Hi havia una vegada un parell de sabates velles...Pertanyien
a Miquel, (encara que ell es feia dir Crispí), un còmic que anava de poble
en poble fent jocs de mans, cançons... per camins de terra i fang amb una vella
carreta tirada per un ruc famèlic. Sempre a peu. El ruc amb prou feines podia amb el carro.
En caure el sol, es vestia amb una túnica vermella,
s’embolicava el cap amb un mocador daurat i es pintava els ulls amb un llapis
negre atzabeja. Començava l’espectacle!
Aquell dia, quan van arribar al poble, Crispí es va
descalçar. Havia estat un viatge molt llarg i dur.
Les sabates, en veure’s lliures dels peus que les ocupaven,
exhaustes com estaven, van tancar els ulls i van obrir la boca en un llarg
badall. Mai la van poder tornar a tancar.
Quan Crispí les va veure, blasfemant i maleint la seva sort,
les va portar a casa d’un home que apanyava una mica de tot: sabates,
paraigües, cadires de boga...
Allí les va deixar. El sabater, els va cosir la boca, els va
posar mitges soles, i a força d’untar-les amb betum, estaven tan lluents
que semblaven noves.
Les va deixar en una prestatgeria i van esperar un dia
darrere l’altre, omplint-se més i més de pols, que Crispí passara a
arreplegar-les.
El sabater fins i tot les va voler vendre, almenys per a
traure els cèntims que havia gastat en arreglar-les. Però a ningú li anaven bé.
A uns els venien grans, a uns altres els estrenyien els dits. I és que a força
de no conèixer altres peus, ja no aprofitaven per a ningú.
Al començ, quan s’obria la porta, obrien els ulls per si era
Crispí, però a poc a poc van anar perdent l’esperança i l’interès. Feia igual qui
entrara. Mai sortirien d’allí.
Aquell
dia van escoltar la veu d’una noia que deixava alguna
cosa per a reparar. El sabater ho va deixar al costat d'elles. De normal
ni
s’immutaven, però eixa vegada van sentir una olor que no era la de
sempre. Estaven acostumades a l'olor de suor i de pols que feien les
sabates que hi deixaven, però aquesta era diferent, com de net i
d'aire. I van obrir els ulls. Era una sabata platejada i lluent d’eixes
de taló molt elegant.
-Hola, fa molt que esteu ací? Va dir.
-Ui, un fum. Es veu que Crispí no tenia diners per a pagar
la reparació, i mai va tornar.
-Crispí? el mag?, el que du un mocador daurat al cap?
Van obrir uns ulls com a plats, -Sí, el coneixes?
-I tant! Tothom el coneix. Actua en els millors teatres.
Comparteix representant amb la meua propietària.
-Representant? Què és això? I qui es la teua propietària?
-Mare meua! On heu estat els darrers anys? Ella es Teresa
Arriaga, la millor cantant d’òpera.
-És igual, mai tornarà a per tu. Nosaltres ja ho coneixem
això.
-No, no. Només necessite uns puntets. Ella ens cuida molt. Quan acaba la temporada de
representacions, ho porta tot, vestits, sabates, barrets, al seu museu perquè tot el món ho puga veure.
-Quina sort -va dir una d'elles tristament.
Se m’ha acudit que podria demanar-li que se us emporte i així podreu sortir
d’ací. Segur que troba algun racó per a vosaltres.
Una sabata va saltar d’alegria, mentre l’altra li deia
alguna cosa a cau d’orella.
-No està contenta la teua germana? -va dir la sabata elegant.
-Sí, molt. Només diu com són d’injustos els homes. Quan
tenen diners i triomfen s’obliden dels qui els van ajudar i van ser fidels.
-Sí, té raó, és
una llàstima.
