diumenge, 15 de maig del 2016

TANCA ELS ULLS


                                                                                           Imatge de Mattia Merlo


Tenia catorze anys, un fum de somnis i llibres, molts llibres. De fet era l' única cosa que tenia. Recordava amb enyorança els anys quan era petita. Era tot tan bonic..
El pare va emigrar a Alemanya quan va morir la seva mare, i al cap d'uns anys va tornar amb una xicoteta fortuna i una dona.
Havia heretat dels seus pares un tros de terra i una casa en un poblet abandonat de la mà de Déu enmig de la muntanya. I en aquella terra inhòspita va alçar una petita fàbrica de caixes de fusta d'aquelles que es fan servir per a portar la fruita.
Aquest negoci ens permetia viure mitjanament bé i a més a més donava treball a deu o dotze famílies del voltant.
A la mare li agradava molt llegir, i amb els anys havia assolit reunir un bon grapat de llibres que omplien prestatgeries i prestatgeries en una habitació que era la joia de la casa. També conreava amb passió un petit jardí aconseguit robant-li uns metres a la muntanya. Hi havia gespa i geranis i sobretot roses, moltes roses.
Però aquella vesprada d’estiu, una tempesta d’aquestes que duren deu minuts, ho va fer tot malbé. Els llampecs creuaven el cel de dalt a baix esquinçant-lo com si fóra
un gran llençol gris.
Un llamp va caure a pocs metres i en un obrir i tancar d’ulls, tot estava encès. Les flames pujaven cap al cel en una dansa malèfica que ho arrasava tot, i tot va quedar reduït a cendra en un tres i no res.
Quan el pare va tornar de la fàbrica, havia envellit cent anys. Tenia l’ànima ferida de mort. Mai va aixecar el cap.
-Maleïdes asseguradores, murmurava entre dents sense parar. I va morir al cap d’un any de pura tristesa.
La mare va vestir de dol el cor i els ulls, i va quedar sense ganes ni força per fugir d’un passat que ens ofegava, aferrada a la llosa d'una tomba on ni tan sols flors podia portar. Tot estava arrasat.
Aquella vesprada vaig sortir com cada vesprada. Dins de la casa feia una calor humida insuportable.
Em vaig deixar caure sota un dels pocs arbres que quedaven verds. Llegia, tancava els ulls recolzant el cap damunt dels braços i somniava, com m’havia ensenyat la mare.
-Amb un llibre, pots viatjar i ser un aventurer, un detectiu, el que vulgues. Només has de desitjar-ho -em deia ella.
Quan em vaig aixecar, un sol tebi s’amagava per damunt de les muntanyes de cendra, i només per un instant, vaig veure el jardí verd, amb les roses de la mare.
Amb els peus nus, trepitjant la gespa que no hi era, amb aire resolt, em vaig dirigir cap a la casa.
Ara em sentia poderosa i lliure.
- Mare, anem a fer les maletes.
- On anem?
Cap a la vida, mare, cap a la vida.

12 comentaris:

  1. Un molt bon relat, Mari. En els pitjors moments, els llibres potser són els únics que poden salvar-nos...
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Montse. Es veritat. Els llibres son uns bons aliats en els moments dolents

      Elimina
  2. Els llibres poden això i més, però arribar a prendre una resolució després d'unes pèrdues tan dures també implica tenir una gran força interior.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Implica tenir setze anys. La força interior es més gran com més jove ets

      Elimina
  3. Un relat trist, però preciós...M'agrada molt això de fer un "viatge cap a la vida", és el millor lloc on ens hi podem trobar i sentir-nos que som nosaltres mateixos.
    Uns bons consells els de la mare, que "vestia de dol, el cor i els ulls" (que poètic)...
    He vist que al blog Antaviana, demanaven relats curs, per publicar, mira-t'ho.
    Petonets .

    ResponElimina
  4. Jo tinc molta més força interior ara que de jove! De fet els reptes se superen més com més temps passa, generalment. Tu no escrius millor ara que abans?

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'experiència que et donen els anys, fa més fàcil superar reptes. A mi m'ha agradat sempre molt escriure, però com que no tenia ningú que ho llegira i comentara, es quedava en un tros de paper oblidat per qualsevol calaix. Gràcies doncs per els vostres comentaris.

      Elimina
  5. Salvats pels llibres!!! És un relat molt bonic, Mari... La tristesaxes compensa amb aquesta esperança final!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme. Com li deia a Helena, per a mi ha sigut de gran ajuda que la meva germana m'animés a escriure en un blog.
      I vosaltres em tracteu tan bé...

      Elimina
    2. Mari, amb tota sinceritat crec que els blogs han estat una gran ajuda per a tots nosaltres. I ho segueixen estant. Ens fem una companyia especial i diferent de la de les persones del nostre entorn. Ha estat una bona idea. Bona idea de la teva germana i bona voluntat teva d'atrevir-te. Jo ho he recomanat a diverses persones, però no tothom es deixa convèncer. Hehehe...

      M'identifico del tot en el que li dius a l'Helena sobre els papers o llibretes pels calaixos.

      Elimina
  6. Quan hom és jove intenta ser quelcom més que un ésser totalment integrat. S’és jove i s’és revolucionari, gairebé sempre per naturalesa. Amb els anys, desgraciadament per a alguns, s’assoleixen uns nivells de pragmatisme i existencialisme gairebé totals. Si plou ens mullem i si surt el sol ens eixuguem, i tot de la manera més racional possible.
    No ens podem posar d'esquena a la juventut. El temps els donarà la raó...si la saben gestionar.

    ResponElimina
  7. És l'essència de la joventut i de la maduresa.

    ResponElimina