diumenge, 26 de febrer de 2017

VENCIDOS


Il·lustració Troche- Cultura inquieta.


Por la manchega llanura
se vuelve a ver la figura
de Don Quijote pasar.

Y ahora ociosa y abollada va en el rucio la armadura,
y va ocioso el caballero, sin peto y sin espaldar,
va cargado de amargura,
que allá encontró sepultura
su amoroso batallar.
Va cargado de amargura,
que allá «quedó su ventura» en la playa de Barcino, frente al mar.

Por la manchega llanura
se vuelve a ver la figura
de Don Quijote pasar.
Va cargado de amargura,
va, vencido, el caballero de retorno a su lugar.

¡Cuántas veces, Don Quijote, por esa misma llanura,
en horas de desaliento así te miro pasar!
¡Y cuántas veces te grito: Hazme un sitio en tu montura
y llévame a tu lugar;
hazme un sitio en tu montura,
caballero derrotado, hazme un sitio en tu montura
que yo también voy cargado
de amargura
y no puedo batallar!

Ponme a la grupa contigo,
caballero del honor,
ponme a la grupa contigo,
y llévame a ser contigo
pastor.

Por la manchega llanura
se vuelve a ver la figura
de Don Quijote pasar...

 León Felipe




dissabte, 18 de febrer de 2017

VOLEM ACOLLIR

La setmana passada vaig estar mirant, en youtube, el concert per a les persones refugiades que es va celebrar al Palau Sant Jordi. Cada vegada que veig el maltractament que fan els governs als refugiats, sent una tristor i una vergonya immensa. Són persones l'únic pecat de les quals ha estat nàixer en un lloc en lluita constant per culpa dels interessos dels poderosos. I el cor se m'encongeix quan pense que són persones com tu i com jo, homes que són com els nostres fills i xiquets que són com els nostres nets, que fugen de la guerra i moren de fred en uns camps on són tractats pitjor que els animals, mentre els governs del món miren cap a un altre costat. En quines mans està el món en el qual vivim?


Ismael Serrano ( concert volem acollir)


PODRIES
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...
Un altre país
fóra casa teva,
i diries "sí"
en una altra llengua.
T'hauries criat
d'una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega...
Tindries amics
i jocs d'una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries... podries...

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d'ell
podria ser teva.

Joana Raspall

dissabte, 11 de febrer de 2017

EL SOPAR DELS IDIOTES


Fa uns dies, pel meu aniversari, el meu fill em va regalar unes entrades per dos esdeveniments que es feien al Teatre Calderón d'Alcoi. Em van fer molta il·lusió, perquè ací no tenim moltes oportunitats d'anar al teatre.
Unes de les entrades eren per a l'obra El sopar dels idiotes, una versió d'una comèdia que no passa de moda, adaptada al valencià per Juli Disla.
Divertida, o més bé entretinguda.
Vaig passar una bona estona.
Me'n vaig recordar que quan jo era molt jove,  anava amb molta freqüència, perquè el meu pare era músic, i anàvem als concerts.
Anàvem al cine totes les setmanes, però de mica en mica, van anar tancant-los i projectaven al Calderón o al Principal, els dos teatres que queden encara.
Recorde amb especial afecte un concert de l'Ovidi on tothom cridava "amnistia i llibertat" i cantàvem "l'estaca" i "la gallineta" de Lluís Llach. Era l'única manera de protestar que teníem, encara que jo era massa jove i no comprenia ben bé l'efecte d'aquells crits i cançons. Em vaig enamorar de Toti Soler, que acompanyava sempre Ovidi.

Fa uns anys, aprofitant que el cine es va traslladar a les petites sales dins d'un centre comercial, van fer obres per remodelar el Calderón, que havia estat inaugurat en 1902. La remodelació va dotar el teatre de les comoditats i serveis propis del segle XXI i de la tecnologia més actual, però de l'antic teatre, no queda res. Les aranyes de cristallets de roca que penjaven del sostre ja no hi són. Al seu lloc, uns xicotets focus encastats en un sostre negre, i en lloc dels rosetons daurats de les llotges, parets llises de fusta i baranes d'acer inoxidable. A mi m'agradava més el d'abans. Ara tot és molt fred. Ha desaparegut la màgia i la calidesa.
Tot i això, seguiré anant mentre facen alguna cosa que m'agrade. Dins de dues setmanes tinc entrades per anar a veure Tosca. Em fa molta il·lusió.

dissabte, 4 de febrer de 2017

EL PERFUM DELS RECORDS


Edward Hopper

Es despertava amb mandra
i amb prou faena es llevava.
L’aire portava olor
de soledat i fred
des que ell va partir
descalç i nu aquell dia.
Cada dia a l’alcova,
el mirall li mostrava
un rostre ple d’arrugues,
uns cabells plens de canes
i uns bonics ulls de vidre
del color de la mel.
L’aroma del cafè
inundava la cuina
i amb la tassa ben plena
s’escalfava les mans
mirant a l’infinit
per l’antiga finestra
per a veure uns llençols
estesos feia dies
que amb cura arreplegava
per sentir el perfum
de suors i rialles,
de versos i poemes
escrits al costat d’ell.
L’aroma dels records
incrustat en la roba.
Olor que no se’n va
encara que la rentes.
Per molt de temps que passe.