dissabte, 8 d’octubre del 2016

CANÇÓ PER A UN NEN QUE HA NASCUT



Avui publique un poema, que ja vaig escriure i publicar fa temps. Li'l vaig dedicar a un nen que estava per néixer quan no tenia nom ni li posàvem cara. Avui, que el nen ha nascut, que ja té nom i cara, vull amb aquest poema donar-li la benvinguda.
Benvingut a la vida, Teo. Benvingut a casa.





Només t'escric a tu, perquè m'escoltes
des d'eixe lloc on solament tu estàs,
per descobrir-te tot un món de màgia
on una nit, agafarem un grapat d'espurnes
que en llançar-les al cel es desfaran
en un milió d'estels
per donar llum a la nit fosca,
i dibuixarem una lluna blanca i gran
que teixirà els teus cabells amb fils de plata
que en acariciar-los
m' impregnaran les mans d'olor de vida nova.
Només t'escric a tu perquè m'entengues
des d'eixe lloc on solament tu estàs,
per descobrir-te tot un món de somnis
on un dia, a l'alba
volaran papallones
pintades sobre el cel amb aquarel·les
en algun lloc a la vora de la mar.
I a la tardor floriran primaveres,
florirà el gessamí, floriran roses,
i roselles amagades al mig d'un camp de blat.
I fins els arbres que a la tardor perden les fulles,
no mostraran les seves branques nues,
romandran verds i tendres
i no perdran les fulles aquest any.
Només t'escric a tu perquè em conegues
des d'eixe lloc on solament tu estàs

dissabte, 1 d’octubre del 2016

RELATS CONJUNTS: TERRA LLAURADA



Joan Miró, 1923-24, Terra llaurada


Acabava de sortir de la consulta de Manel, el psicòleg. Des que va patir la depressió, el visitava de tant en tant, quan tenia els ànims per terra.
-  El que et passa a tu, Rosa, és que ets molt sensible, i els que sou així, teniu un caràcter més depressiu. Res d’important.
-  Maleïda sensibilitat! Em fa patir. La gent no em comprèn i em trobe sola.
-  Però tu ets així! I no pots pretendre que tots siguen com tu. Als que no són com tu, potser no els afecta el mateix.Tu t'emociones i plores per unes coses, i ells per altres ben diferents. Mira, per posar-te un exemple, un home que arriba a casa, seu al sofà, posa els peus damunt de la tauleta i gaudeix mirant un partit de futbol mentre es pren una cervesa i es fuma un puro, difícilment caurà en una depressió. Per a ell, un poema és “no te escucho, cartucho” i una pintura... abstracta, posem per cas, no és art. Segurament diria: “Això ho faig jo amb els ulls tancats".
  És millor ell? És pitjor? Ni una cosa ni l’altra. Ell no patirà com tu, però tampoc gaudirà com tu de les de les petites coses, d’aquelles que no es veuen amb els ulls. Dóna gràcies, doncs, per ser com ets. Demà ho veuràs tot d’un altre color.
Déu meu! Estava descrivint el seu marit!!
Aquell dia, després de dinar, ella li va dir:
- Joan, vull comprar una reproducció d’una obra d’art que m’agrada molt. Fa temps que la vaig veure en una botiga de decoració, i vull penjar-la al saló.
- Sí dona, compra el que vulgues.
- Com que no puc anar a Nova York a veure l’original, em conformaré amb la reproducció.
Així que a la vesprada, va anar i la va comprar.
- Joan!! -li va dir tota devanida quan ell va tornar-, vine a veure el quadre! Mira, es diu “Terra llaurada”.
- I on veus tu això? Si tu vols, el penge, però jo no li trobe ni cap ni peus. I què t’ha costat?
- 300 euros -li va dir ella amb una mica de por.
Se li va girar la boca al tos.
- 300 euros? Tu estàs boja? Si això ho faig jo amb els ulls tancats, quatre perots i ja està.
-Vinga, posa la tele que estic perdent-me un partit de xampions molt interessant.
I se'n va anar mormolant cap a la cuina, -300 euros!
Va agafar una cervesa, va seure al sofà, va acomodar els peus damunt la tauleta i es va posar a mirar la tele.
-Falta! faltaaa! Mare de Déu quin àrbitre. 
Manel tenia raó. El Joan era un ximplot. Bona persona, sí, però un ximplot.
Ella va entrar al saló, el va mirar i li va dir:
-Vols un puro també?
-Goool! -va ser la resposta.

diumenge, 25 de setembre del 2016

RETORN A L'ASFALT


Pont del Viaducte, Alcoi.



Després d'un llarg estiu fora de cobertures de mòbil i d'internet, he retornat a l'asfalt. He fet un xicotet passeig pels blogs i prou. Com que he tingut el cervell de vacances, (de fet és l'única cosa que he tingut de vacances) encara no se m'ha acudit res per escriure, així que de moment publicaré alguna cosa que tenia  escrita d'abans. Espere que les muses vinguen a visitar-me prompte i no m'hagen abandonat per sempre.
És una alegria retrobar-vos amics i amigues!!!

La imatge es una vista del meu poble que vaig pintar jo mateixa fa temps, quan la pintura era la meua afecció preferida.

dissabte, 30 de juliol del 2016

HAIKUS DE COLORS: ROIG

Gustav Klimt



Amb els teus llavis
apagaràs la pena 
que em crema els ulls.




dissabte, 23 de juliol del 2016

A PROPÒSIT DE LA DEPRESSIÓ





No voldria tornar
al món de bogeria
on els dimonis lluiten
i ennuvolen la raó.
I cal bregar amb ells,
assassins de la vida
que amb mentides t’envolten  
i ferit t’arrosseguen
cap al profund del pou.

I si un dia em rendisc
m’allunye del camí
i caic, només voldria
que em recordeu com sóc
afectuosa i sincera,
amiga dels amics
i amant de la poesia,
que m’abraceu amb força
i no ploreu per mi.

dissabte, 16 de juliol del 2016

HAIKUS DE COLORS: GROC


                                                  Claude Monet                                                    
                                                       


Clareja el dia.
El cel cercava onades
de sol i llum.




L'aire grogueja
amb la llum de llevant.
La barca avança.

               Xavier Pujol



Clars els teus versos,
que l'estiu ens regala.
L'haiku ben groc.

          Carme Rosanas



Sol que impressiona
quan a la matinada,
salpen les barques.

                   M. Roser

dissabte, 9 de juliol del 2016

EL CRESOL




La vida s’extingeix.
La papalloneta vola
sobre la basseta d’oli
d’un cresol antic i vell.
I l’oli està consumint-se
de tantes hores i dies
com ha estat encès.
No puc comprar-lo en cap lloc.
No està en venda,
no hi ha diners per pagar-lo.
La llumeneta balla
sobre la basseta buida.
d’un cresol de blens eixuts.
No cal bufar, com la vida
s'apaga  de mica en mica.

diumenge, 3 de juliol del 2016

BON ESTIU




Amics i amigues, 
com tots els anys passaré l'estiu a la serra, on no hi ha internet ni cobertura, així és que no podré estar tant amb vosaltres com m'agradaria. De tota manera, quan baixe al poble de tant en tant, aniré publicant alguna cosa i fent-vos la visita.
Bon estiu a tothom!!!




divendres, 1 de juliol del 2016

HAIKUS DE COLORS: BLAU


 Marc Chagall

Sota els estels,
ompliràs el meu cos
d'immensitat.



 D'un blau immens
m'omples el cos i l'ànima.
Ben compassats.

                     Carme Rosanas.


 Braços estesos
en els blaus infinits.
Ja sé on trobar-te.

                   Xavier Pujol.



 Al cel ben blau
veig un bocí de lluna.
Un petit somni.

                M. Roser.



bombolles blaves
sota la lluna blanca
somnis de colors

              Elfreelang







dissabte, 25 de juny del 2016

LA NOVENA ONADA


                                                                                            Ivan Aivazovsky


Amb prou feines es va aixecar. Els peus no l’obeïen, i arrossegant-los es va dirigir a la cuina amb la intenció de fer-se un cafè. Però només sentir l'olor, va començar a notar nàusees, com ahir i abans-d’ahir i l’altre i tots. Coneixia molt bé aquells símptomes, els patia tots els estius des de feia temps.
Va seure al sofà, i amagant el cap entre les mans, va començar a plorar. De fet era l’única cosa que feia. Ni dormir, ni menjar, només plorar, i ni tan sols això el descansava. Per què l’envaïa aquella angoixa? Per què sempre a ell?
No hi havia resposta. Ningú la tenia. Intentava pensar que demà tot seria millor i de mica en mica passaria, però sabia que no, que hauria de lluitar, i no tenia ni força ni ganes d’anar al metge per contar-li sempre el mateix i escoltar sempre el mateix. No volia viure així. Abandonava la partida.
A la vesprada, la seva germana, per donar-li ànims, li va ensenyar la foto d’un quadre. Estava escrivint un relat per al blog i volia saber la seva opinió.
Va aixecar els ulls i la va mirar. La novena onada. La imatge d’uns homes agafats a uns taulons de fusta enmig d’una tempesta en un mar brau, furiós. Com devien estar de desesperats per mamprendre aquell viatge cap a un futur incert. No podien perdre res, perquè res tenien. Fins i tot la dignitat se la va quedar el mafiós que els havia venut un viatge al paradís i els havia donat un bitllet cap a l’infern. Fugien de la fam, de la guerra, de la mort. Alguns d’ells haurien perit ja en la tercera o la quinta onada, qui sap. Els que  restaven s’aferraven a la vida esperant un miracle. Quin delicte havien comès? El dit de quin déu havia decidit que havien de néixer en un país on els poderosos lluitaven per uns interessos als quals ells eren aliens?
El va fer pensar. Es vaig escodrinyar a si mateix. És veritat que ell també es trobava enmig d’una tempesta, que no sabia quant de temps duraria, però també sabia que si volia, arribaria a bon port. Amb quin dret, doncs, no volia seguir lluitant? Li semblava fins i tot immoral rebutjar l’ajut que li oferien els que l’estimaven.
Va despenjar el telèfon i va marcar el número. De l’altre costat, la resposta:
-Salut mental, diga’m...

                         (Relat escrit per a la proposta de relats conjunts.)

dimecres, 22 de juny del 2016

HAIKUS DE COLORS: VERD


Claude Monet

Amants per sempre,
fulla i flor del nenúfar
i aigua estancada.



 Els verds s'estimen
Fulles, flors i aigua,
Els uns als altres.

              Carme Rosanas



 L'aigua florida
verdeja l'esperança.
Impressionista.

             Xavier Pujol.



 Blanquegen taques
dins la verdor de l'estany.
Hi ha un llit de fulles.

            M. Roser.



 Nenúfars fora.
Profunditat dins l'aigua.
Sentit d'un quadre.

          Helena Bonals

divendres, 10 de juny del 2016

NIT D'AMOR

Elin Bogomolnik
                                                         



En la nit fosca,
els estels i la lluna
tanquen els ulls.                                       
                                                                  



Sense mirar-se
els amants que s'abracen,
es saben veure.
         
    Carme Rosanas



 En la nit fosca,
la lluna i els estels
són com escletxes.

          Helena Bonals



 Reflex de somnis,
la lluna i les estrelles
si embadaleixen.

        M Roser



 Nit de divendres,
és hora d'estimar-se.
Les copes buides.

       Xavier Pujol


 
Glops d'amor. Foll,
sota la llum dels astres,
creix el desig.

        Galionar



 Els amants dormen
els estels xiuxiuegen
la lluna els vetlla.

        Novesflors



 Al teus rínxols d'or
la nit s'engalana.
Llueix la lluna.

       Fanal Blau


 Rossa de nit
el blau s'ajaça
sobre el teu pit.


       Olga Xirinacs

dimecres, 1 de juny del 2016

L'ORENETA



Fa dos dies, un dia d’aquests  lluminosos que ens regala l’estiu, vaig sentir un cop en el meu balcó. Vaig treure el cap per veure què havia passat, i allà, entre els tests de geranis estava. Una oreneta tan petita que cabia dins de la meva mà. Potser caçant al vol algun insecte, o enlluernada pel sol del Mediterrani, s’havia estavellat contra els vidres.
En un primer moment pensava que estava morta, però no. Semblava que només s'havia espatllat la poteta. La vaig mirar amb atenció. Era tan bonica! M’agradava observar al començ de l’estiu, les orenetes en esbart com si tornaren d’enlloc, majestuoses i elegants, apropar-se fregant l’aigua de les basses amb el bec o les ales.
Me la vaig apropar al pit perquè no s’espantara, i vaig recórrer tota la casa, obrint i tancant armaris, buscant un lloc on es trobara segura i no pegara a fugir.
Finalment vaig fer una espècie de niu amb un pilot de cotó-en-pèl i la vaig deixar. Em vaig posar una miqueta de pa remullat a la mà, i amb un escuradents li'l vaig apropar al bec. Tot va ser debades, no volia menjar ni beure.
Aquest matí, quan m’he despertat, he anat a veure-la. L’he agafada. Gairebé podia sentir el batec del seu coret.
Pensava que s’acostumaria a mi, però no. Amb mi potser se sent segura, però empresonada. Amb una pota ferida pot viure, però la malaltia de la tristesa és mortal de necessitat.
Així que al capvespre, he obert de bat a bat les portes del balcó. Un cel immens, com un mocador gegant de seda pintat amb diverses tonalitats de blau, amb pinzellades blanques i ataronjades, s'ha mostrat  als meus ulls.
He agafat l'oroneta, he obert les mans i l'he deixada anar.
L’he vista creuar, com un llampec, els núvols que semblava que li mostraven el camí cap a l’horitzó que ella cercava.

(Relat escrit per a la proposta de Relats conjunts)

dilluns, 23 de maig del 2016

HOMENATGE A BENILDE GUILLÉN

Quan he sortit de casa estava plovent. Havia discutit per telefon amb Eduard. Ha estat l'amor de la meva vida, i estic segura que ell sent el mateix per mi, encara que hagen passat els anys.
-Deixa-ho córrer o acabaràs perdent la seva amistat, m'ha dit el meu fill, però jo sóc cabota, i no m'agrada deixar les coses a mitjan fer.
Quan l'autobús ha arribat a la parada, havia deixat de ploure. He enfilat el camí del parc. He pujat les escales de pedra blanca que hi donen accés. A les parets, una pintada que han intentat esborrar sense massa èxit. Encara s'endevina la creu gammada. Colla de vàndals -he pensat.
He anat endinsant-me, trepitjant la catifa de fulles que la tardor ha escampat per terra cap al gran roure on havia quedat amb Eduard.
 Al peu d'un banc, hi havia un llibre banyat i ple de fulles que algú dels qui tenen costum de fer book crossing en aquest parc devia haver deixat. L'he agafat i li he fet un cop d'ull mentre l'eixugava amb els "kleenex" que duia a la butxaca.


                                                                PABLO NERUDA
                                                                
                                                      CONFIESO QUE HE VIVIDO

Ai  Déu meu, Neruda! Quants anys i quants records!
Quan jo estudiava a l' institut, Benilde, la professora de literatura castellana, ens va fer llegir un llibre d'ell, Veinte poemas de amor y una canción desesperada. Això va despertar en mi l'interés per la poesia. Va ser  durant molt de temps el meu llibre de capçalera. Me'l sabia de memòria. Encara recorde alguns versos: Todo lo llenas tú, todo lo llenas... Me gustas cuando callas porque estás como ausente... Es tan corto el amor y es tan largo el olvido...

 He començat a llegir el llibre. Una autobiografia que sembla molt interessant. Quan me n'he adonat, ja no podia llegir, no hi havia claror.
De camí a casa, m'he donat compte que Eduard no havia acudit a la cita i ni tan sols l'havia trobat a faltar. Fins i tot m'he alegrat que no vingués. Com és possible que en tota la vesprada no haja pensat ni un moment en ell? L'amor és el sentiment més important en la vida de tothom. Aleshores, com ha pogut un llibre fer-me oblidar que la persona que jo estime no haja vingut a trobar-se amb mi? Hauria de ser a l'inrevés. Fa uns dies, fa unes hores, el fet que ell no estigués al parc, no m'hauria deixat ni tan sols parar esment en el llibre. He tornat remugant què és el que estava passant. Potser no és amor el que jo sent per ell? Potser que a força de tenir-lo-hi, donant-me suport, he confós sentiments? M'ho havia de plantejar molt seriosament.

En arribar a casa ja era de nit. M'he descalçat i m'he servit una copa de vi. La llum roja del contestador parpellejava. Era un missatge d'Eduard. Em deia que no havia acudit perquè no gosava dir-me a la cara que m'estima molt com amiga, però res més.
Les seves paraules m'han fet reflexionar. Ningú mana en el cor d'un altre. Ni tan sols en el cor propi.
He pensat donar-me un temps per aclarir les meves idees. Ara mateix no sé el que vull. Potser els dos sentim el mateix. Demà, a la llum del dia, veuré les coses d'una altra manera i podré quedar amb ell encara que només siga per parlar i prendre un cafè. És el que fan els bons amics, no?

Relat escrit per a la prosposta d'Antaviana.
                

dijous, 19 de maig del 2016

SABATES VELLES


Hi havia una vegada un parell de sabates velles...Pertanyien a Miquel, (encara que ell es feia dir Crispí), un còmic que anava de poble en poble fent jocs de mans, cançons...  per camins de terra i fang amb una vella carreta tirada per un ruc famèlic. Sempre a peu. El ruc amb prou  feines podia amb el carro.
En caure el sol, es vestia amb una túnica vermella, s’embolicava el cap amb un mocador daurat i es pintava els ulls amb un llapis negre atzabeja. Començava l’espectacle!
Aquell dia, quan van arribar al poble, Crispí es va descalçar. Havia estat un viatge molt llarg i dur.

Les sabates, en veure’s lliures dels peus que les ocupaven, exhaustes com estaven, van tancar els ulls i van obrir la boca en un llarg badall. Mai la van poder tornar a tancar.
Quan Crispí les va veure, blasfemant i maleint la seva sort, les va portar a casa d’un home que apanyava una mica de tot: sabates, paraigües, cadires de boga...
Allí les va deixar. El sabater, els va cosir la boca, els va posar mitges soles, i a força d’untar-les amb betum, estaven tan lluents que semblaven noves.
Les va deixar en una prestatgeria i van esperar un dia darrere l’altre, omplint-se més i més de pols, que Crispí passara a arreplegar-les.
El sabater fins i tot les va voler vendre, almenys per a traure els cèntims que havia gastat en arreglar-les. Però a ningú li anaven bé. A uns els venien grans, a uns altres els estrenyien els dits. I és que a força de no conèixer altres peus, ja no aprofitaven per a ningú.
Al començ, quan s’obria la porta, obrien els ulls per si era Crispí, però a poc a poc van anar perdent l’esperança i l’interès. Feia igual qui entrara. Mai sortirien d’allí.
Aquell dia van escoltar la veu d’una noia que deixava alguna cosa per a reparar. El sabater ho va deixar al costat d'elles. De normal ni s’immutaven, però eixa vegada van sentir una olor que no era la de sempre. Estaven acostumades a l'olor de suor i de pols que feien les sabates que hi deixaven, però aquesta era diferent, com de net i d'aire. I van obrir els ulls. Era una sabata platejada i lluent d’eixes de taló molt elegant.
-Hola, fa molt que esteu ací? Va dir.
-Ui, un fum. Es veu que Crispí no tenia diners per a pagar la reparació, i mai va tornar.
-Crispí? el mag?, el que du un mocador daurat al cap?
Van obrir uns ulls com a plats, -Sí, el coneixes?
-I tant! Tothom el coneix. Actua en els millors teatres. Comparteix representant amb la meua propietària.
-Representant? Què és això? I qui es la teua propietària?
-Mare meua! On heu estat els darrers anys? Ella es Teresa Arriaga, la millor cantant d’òpera.
s igual, mai tornarà a per tu. Nosaltres ja ho coneixem això.
-No, no. Només necessite uns puntets. Ella ens cuida molt. Quan acaba la temporada de representacions, ho porta tot, vestits, sabates, barrets, al seu museu perquè tot el món ho puga veure.
-Quina sort -va dir una d'elles tristament.
 Se m’ha acudit que podria demanar-li que se us emporte i així podreu sortir d’ací. Segur que troba algun racó per a vosaltres.
Una sabata va saltar d’alegria, mentre l’altra li deia alguna cosa a cau d’orella.
-No està contenta la teua germana? -va dir la sabata elegant.
-Sí, molt. Només diu com són d’injustos els homes. Quan tenen diners i triomfen s’obliden dels qui els van ajudar i van ser fidels.
-Sí, té raó, és una llàstima.



Aportació per a la proposta d'Antaviana


diumenge, 15 de maig del 2016

TANCA ELS ULLS


                                                                                           Imatge de Mattia Merlo


Tenia catorze anys, un fum de somnis i llibres, molts llibres. De fet era l' única cosa que tenia. Recordava amb enyorança els anys quan era petita. Era tot tan bonic..
El pare va emigrar a Alemanya quan va morir la seva mare, i al cap d'uns anys va tornar amb una xicoteta fortuna i una dona.
Havia heretat dels seus pares un tros de terra i una casa en un poblet abandonat de la mà de Déu enmig de la muntanya. I en aquella terra inhòspita va alçar una petita fàbrica de caixes de fusta d'aquelles que es fan servir per a portar la fruita.
Aquest negoci ens permetia viure mitjanament bé i a més a més donava treball a deu o dotze famílies del voltant.
A la mare li agradava molt llegir, i amb els anys havia assolit reunir un bon grapat de llibres que omplien prestatgeries i prestatgeries en una habitació que era la joia de la casa. També conreava amb passió un petit jardí aconseguit robant-li uns metres a la muntanya. Hi havia gespa i geranis i sobretot roses, moltes roses.
Però aquella vesprada d’estiu, una tempesta d’aquestes que duren deu minuts, ho va fer tot malbé. Els llampecs creuaven el cel de dalt a baix esquinçant-lo com si fóra
un gran llençol gris.
Un llamp va caure a pocs metres i en un obrir i tancar d’ulls, tot estava encès. Les flames pujaven cap al cel en una dansa malèfica que ho arrasava tot, i tot va quedar reduït a cendra en un tres i no res.
Quan el pare va tornar de la fàbrica, havia envellit cent anys. Tenia l’ànima ferida de mort. Mai va aixecar el cap.
-Maleïdes asseguradores, murmurava entre dents sense parar. I va morir al cap d’un any de pura tristesa.
La mare va vestir de dol el cor i els ulls, i va quedar sense ganes ni força per fugir d’un passat que ens ofegava, aferrada a la llosa d'una tomba on ni tan sols flors podia portar. Tot estava arrasat.
Aquella vesprada vaig sortir com cada vesprada. Dins de la casa feia una calor humida insuportable.
Em vaig deixar caure sota un dels pocs arbres que quedaven verds. Llegia, tancava els ulls recolzant el cap damunt dels braços i somniava, com m’havia ensenyat la mare.
-Amb un llibre, pots viatjar i ser un aventurer, un detectiu, el que vulgues. Només has de desitjar-ho -em deia ella.
Quan em vaig aixecar, un sol tebi s’amagava per damunt de les muntanyes de cendra, i només per un instant, vaig veure el jardí verd, amb les roses de la mare.
Amb els peus nus, trepitjant la gespa que no hi era, amb aire resolt, em vaig dirigir cap a la casa.
Ara em sentia poderosa i lliure.
- Mare, anem a fer les maletes.
- On anem?
Cap a la vida, mare, cap a la vida.

dilluns, 9 de maig del 2016

CIRERERS



Un espectacle.
Milers d'arbres nevats.
L'estiu s'apropa.

divendres, 6 de maig del 2016

ESOS LOCOS BAJITOS





1. «No em seguiu a mi, seguiu el nen.»

 2. «L'instint més gran dels nens és alliberar-se dels adults.»

3. «Una forma de saber si la intervenció educativa és correcta és veure si el nen és feliç.»

4. «Quan un nen se sent segur d'ell mateix deixa de buscar l'aprovació dels altres.»

5. «Sembreu en els nens idees bones, encara que no les entenguin. Els anys s'encarregaran de desxifrar-les en el seu enteniment i de fer-les florir en el seu cor.»

6. «Deixeu que siguin lliures, aquesta és la tasca bàsica de l'educador.»

7. «Allibera el potencial de l'infant i ell transformarà el món.»

8. «No podem crear observadors només dient "observeu", sinó donant-los el poder i els mitjans perquè aquesta observació sigui adquirida a través de l'educació dels sentits.»

9. «La feina dels nens és jugar.»

10. «La millor ensenyança és la que utilitza menys paraules per fer el que toca.»

11. «Els moviments no només els fem per moure'ns. Cada moviment té un propòsit, sempre té una intenció.»

12. «Ajudem-los a fer-ho per si mateixos. Qualsevol ajuda innecessària és un obstacle per al desenvolupament.»

13. «Si l'ajuda i la salvació han d'arribar, només pot ser a través dels nens.»

14. «El senyal més gran de l'èxit d'un professor és poder dir: "Ara els nens treballen com si jo no existís".»
 
                                                                                     Maria Montessori

 

dimecres, 4 de maig del 2016

SORPRESA



De vegades les coses,
arriben per atzar.
Sense esperar-les.