Totes les vesprades Denis anava al mateix cafè. Li agradava seure en la terrassa mirant el Sena i fumar un cigarret o dos o tres, i totes les vesprades les mateixes cares: El mariner de la gorra que semblava esperar l’amor que va deixar en aquest port, el pintor de Monmartre i algun altre assidu amb els quals gaudia xarrant una estona, el seu metge i la seva esposa...Sempre la mateixa gent i a la mateixa hora.
Fa una setmana, quan el Dr. Vipont el va veure entrar a la consulta, no va fer bona cara. L’havia cridat perquè anara a veure el resultat d’unes proves que li havien fet. La maleïda tos de tots els matins...
Li va dir que tenia una malaltia als pulmons i que havia de deixar el tabac, que el veia tots els dies a la terrassa de la cafeteria encenent un cigarret darrere l’altre i així no anava enlloc. Denis li va prometre que ho faria mentre pensava- començaré demà-, i aquest demà mai no arribava.
Cada dia sortia de casa amb la ferma decisió de no fumar, de fet no portava tabac, però en arribar al cafè comprava cigarrets a la cambrera que, lleugera de roba i amb les galtes vermelles, passava amb la safata oferint-los als clients.
I cada dia, les mateixes paraules del metge reganyant-lo, les mateixes mirades, els mateixos gestos de reprovació...
Fins que va dir prou.
Es va posar el vestit de pierrot amb el qual tantes vegades havia passejat pels carrers de Paris oferint flors i somriures, es va maquillar acuradament i va enfilar cap al cafè. En arribar va seure i va encendre un cigarret. El fum va inundar el seu cos primer i l'ambient després. Ningú el va reconèixer. El mariner va seguir esperant el seu amor, el metge va saludar educadament llevant-se el barret, fins i tot el pintor li va oferir fer-li un retrat.
Tan sols la cambrera de les galtes vermelles va saber qui era i el va mirar amb tristesa. A partir d'aquell dia, cada vegada que Denis anava a comprar-li tabac, ella li donava una flor. Les flors no li farien mal, li deia. Un dia i un altre i un altre, fins que va reunir un gran ram. Ja no li'n cabien més, i va decidir deixar l'habit. I ho va aconseguir!! Només feia falta voluntat.
Seguint la proposta de Relats Conjunts
Si ho va aconseguir, va valdre la pena !!
ResponEliminaDoncs sí. No és fàcil.
EliminaUna bona amiga la cambrera. Tot i perdre la venda, li salvà la vida.
ResponEliminaI tant! A mi me'n faria falta una de cambrera.
EliminaHi ha coses que valen la pena i cal fer l'esforç... si algú t'hi ajuda d'una manera original i divertida, millor. Bona idea, la cambrera...
ResponEliminaMillor les roses que el tabac. Ni punt de comparació!!
Eliminauna molt tendra i bonica manera de vèncer al tabac, amb flors! molt bon relat!
ResponEliminaTant de bo tots trobarem una manera tan bonica.
EliminaJa li pot donar les gràcies a la cambrera!
ResponEliminaDoncs sí. Una sàvia decisió.
EliminaMassa maco per ser realitat!
ResponEliminaSí, però somiar és gratis.
EliminaPotser sí que allò que la voluntat no acaba de poder assolir ho soluciona l'estima d'una persona amiga; de fet, sé que és així en més d'una ocasió. Bravo per la cambrera i bravo pel conte, Mari!
ResponEliminaGràcies. Jo que estic plantejant-me deixar de fumar, crec que necessitaria una cambrera per vèncer l'addicció.
EliminaBona teràpia
ResponEliminaMolt bona, i tant que sí.
EliminaNo hi ha con proposar-s'ho i que algú t'ajudi. Bona història!
ResponEliminaSí, tinc que buscar ajuda i intentar-ho.
EliminaSempre és més fàcil deixar-ho amb un somriure al costat, amb una flor, que no amb amenaces, amb cares serioses i tot aquest ventall de desaprovació. Moltes vegades la voluntat existeix, però necessita d'algú que l'alimenti, que la provoqui, una rosa ha aconseguit el que totes les advertències del metge no han aconseguit, només el amagar-se. Doncs vinga a regalar roses!
ResponEliminaPotser li n'hauré de regalar un ramell sencer, a veure si s'anima a deixar-ho...;
EliminaTens raó. Amb flors i bells mots dels bons amics serà més fàcil.
EliminaLa realitat de saber triar el color de la bellesa,a canvi d'un mon en blanc i negre.
ResponEliminaUna abraçada!
Doncs sí, tens raó. És molt trist estar atrapada en una addicció.
EliminaÉs trobar el moment, la paraula, el gest...però fins arribar a aquest punt se'ns fa tan difícil!
ResponEliminaPodríem estar hores parlant del tema, començant per la hipocresia d'uns quants, però millor en una altra ocasió, ara vull felicitar-te pel teu relat.
Aferradetes!