dijous, 19 de maig del 2016

SABATES VELLES


Hi havia una vegada un parell de sabates velles...Pertanyien a Miquel, (encara que ell es feia dir Crispí), un còmic que anava de poble en poble fent jocs de mans, cançons...  per camins de terra i fang amb una vella carreta tirada per un ruc famèlic. Sempre a peu. El ruc amb prou  feines podia amb el carro.
En caure el sol, es vestia amb una túnica vermella, s’embolicava el cap amb un mocador daurat i es pintava els ulls amb un llapis negre atzabeja. Començava l’espectacle!
Aquell dia, quan van arribar al poble, Crispí es va descalçar. Havia estat un viatge molt llarg i dur.

Les sabates, en veure’s lliures dels peus que les ocupaven, exhaustes com estaven, van tancar els ulls i van obrir la boca en un llarg badall. Mai la van poder tornar a tancar.
Quan Crispí les va veure, blasfemant i maleint la seva sort, les va portar a casa d’un home que apanyava una mica de tot: sabates, paraigües, cadires de boga...
Allí les va deixar. El sabater, els va cosir la boca, els va posar mitges soles, i a força d’untar-les amb betum, estaven tan lluents que semblaven noves.
Les va deixar en una prestatgeria i van esperar un dia darrere l’altre, omplint-se més i més de pols, que Crispí passara a arreplegar-les.
El sabater fins i tot les va voler vendre, almenys per a traure els cèntims que havia gastat en arreglar-les. Però a ningú li anaven bé. A uns els venien grans, a uns altres els estrenyien els dits. I és que a força de no conèixer altres peus, ja no aprofitaven per a ningú.
Al començ, quan s’obria la porta, obrien els ulls per si era Crispí, però a poc a poc van anar perdent l’esperança i l’interès. Feia igual qui entrara. Mai sortirien d’allí.
Aquell dia van escoltar la veu d’una noia que deixava alguna cosa per a reparar. El sabater ho va deixar al costat d'elles. De normal ni s’immutaven, però eixa vegada van sentir una olor que no era la de sempre. Estaven acostumades a l'olor de suor i de pols que feien les sabates que hi deixaven, però aquesta era diferent, com de net i d'aire. I van obrir els ulls. Era una sabata platejada i lluent d’eixes de taló molt elegant.
-Hola, fa molt que esteu ací? Va dir.
-Ui, un fum. Es veu que Crispí no tenia diners per a pagar la reparació, i mai va tornar.
-Crispí? el mag?, el que du un mocador daurat al cap?
Van obrir uns ulls com a plats, -Sí, el coneixes?
-I tant! Tothom el coneix. Actua en els millors teatres. Comparteix representant amb la meua propietària.
-Representant? Què és això? I qui es la teua propietària?
-Mare meua! On heu estat els darrers anys? Ella es Teresa Arriaga, la millor cantant d’òpera.
s igual, mai tornarà a per tu. Nosaltres ja ho coneixem això.
-No, no. Només necessite uns puntets. Ella ens cuida molt. Quan acaba la temporada de representacions, ho porta tot, vestits, sabates, barrets, al seu museu perquè tot el món ho puga veure.
-Quina sort -va dir una d'elles tristament.
 Se m’ha acudit que podria demanar-li que se us emporte i així podreu sortir d’ací. Segur que troba algun racó per a vosaltres.
Una sabata va saltar d’alegria, mentre l’altra li deia alguna cosa a cau d’orella.
-No està contenta la teua germana? -va dir la sabata elegant.
-Sí, molt. Només diu com són d’injustos els homes. Quan tenen diners i triomfen s’obliden dels qui els van ajudar i van ser fidels.
-Sí, té raó, és una llàstima.



Aportació per a la proposta d'Antaviana


12 comentaris:

  1. Un conte molt bonic, Mari Català!

    ResponElimina
  2. Les sabates oblidades, pobretes!!! M'ha agradat molt el teu conte!

    Té una cosa que m'agrada molt, aquest conte, i amb la qual treballo cada dia. I és amb les "suposicions" que ens fem les persones, que a vegades donem per certes i podem estar molt equivocats. Aquestes sabates feien una suposició generosa, que feia quedar bé el mag, quan en realitat el mag és un egoïsta que no valora ni les sabates ni la feina del sabater que no cobrarà. En aquest cas podríem dir que era una suposició generosa en vers el mag i també en vers elles mateixes. Les persones a vegades fem sl revés: suposicions molts pitjors que la realitat.

    Un aplaudiment des del meu punt de vista reflexiu... I una a raçada, bonica!

    ResponElimina
  3. Una història entranyable. I amb un final exemplar de propina.

    ResponElimina
  4. Les coses quotidianes, sempre són entranyables.

    ResponElimina
  5. Felicitats per aquest conte, Mari; ens has fet reflexionar, i el comentari de la Carme també hi ha ajudat. Ets molt bona, xiqueta, escrivint! Una abraçada!

    ResponElimina
  6. Un conte molt bonic encara que faci peneta...Les diferències de classe també acaben perjudicant les sabates!!!Potser algun rodamón les aprofitaria...
    Petonets, Mari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pobres. Tan fidels havien sigut al seu amo, que ja no aprofitaven per a ningú mes.
      Una abraçada.

      Elimina
    2. Tan bé que es camina amb les sabates velles... Però quan tenen gana s'han d'adobar.

      Elimina
  7. Sí, es veritat que amb les sabates velles es camina molt bé, però de vegades, si les substitueixes, queden ferides de mort.

    ResponElimina