Mmmm... silenci d'un, i silenci de l'altre, també. Si ningú no parla, en cap sentit, com es pot esperar que hi hagi entesa. O que es vulgui aprofundir en la relació. Sí que hi ha silencis que parlen, però tard o d'hora s'ha de tenir una conversa real.
Hi ha qui no té prou sensibilitat per entendre els silencis, no els entendran mai i els són d'una comoditat extraordinària, perquè els eviten una cosa que els fa moltíssima mandra: haver de discutir. Fins i tot quan una relació està clarament ferida de mort, el posicionament més còmode és el silenci. Com a conseqüència, qui queda ferida de mort és l'altra part, la que volia parlar amb el silenci... Quan ens calen substituir les paraules per antidepressius, que dur és el silenci... Em faig meu el teu poema. Una abraçada, Mari!
Tens raó. Son insensibles i no saben o no volen escoltar els silencis. I l'altra part no demana tant, només un com estàs? O un petó sense que siga l'aniversari o l'any nou. Bona nit i una abraçada.
A vegades hi ha silencis que creixen desmesuradament. I no caldria, no. Perquè sovint fan mal.
ResponEliminaSí. Els silencis mai són bons. Sempre fan mal.
EliminaHi ha silencis que s'escolten ... a vegades fan un soroll increïble.
ResponEliminaBona nit Mari.
I ni així hi ha qui no els escolta!!
EliminaBona nit.
La indiferència que du a la petrificació. Un poema molt punyent.
ResponEliminaLa indiferència fa més mal que l'insult.
EliminaBona nit i una abraçada.
Trobo que la indiferència sol fer molt de mal...Qui la sent, mai escoltarà els silencis!
ResponEliminaPetonets, Mari.
Ni els silencis ni les paraules. Sí que fa mal la indiferència.
EliminaBona nit i una abraçada.
Mmmm... silenci d'un, i silenci de l'altre, també. Si ningú no parla, en cap sentit, com es pot esperar que hi hagi entesa. O que es vulgui aprofundir en la relació. Sí que hi ha silencis que parlen, però tard o d'hora s'ha de tenir una conversa real.
ResponEliminaHi ha silencis que parlen a crits, però hi ha que voler escoltar-los.
EliminaBona nit i una abraçada.
Hi ha qui no té prou sensibilitat per entendre els silencis, no els entendran mai i els són d'una comoditat extraordinària, perquè els eviten una cosa que els fa moltíssima mandra: haver de discutir. Fins i tot quan una relació està clarament ferida de mort, el posicionament més còmode és el silenci. Com a conseqüència, qui queda ferida de mort és l'altra part, la que volia parlar amb el silenci... Quan ens calen substituir les paraules per antidepressius, que dur és el silenci...
ResponEliminaEm faig meu el teu poema. Una abraçada, Mari!
Tens raó. Son insensibles i no saben o no volen escoltar els silencis. I l'altra part no demana tant, només un com estàs? O un petó sense que siga l'aniversari o l'any nou.
EliminaBona nit i una abraçada.
Quin soroll més desagradable fan a vegades els silencis feridors.
ResponEliminaEls silencis feridors fan l'ambient irrespirable.
EliminaUna abraçada.
Moltes vegades és més expressiu el silenci que les paraules. I fa més mal.
ResponEliminaQuasi sempre.
EliminaBona nit.
No tothom entén el silenci, Mari, però si es vol intentar sempre hi ha les paraules.
ResponEliminaÉs important al menys intentar-ho. De vegades callem massa.
EliminaIndiferencia per què no vas trobar aquesta claror per despertar el meu silenci angoixant i punyent.
ResponEliminaCal trobar la claror. De vegades tot sembla fosc.
EliminaBona nit.
arribo tant tard que per força la indiferència haurà mudat en alguna altra cosa menys angoixant ....
ResponElimina