No. Ha de ser molt gran per embolcar-vos a tots. Ves al llit, que abans de anar a dormir aniré a escalfar-te els peus.

-Bona nit, iaia.

Un dia, va vindre el meu pare a buscar-me a la sortida de l’escola. Portava una petita maleta. Em va semblar estrany perquè sempre venia la mare.

-Has d'anar a passar uns dies a casa de la tieta Anna, em va dir. Em feia molta il·lusió. Jugar amb el Cesc i la Clara,i sobretot gitar-me en la llitera de dalt! La tia no volia perquè deia que era massa petita i podia caure, però la meva cosina, quan la tieta se’n anava a dormir em canviava el llit.. Jo em sentia valenta i gran.

Al cap d’uns quants dies, el pare va tornar per a portar-me a casa. En el fons, ja tenia ganes de tornar i veure a la mare i a la iaia. I ja en el cotxe: -t’has portat bé? T’ho has menjat tot?... les preguntes que fan els pares. En arribar a casa, la mare estava plorant.. Em va fer un petó i em va abraçar tan fort que quasi no podia alenar. Quan em va soltar, vaig anar a buscar la iaia, però no hi era. Ni ella, ni el balancí, ni les agulles...res.

-On és la iaia?

-Se’n ha anat al cel, va dir la mare.

-I la manta? Em va dir que quasi estava acabada.

-Se l’ha emportat per acabar-la allí.

Vaig anar al dormitori, vaig apropar el llit a la finestra, la vaig obrir i vaig traure el cap per buscar la iaia en el cel, però res. Encara feia una miqueta de sol, i hi havia algun núvol, però ni senyal de la iaia ni del balancí ni de la manta que estava teixint.

La mare em va cridar perquè anara a la cuina. Mentre ella feia el sopar, jo vaig fer els deures i vaig mirar la tele una estoneta. Després de menjar-me la truita i el iogurt, era hora d’anar a dormir.
-T’has posat el pijama? T’has raspallat les dents?... les preguntes que fan les mares.
-Sííí.
-Doncs digues-li bona nit al pare, fes-li un petó i al llit que demà s’ha de matinar.

En obrir la porta del dormitori i encendre la llum, no podia creure allò que els meus ulls estaven veient. La manta que estava teixint la iaia, entrava per la finestra i tapava tot el llit!!

 Il·lustració Troche

Vaig traure el cap. La manta cobria tot el cel!! Era veritat el que m'havia dit la iaia!!

Tota embolicada amb l'abrigall, em vaig gitar. Ara podia dormir tranquil·la. Sabia que encara que no la veiés, ella estaria cada nit allí per escalfar-me els peus.

SOIR BLEU

Soir bleu. Edward Hopper, 1914.

Totes les vesprades Denis anava al mateix cafè. Li agradava seure en la terrassa mirant el Sena i fumar un cigarret o dos o tres, i totes les vesprades les mateixes cares: El mariner de la gorra que semblava esperar l’amor que va deixar en aquest port, el pintor de Monmartre i algun altre assidu amb els quals gaudia xarrant una estona, el seu metge i la seva esposa...Sempre la mateixa gent i a la mateixa hora.

Fa una setmana, quan el Dr. Vipont el va veure entrar a la consulta, no va fer bona cara. L’havia cridat perquè anara a veure el resultat d’unes proves que li havien fet. La maleïda tos de tots els matins...
Li va dir que tenia una malaltia als pulmons i que havia de deixar el tabac, que el veia tots els dies a la terrassa de la cafeteria encenent un cigarret darrere l’altre i així no anava enlloc. Denis li va prometre que ho faria mentre pensava- començaré demà-, i aquest demà mai no arribava.

Cada dia sortia de casa amb la ferma decisió de no fumar, de fet no portava tabac, però en arribar al cafè comprava cigarrets a la cambrera que, lleugera de roba i amb les galtes vermelles, passava amb la safata oferint-los als clients.

I cada dia, les mateixes paraules del metge reganyant-lo, les mateixes mirades, els mateixos gestos de reprovació... Fins que va dir prou.

Es va posar el vestit de pierrot amb el qual tantes vegades havia passejat pels carrers de Paris oferint flors i somriures, es va maquillar acuradament i va enfilar cap al cafè. En arribar va seure i va encendre un cigarret. El fum va inundar el seu cos primer i l'ambient després. Ningú el va reconèixer. El mariner va seguir esperant el seu amor, el metge  va saludar educadament llevant-se el barret, fins i tot el pintor li va oferir fer-li un retrat.

Tan sols la cambrera de les galtes vermelles va saber qui era i el va mirar amb tristesa. A partir d'aquell dia, cada vegada que Denis anava a comprar-li tabac, ella li donava una flor. Les flors no li farien mal, li deia. Un dia i un altre i un altre, fins que va reunir un gran ram. Ja no li'n cabien més, i va decidir deixar l'habit. I ho va aconseguir!! Només feia falta voluntat.

Seguint la proposta de Relats Conjunts

ARBRE SOLITARI

Ja feia molt de temps que estava sol. Els seus amics, amb els quals un dia havia format un bosc, havien anat morint-se de mica en mica de pura sequera. I allí romania ell un dia i un altre, gairebé nu i amb l’única companyia del sol i el cel ras. Ni un mal núvol que donés treva a la calor dels dies. Ni tan sols els ocells gosaven parar-se en les seves branques. De fet feia molt de temps que no en veia cap.

Ja s’havia acostumat a la soledat, i amb prou feines recordava el soroll del vent o de la pluja, però tant de temps sense una gota d’aigua que amainara la set de la terra clavillada, el feia pensar que li aguardava la mateixa sort que als seus companys. I francament, no sabia què era el millor, si demanar als déus aigua per sobreviure, o que un raig el partira en dos.

Aquell dia, el va despertar una pluja intensa. Quasi no recordava  aquella sensació tan agradable! No sabia molt de temps duraria aquell regal del cel, així que va moure les branques per banyar-se fins la medul·la.

Va ploure molt de temps dia i nit, i la terra, que al principi es bevia tota l’aigua, va acabar xopada i al seu voltant es va formar una bassa immensa que no deixava veure el sòl quan baixava els ulls. Davall d'ell, un gran mirall que reflectia el gris del cel i la seva figura. I va sentir que mai tornaria a estar sol, perquè ara tenia un germà. Ell i el seu reflex eren dos bessons siamesos units per sempre pels peus.

Participació en la proposta d'Antaviana.

RELATS CONJUNTS: TERRA LLAURADA

Joan Miró, 1923-24, Terra llaurada

Acabava de sortir de la consulta de Manel, el psicòleg. Des que va patir la depressió, el visitava de tant en tant, quan tenia els ànims per terra.

-  El que et passa a tu, Rosa, és que ets molt sensible, i els que sou així, teniu un caràcter més depressiu. Res d’important.

-  Maleïda sensibilitat! Em fa patir. La gent no em comprèn i em trobe sola.

-  Però tu ets així! I no pots pretendre que tots siguen com tu. Als que no són com tu, potser no els afecta el mateix.Tu t'emociones i plores per unes coses, i ells per altres ben diferents. Mira, per posar-te un exemple, un home que arriba a casa, seu al sofà, posa els peus damunt de la tauleta i gaudeix mirant un partit de futbol mentre es pren una cervesa i es fuma un puro, difícilment caurà en una depressió. Per a ell, un poema és “no te escucho, cartucho” i una pintura... abstracta, posem per cas, no és art. Segurament diria: “Això ho faig jo amb els ulls tancats".

  És millor ell? És pitjor? Ni una cosa ni l’altra. Ell no patirà com tu, però tampoc gaudirà com tu de les de les petites coses, d’aquelles que no es veuen amb els ulls. Dóna gràcies, doncs, per ser com ets. Demà ho veuràs tot d’un altre color.

Déu meu! Estava descrivint el seu marit!!

Aquell dia, després de dinar, ella li va dir:

- Joan, vull comprar una reproducció d’una obra d’art que m’agrada molt. Fa temps que la vaig veure en una botiga de decoració, i vull penjar-la al saló.

- Sí dona, compra el que vulgues.

- Com que no puc anar a Nova York a veure l’original, em conformaré amb la reproducció.

Així que a la vesprada, va anar i la va comprar.

- Joan!! -li va dir tota devanida quan ell va tornar-, vine a veure el quadre! Mira, es diu “Terra llaurada”.

- I on veus tu això? Si tu vols, el penge, però jo no li trobe ni cap ni peus. I què t’ha costat?

- 300 euros -li va dir ella amb una mica de por.
Se li va girar la boca al tos.

- 300 euros? Tu estàs boja? Si això ho faig jo amb els ulls tancats, quatre perots i ja està.
-Vinga, posa la tele que estic perdent-me un partit de xampions molt interessant.
I se'n va anar mormolant cap a la cuina, -300 euros!

Va agafar una cervesa, va seure al sofà, va acomodar els peus damunt la tauleta i es va posar a mirar la tele.
-Falta! faltaaa! Mare de Déu quin àrbitre. 

Manel tenia raó. El Joan era un ximplot. Bona persona, sí, però un ximplot.

Ella va entrar al saló, el va mirar i li va dir:

-Vols un puro també?

-Goool! -va ser la resposta.

LA NOVENA ONADA

                                                                                            Ivan Aivazovsky

Amb prou feines es va aixecar. Els peus no l’obeïen, i arrossegant-los es va dirigir a la cuina amb la intenció de fer-se un cafè. Però només sentir l'olor, va començar a notar nàusees, com ahir i abans-d’ahir i l’altre i tots. Coneixia molt bé aquells símptomes, els patia tots els estius des de feia temps.

Va seure al sofà, i amagant el cap entre les mans, va començar a plorar. De fet era l’única cosa que feia. Ni dormir, ni menjar, només plorar, i ni tan sols això el descansava. Per què l’envaïa aquella angoixa? Per què sempre a ell?

No hi havia resposta. Ningú la tenia. Intentava pensar que demà tot seria millor i de mica en mica passaria, però sabia que no, que hauria de lluitar, i no tenia ni força ni ganes d’anar al metge per contar-li sempre el mateix i escoltar sempre el mateix. No volia viure així. Abandonava la partida.

A la vesprada, la seva germana, per donar-li ànims, li va ensenyar la foto d’un quadre. Estava escrivint un relat per al blog i volia saber la seva opinió.

Va aixecar els ulls i la va mirar. La novena onada. La imatge d’uns homes agafats a uns taulons de fusta enmig d’una tempesta en un mar brau, furiós. Com devien estar de desesperats per mamprendre aquell viatge cap a un futur incert. No podien perdre res, perquè res tenien. Fins i tot la dignitat se la va quedar el mafiós que els havia venut un viatge al paradís i els havia donat un bitllet cap a l’infern. Fugien de la fam, de la guerra, de la mort. Alguns d’ells haurien perit ja en la tercera o la quinta onada, qui sap. Els que  restaven s’aferraven a la vida esperant un miracle. Quin delicte havien comès? El dit de quin déu havia decidit que havien de néixer en un país on els poderosos lluitaven per uns interessos als quals ells eren aliens?
El va fer pensar. Es vaig escodrinyar a si mateix. És veritat que ell també es trobava enmig d’una tempesta, que no sabia quant de temps duraria, però també sabia que si volia, arribaria a bon port. Amb quin dret, doncs, no volia seguir lluitant? Li semblava fins i tot immoral rebutjar l’ajut que li oferien els que l’estimaven.

Va despenjar el telèfon i va marcar el número. De l’altre costat, la resposta:

-Salut mental, diga’m...

                         (Relat escrit per a la proposta de relats conjunts.)

L'ORENETA

Fa dos dies, un dia d’aquests  lluminosos que ens regala l’estiu, vaig sentir un cop en el meu balcó. Vaig treure el cap per veure què havia passat, i allà, entre els tests de geranis estava. Una oreneta tan petita que cabia dins de la meva mà. Potser caçant al vol algun insecte, o enlluernada pel sol del Mediterrani, s’havia estavellat contra els vidres.

En un primer moment pensava que estava morta, però no. Semblava que només s'havia espatllat la poteta. La vaig mirar amb atenció. Era tan bonica! M’agradava observar al començ de l’estiu, les orenetes en esbart com si tornaren d’enlloc, majestuoses i elegants, apropar-se fregant l’aigua de les basses amb el bec o les ales.

Me la vaig apropar al pit perquè no s’espantara, i vaig recórrer tota la casa, obrint i tancant armaris, buscant un lloc on es trobara segura i no pegara a fugir.

Finalment vaig fer una espècie de niu amb un pilot de cotó-en-pèl i la vaig deixar. Em vaig posar una miqueta de pa remullat a la mà, i amb un escuradents li'l vaig apropar al bec. Tot va ser debades, no volia menjar ni beure.

Aquest matí, quan m’he despertat, he anat a veure-la. L’he agafada. Gairebé podia sentir el batec del seu coret.

Pensava que s’acostumaria a mi, però no. Amb mi potser se sent segura, però empresonada. Amb una pota ferida pot viure, però la malaltia de la tristesa és mortal de necessitat.

Així que al capvespre, he obert de bat a bat les portes del balcó. Un cel immens, com un mocador gegant de seda pintat amb diverses tonalitats de blau, amb pinzellades blanques i ataronjades, s'ha mostrat  als meus ulls.
He agafat l'oroneta, he obert les mans i l'he deixada anar.

L’he vista creuar, com un llampec, els núvols que semblava que li mostraven el camí cap a l’horitzó que ella cercava.

(Relat escrit per a la proposta de Relats conjunts)

HOMENATGE A BENILDE GUILLÉN

Quan he sortit de casa estava plovent. Havia discutit per telefon amb Eduard. Ha estat l'amor de la meva vida, i estic segura que ell sent el mateix per mi, encara que hagen passat els anys.

-Deixa-ho córrer o acabaràs perdent la seva amistat, m'ha dit el meu fill, però jo sóc cabota, i no m'agrada deixar les coses a mitjan fer.

Quan l'autobús ha arribat a la parada, havia deixat de ploure. He enfilat el camí del parc. He pujat les escales de pedra blanca que hi donen accés. A les parets, una pintada que han intentat esborrar sense massa èxit. Encara s'endevina la creu gammada. Colla de vàndals -he pensat.

He anat endinsant-me, trepitjant la catifa de fulles que la tardor ha escampat per terra cap al gran roure on havia quedat amb Eduard.

 Al peu d'un banc, hi havia un llibre banyat i ple de fulles que algú dels qui tenen costum de fer book crossing en aquest parc devia haver deixat. L'he agafat i li he fet un cop d'ull mentre l'eixugava amb els "kleenex" que duia a la butxaca.

                                                                PABLO NERUDA

                                                                

                                                      CONFIESO QUE HE VIVIDO

Ai  Déu meu, Neruda! Quants anys i quants records!

Quan jo estudiava a l' institut, Benilde, la professora de literatura castellana, ens va fer llegir un llibre d'ell, Veinte poemas de amor y una canción desesperada. Això va despertar en mi l'interés per la poesia. Va ser  durant molt de temps el meu llibre de capçalera. Me'l sabia de memòria. Encara recorde alguns versos: Todo lo llenas tú, todo lo llenas... Me gustas cuando callas porque estás como ausente... Es tan corto el amor y es tan largo el olvido...

 He començat a llegir el llibre. Una autobiografia que sembla molt interessant. Quan me n'he adonat, ja no podia llegir, no hi havia claror.

De camí a casa, m'he donat compte que Eduard no havia acudit a la cita i ni tan sols l'havia trobat a faltar. Fins i tot m'he alegrat que no vingués. Com és possible que en tota la vesprada no haja pensat ni un moment en ell? L'amor és el sentiment més important en la vida de tothom. Aleshores, com ha pogut un llibre fer-me oblidar que la persona que jo estime no haja vingut a trobar-se amb mi? Hauria de ser a l'inrevés. Fa uns dies, fa unes hores, el fet que ell no estigués al parc, no m'hauria deixat ni tan sols parar esment en el llibre. He tornat remugant què és el que estava passant. Potser no és amor el que jo sent per ell? Potser que a força de tenir-lo-hi, donant-me suport, he confós sentiments? M'ho havia de plantejar molt seriosament.

En arribar a casa ja era de nit. M'he descalçat i m'he servit una copa de vi. La llum roja del contestador parpellejava. Era un missatge d'Eduard. Em deia que no havia acudit perquè no gosava dir-me a la cara que m'estima molt com amiga, però res més.

Les seves paraules m'han fet reflexionar. Ningú mana en el cor d'un altre. Ni tan sols en el cor propi.

He pensat donar-me un temps per aclarir les meves idees. Ara mateix no sé el que vull. Potser els dos sentim el mateix. Demà, a la llum del dia, veuré les coses d'una altra manera i podré quedar amb ell encara que només siga per parlar i prendre un cafè. És el que fan els bons amics, no?

Relat escrit per a la prosposta d'Antaviana.

                

SABATES VELLES

Hi havia una vegada un parell de sabates velles...Pertanyien a Miquel, (encara que ell es feia dir Crispí), un còmic que anava de poble en poble fent jocs de mans, cançons...  per camins de terra i fang amb una vella carreta tirada per un ruc famèlic. Sempre a peu. El ruc amb prou  feines podia amb el carro.

En caure el sol, es vestia amb una túnica vermella, s’embolicava el cap amb un mocador daurat i es pintava els ulls amb un llapis negre atzabeja. Començava l’espectacle!

Aquell dia, quan van arribar al poble, Crispí es va descalçar. Havia estat un viatge molt llarg i dur.

Les sabates, en veure’s lliures dels peus que les ocupaven, exhaustes com estaven, van tancar els ulls i van obrir la boca en un llarg badall. Mai la van poder tornar a tancar.

Quan Crispí les va veure, blasfemant i maleint la seva sort, les va portar a casa d’un home que apanyava una mica de tot: sabates, paraigües, cadires de boga...

Allí les va deixar. El sabater, els va cosir la boca, els va posar mitges soles, i a força d’untar-les amb betum, estaven tan lluents que semblaven noves.

Les va deixar en una prestatgeria i van esperar un dia darrere l’altre, omplint-se més i més de pols, que Crispí passara a arreplegar-les.

El sabater fins i tot les va voler vendre, almenys per a traure els cèntims que havia gastat en arreglar-les. Però a ningú li anaven bé. A uns els venien grans, a uns altres els estrenyien els dits. I és que a força de no conèixer altres peus, ja no aprofitaven per a ningú.

Al començ, quan s’obria la porta, obrien els ulls per si era Crispí, però a poc a poc van anar perdent l’esperança i l’interès. Feia igual qui entrara. Mai sortirien d’allí.

Aquell dia van escoltar la veu d’una noia que deixava alguna cosa per a reparar. El sabater ho va deixar al costat d'elles. De normal ni s’immutaven, però eixa vegada van sentir una olor que no era la de sempre. Estaven acostumades a l'olor de suor i de pols que feien les sabates que hi deixaven, però aquesta era diferent, com de net i d'aire. I van obrir els ulls. Era una sabata platejada i lluent d’eixes de taló molt elegant.

-Hola, fa molt que esteu ací? Va dir.

-Ui, un fum. Es veu que Crispí no tenia diners per a pagar la reparació, i mai va tornar.

-Crispí? el mag?, el que du un mocador daurat al cap?

Van obrir uns ulls com a plats, -Sí, el coneixes?

-I tant! Tothom el coneix. Actua en els millors teatres. Comparteix representant amb la meua propietària.

-Representant? Què és això? I qui es la teua propietària?

-Mare meua! On heu estat els darrers anys? Ella es Teresa Arriaga, la millor cantant d’òpera.

-És igual, mai tornarà a per tu. Nosaltres ja ho coneixem això.

-No, no. Només necessite uns puntets. Ella ens cuida molt. Quan acaba la temporada de representacions, ho porta tot, vestits, sabates, barrets, al seu museu perquè tot el món ho puga veure.
-Quina sort -va dir una d'elles tristament.
 Se m’ha acudit que podria demanar-li que se us emporte i així podreu sortir d’ací. Segur que troba algun racó per a vosaltres.

Una sabata va saltar d’alegria, mentre l’altra li deia alguna cosa a cau d’orella.

-No està contenta la teua germana? -va dir la sabata elegant.

-Sí, molt. Només diu com són d’injustos els homes. Quan tenen diners i triomfen s’obliden dels qui els van ajudar i van ser fidels.

-Sí, té raó, és una llàstima.

Aportació per a la proposta d'Antaviana

TANCA ELS ULLS

                                                                                           Imatge de Mattia Merlo

Tenia catorze anys, un fum de somnis i llibres, molts llibres. De fet era l' única cosa que tenia. Recordava amb enyorança els anys quan era petita. Era tot tan bonic..
El pare va emigrar a Alemanya quan va morir la seva mare, i al cap d'uns anys va tornar amb una xicoteta fortuna i una dona.

Havia heretat dels seus pares un tros de terra i una casa en un poblet abandonat de la mà de Déu enmig de la muntanya. I en aquella terra inhòspita va alçar una petita fàbrica de caixes de fusta d'aquelles que es fan servir per a portar la fruita.
Aquest negoci ens permetia viure mitjanament bé i a més a més donava treball a deu o dotze famílies del voltant.

A la mare li agradava molt llegir, i amb els anys havia assolit reunir un bon grapat de llibres que omplien prestatgeries i prestatgeries en una habitació que era la joia de la casa. També conreava amb passió un petit jardí aconseguit robant-li uns metres a la muntanya. Hi havia gespa i geranis i sobretot roses, moltes roses.

Però aquella vesprada d’estiu, una tempesta d’aquestes que duren deu minuts, ho va fer tot malbé. Els llampecs creuaven el cel de dalt a baix esquinçant-lo com si fóra

un gran llençol gris.

Un llamp va caure a pocs metres i en un obrir i tancar d’ulls, tot estava encès. Les flames pujaven cap al cel en una dansa malèfica que ho arrasava tot, i tot va quedar reduït a cendra en un tres i no res.

Quan el pare va tornar de la fàbrica, havia envellit cent anys. Tenia l’ànima ferida de mort. Mai va aixecar el cap.
-Maleïdes asseguradores, murmurava entre dents sense parar. I va morir al cap d’un any de pura tristesa.

La mare va vestir de dol el cor i els ulls, i va quedar sense ganes ni força per fugir d’un passat que ens ofegava, aferrada a la llosa d'una tomba on ni tan sols flors podia portar. Tot estava arrasat.

Aquella vesprada vaig sortir com cada vesprada. Dins de la casa feia una calor humida insuportable.
Em vaig deixar caure sota un dels pocs arbres que quedaven verds. Llegia, tancava els ulls recolzant el cap damunt dels braços i somniava, com m’havia ensenyat la mare.

-Amb un llibre, pots viatjar i ser un aventurer, un detectiu, el que vulgues. Només has de desitjar-ho -em deia ella.

Quan em vaig aixecar, un sol tebi s’amagava per damunt de les muntanyes de cendra, i només per un instant, vaig veure el jardí verd, amb les roses de la mare.

Amb els peus nus, trepitjant la gespa que no hi era, amb aire resolt, em vaig dirigir cap a la casa.
Ara em sentia poderosa i lliure.

- Mare, anem a fer les maletes.

- On anem?

Cap a la vida, mare, cap a la vida.

DONA DECADENT

 Ramon Casas

Em vaig despertar literalment tirada en el sofà. Què havia pogut passar? La darrera cosa que recordava és que estava prenent el te amb la mare i un jove molt ben plantat, educat i segons ella, ric. Ja m'havia advertit: era la darrera ocasió per a salvar l'honor de la família, (i la fortuna). Si no aconseguia enamorar-lo, em quedaria per a vestir sants. I sembla que ho havia intentat amb afany! Per a perdre la vergonya, havia recorregut al xerès, i supose que ho havia aconseguit si s'ha de jutjar per la quantitat de vi que restava a l'ampolla. Llavors, què havia fallat? Per què la mare feia aquella cara de gos? No parava de remugar dient que jo anava de mal en pitjor, que era una dona decadent. Sembla que m'havia insinuat descaradament i el noi havia pegat a fugir. No podia creure-ho. M'havia rebutjat per no fer-me l'estreta! Havia rebutjat el meu cos, perfecte a força de no menjar dolços!

Em vaig alegrar que se n'hagués anat. Aquests eren els pitjors. Donaven lliçons de moralitat i després visitaven les cambres de totes les noies del servici.

Quan vaig aconseguir aixecar-me, el cap m'esclatava. A la mà tenia un llibre: El manual de las buenas costumbres.

Vaig fer sonar la campaneta i vaig demanar al majordom una pastilla per al mal de cap i una safata de pastissos.

Ell s'ho havia perdut. Jo acabaria casant-me amb un vell verd que no li faria ascos a les meves carns. I amb una mica de sort es moriria aviat deixant-me una gran fortuna. On estava la decadència?


Relat per a participar en http://relatsconjunts.blogspot.com/2016/04/jove-decadent.html

LA CAIXA DE MÚSICA

Tornava a casa amb els peus ferits. La carrossa que l'havia portat a aquella festa, com en el conte, s'havia convertit en carabassa, i va tornar caminant amb les sabates a la mà. Va entrar en el seu dormitori i es va asseure damunt del llit. Va mirar al seu voltant i va veure la caixa de música que fa anys li havia regalat el seu pare. Estava buida. Mai va trobar res prou important com per deixar-ho allí. Amb llàgrimes als ulls la va obrir, i mentre la ballarina girava i ballava al so d'aquella música de carrusel, va començar a deixar dins les seues il·lusions, els seus somnis, les seues pors, les seues esperances. Tot allò que li pesava de portar-ho damunt durant tant de temps.

Va tancar la caixa i va guardar la clau en el calaix on es guarden les coses importants. Es va llevar el meravellós vestit vermell que havia comprat per a l'ocasió. El mirall va reflectir una imatge patètica: despentinada, amb el rimmel relliscat fins als pòmuls i els ulls enrogits de plorar. Tan bonica com havia sortit, i tan espatllada com havia tornat! Es va fixar en el mirall. Malgrat haver-se llevat la roba, el seu cos no estava nu. El destí li havia teixit una fina cuirassa que la protegia. Res de dolent li podia passar. Tranquil·la, es va deixar caure sobre el llit, va tancar els ulls mentre pensava que potser un dia, vindria un "príncep blau" que en besar-la aconseguiria llevar-li la cuirassa, trobaria la clau de la caixa de música i li retornaria els seus somnis, les seues esperances i la força per superar les seues pors, els seus ressentiments... Potser, qualsevol dia....Segur que si.

CERCLE VICIÓS

 

Quan va aconseguir aixecar el cap, un filet de sang vermella corria pel seu front. Sobre la taula, un llibre de consells per a deixar de beure i una botella de ginebra trencada. Quina llàstima. Per a comprar-la, havia venut el seu anell de casat. Ja no el necessitava, havia perdut família, amics, treball...estava sol per culpa de l'alcohol. I havia de beure per oblidar la maleïda solitud.

-Bé demà començaré el llibre. Avui els dos portem massa ginebra damunt.

 (Versió original)

Aixecà el cap, un filet de sang vermella al front. Sobre la taula un llibre d'autoajuda i una botella trencada. L'havia canviada per l'anell de casat. Estava sol per culpa de l' alcohol, i bevia per oblidar la solitud.

-Bé, demà començaré el llibre. Avui els dos portem massa ginebra damunt.

       (Versió adaptada per al Joc de Lletres de San Jordi)

INFIDELITAT

22 abril. Tornava a casa pensant una excusa. M'havia deixat l'anell de casada damunt d'aquella tauleta. En arribar, ell dormia. L'endemà, sobre  la meua tauleta de nit, un llibre i una rosa. De sobte vaig veure la llum. Mai tornaria a aquell lloc. Mai recuperaria l'anell. Ja buscaria una excusa.

(Microrelat per participar en el Joc de Lletres Sant Jordi)