dilluns, 23 de maig de 2016

HOMENATGE A BENILDE GUILLÉN

Quan he sortit de casa estava plovent. Havia discutit per telefon amb Eduard. Ha estat l'amor de la meva vida, i estic segura que ell sent el mateix per mi, encara que hagen passat els anys.
-Deixa-ho córrer o acabaràs perdent la seva amistat, m'ha dit el meu fill, però jo sóc cabota, i no m'agrada deixar les coses a mitjan fer.
Quan l'autobús ha arribat a la parada, havia deixat de ploure. He enfilat el camí del parc. He pujat les escales de pedra blanca que hi donen accés. A les parets, una pintada que han intentat esborrar sense massa èxit. Encara s'endevina la creu gammada. Colla de vàndals -he pensat.
He anat endinsant-me, trepitjant la catifa de fulles que la tardor ha escampat per terra cap al gran roure on havia quedat amb Eduard.
 Al peu d'un banc, hi havia un llibre banyat i ple de fulles que algú dels qui tenen costum de fer book crossing en aquest parc devia haver deixat. L'he agafat i li he fet un cop d'ull mentre l'eixugava amb els "kleenex" que duia a la butxaca.


                                                                PABLO NERUDA
                                                                
                                                      CONFIESO QUE HE VIVIDO

Ai  Déu meu, Neruda! Quants anys i quants records!
Quan jo estudiava a l' institut, Benilde, la professora de literatura castellana, ens va fer llegir un llibre d'ell, Veinte poemas de amor y una canción desesperada. Això va despertar en mi l'interés per la poesia. Va ser  durant molt de temps el meu llibre de capçalera. Me'l sabia de memòria. Encara recorde alguns versos: Todo lo llenas tú, todo lo llenas... Me gustas cuando callas porque estás como ausente... Es tan corto el amor y es tan largo el olvido...

 He començat a llegir el llibre. Una autobiografia que sembla molt interessant. Quan me n'he adonat, ja no podia llegir, no hi havia claror.
De camí a casa, m'he donat compte que Eduard no havia acudit a la cita i ni tan sols l'havia trobat a faltar. Fins i tot m'he alegrat que no vingués. Com és possible que en tota la vesprada no haja pensat ni un moment en ell? L'amor és el sentiment més important en la vida de tothom. Aleshores, com ha pogut un llibre fer-me oblidar que la persona que jo estime no haja vingut a trobar-se amb mi? Hauria de ser a l'inrevés. Fa uns dies, fa unes hores, el fet que ell no estigués al parc, no m'hauria deixat ni tan sols parar esment en el llibre. He tornat remugant què és el que estava passant. Potser no és amor el que jo sent per ell? Potser que a força de tenir-lo-hi, donant-me suport, he confós sentiments? M'ho havia de plantejar molt seriosament.

En arribar a casa ja era de nit. M'he descalçat i m'he servit una copa de vi. La llum roja del contestador parpellejava. Era un missatge d'Eduard. Em deia que no havia acudit perquè no gosava dir-me a la cara que m'estima molt com amiga, però res més.
Les seves paraules m'han fet reflexionar. Ningú mana en el cor d'un altre. Ni tan sols en el cor propi.
He pensat donar-me un temps per aclarir les meves idees. Ara mateix no sé el que vull. Potser els dos sentim el mateix. Demà, a la llum del dia, veuré les coses d'una altra manera i podré quedar amb ell encara que només siga per parlar i prendre un cafè. És el que fan els bons amics, no?

Relat escrit per a la prosposta d'Antaviana.
                

11 comentaris:

  1. "Veinte poemas de amor y una canción desesperada" de Pablo Neruda. És el primer llibre que em regalà la meva estimada. Era l'any 1974, feia poc més de mig any que el poeta havia mort, a causa del cop d'estat feixista de Pinotchet.
    I encara hi ha qui guixa les parets amb creus gamades?

    ResponElimina
  2. Jo també el vaig regalar una vegada a una persona que estimava molt.
    Ja veus. Sovint a les parets, hi ha molt rancor.

    ResponElimina
  3. Canviar de registre de relació d'amorós a amistós ( o a l'inrevés) no sempre és fàcil, però tampoc és impossible i és una satisfacció immensa aconseguir-ho.

    Sembla que tots dos hasn deixat la passió enrere, si és que n hi havia hagut.

    ResponElimina
  4. De normal, quan la gent deixa una relació amorosa, acaben tirant-se els trastos al cap.

    ResponElimina
  5. Difícil serà, si un dels dos ha estat enamorat de l'altre, que la relació es reconverteixi en "amor d'amic-amiga". Acostuma a haver-hi massa dolor acumulat... Però amb els anys és possible; jo ara sóc una bona amiga de qui va ser el meu primer gran amor no correspost; només han passat 40 anys entremig...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No se si puc suposar-ho. Hauria de veure'm en la situació. Supose que tot s'ha de tenir en compte.
      Bona nit i una abraçada.

      Elimina
  6. De vegades no tenim les coses clares pel què fa a l'amor i és d'agrair, que un llibre de poemes, ens ajudi a posar les coses al seu lloc! Una bona amistat, també val molt la pena de conservar...L'amor, ja ens avisarà quan arribi!!!
    Petonets, Mari.

    ResponElimina
  7. Tens raó. Cal conservar i cuidar les bones amistats.
    Una abraçada forta.

    ResponElimina
  8. Sol ser difícil una trobada amistosa per prendre cafè amb un antic amor. És la "canción desesperada" però ... sempre ens quedaran molts altres "poemas de amor".

    Un bon relat. Bona nit Mari.

    ResponElimina
  9. Sí, supose que no deu ser fàcil, però com en la pel·lícula, "Siempre nos quedarà París"

    ResponElimina
  10. "Ningú mana en el cor d'un altre. Ni tan sols en el cor propi". A mi sí que em fan reflexionar aquestes paraules. Sembla evident, però hi ha qui creu que es pot decidir estar enamorat.

    ResponElimina