POEMES DIVERSOS AUTORS



 LLETRA A DOLORS

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il·lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
 
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixies,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Martí i Pol



CANT DE CREPUSCLE


 El vell finestral de la cambra, fosca, 
emmarca amb quotidiana nitidesa
la lenta agonia de la tarda.
Quan la intensa vermellor del llunyedar
pal•lideix d’un roig-nostàlgia indefinible,
el vell finestral de la cambra angosta
es transmuta en un bellíssim quadre d’ombres.
Una dona resta immòbil rere els vidres
esperant, com cada vespre, el vell miracle.
Del gran quadre, servador d’instants cromàtics
en traspua un devessall de sentiments.
La figura de la dona, dins l’estança
n’és banyada per un tel de contrallums
que ella rep, en el seu cos buit de carícies,
que ella vol, en sa nuesa feta aram.
I és a glops de clarobscurs que la figura
alçarà el rostre hipotètic, arrogant i bell.
Molt a poc a poc…
Mutant, la vida i la mort…
Meitat clar, meitat foscor. Com en un somni.
Mot a mot, les paraules ofegades en els llavis,
sorgiran com un rebroll de llibertat;
com un llamp que esberla el cel en la tempesta;
com l’oreig que el vent abriva sobre el mar.
I esguardant la fal•làcia a contrallum,
creurà que l’ha bastit per a ella el Gran Pintor.
Veurà uns ulls que mai seguiren el seu joc,
com esguarden, a prop d’ella, el mateix món…
A contrallum,
l’abstracció és tan subjectiva que, en el plor,
ningú sap si la pluja amara els vidres
o són llàgrimes que brollen, insurrectes…
Foc i silenci…
El silenci, tan amic, trencat de sobte
per un vol d’ocells xisclaires que retornen,
pregonant l’últim adéu al finit dia.
S’il•luminen els fanals.
Els minúsculs esborranys blau-aquarel•la
s’esvaeixen amb la nit ja manifesta.
Quan el quadre, arran de cel, pampallugueja,
altra volta, l’abstracció s’ha fet finestra.
I, lentament,
engolida per crepuscles d’hora negra,
la figura abaixa el rostre i roman quieta.
El contrallum s’ha clos…
…..
El vell finestral de la cambra, fosca,
emmarca amb quotidiana melangia
la lenta agonia de la tarda…
Una dona resta immòbil rere els vidres
esperant, com cada vespre, el vell miracle:
que les ombres se l’enduguin cap al quadre
i que amb elles, pugui perdre’s dins la nit…

Montse Galionar



Els teus ulls mirant el mar
mentre dansen els teus somnis
com fulles que gronxa el vent.
Paisatges color d’aram,
fumeres com fils de boira
alçant-se damunt dels camps...
Els teus ulls mirant el mar
mentre uns altres ulls et pensen,
i t’enyoren i es deleixen,
tan propers i tan distants...
Miratges, temps de tardor,
quan les mans, enfredorides,
cerquen la teva escalfor...
Els teus ulls mirant el mar
mentre vas forjant somriures
entre el cel, el fum i els arbres,
i uns altres llavis inventen
nous camins per les contrades
del teu cos apassionat...
Els teus ulls mirant el mar,
silencis que el cor bressola...
i el vent esfulla la rosa
del màgic temps d’estimar...

Montse Galionar







La nit és un fantasma, tan negra com el sutge,
la lluna és amagada per núvols dalt del cel.
Immenses les muntanyes, a punt de devorar-me,
la pluja a la finestra, com plor intermitent.

En la petita cambra, tan mal il•luminada
convisc amb la tristesa de saber que no hi ets.
Com vols que no t’enyori, oh llum que m’encegaves?,
com és que no sé viure, sentint-te lluny i absent?

Oh món dels sentiments, que mal me l’heu jugada!
Si no puc assolir-lo, perquè em mostreu el cel?
Per què ara aquest incendi, en brases ja prou ermes?
Per què tan cruel m’ataca, si tot m’ha d’estar pres?

Els ulls s’han fet finestra, també la pluja els nega,
hi ha tanta solitud...
La nit és un fantasma, tan negra com el sutge,
i enmig de les tenebres, ofego el meu deler.

Montse Galionar





************




CORRANDES D'EXILI


                                        


Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededéu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

       Joan Oliver (Pere Quart)



  ************



TOT FENT CAMÍ



Vaig fent camí amb ells ulls plens d’esperança
Busco en el meu entorn nous horitzons,
No vull ser més la persona aïllada
Que viu en una torre d’il·lusions.

Tant és que sigui d’or, gran o molt breu
Si són quatre parets cal reconèixer,
Que ser lliure sempre ha tingut un preu...
Comencem a pagar pel fet de néixer.

I a poc a poc m’adonaré que a fora
De les seguretats del meu bastió
Hi ha la vida que es mou i que respira,
Que pot fer-me sentir alguna emoció.

No per això renunciaré a la meva
Necessitat de calma i solitud,
Que en qualsevol moment puc fer-me enrere
I tornar al meu castell ple de quietud.

I potser que amb el temps arribi un dia
Que la vida no em pugui acovardir...
Rodamón de la llum, anar fent via,
Sola i lliure, seguint en meu camí.





************



És quan plou que ballo sol
vestit d'algues, or i escata,
hi ha un pany de mar al revolt
i un tros de cel escarlata,
un ocell fa un giravolt
i treu branques una mata,
el casalot del pirata
és un ample gira-sol.
és quan plou que ballo sol
vestit d’algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic 
al bassal de sota l’era,
em vesteixo d'home antic
i empaito la masovera,
i entre pineda i garric 
planto la meva bandera;
amb una agulla saquera
mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar
foll d'una dolça metzina,
amb perles a cada mà
visc al cor d'una petxina,
só la font del comellar
i el jaç de la salvatgina,
-o la lluna que s'afina
en morir carena enllà. 
És quan dormo que hi veig clar
foll d’una dolça metzina.                        


                                               J. V. Foix




************






De matinada han trucat,
 són al replà de l'escala,
 la mare quan surt a obrir
 porta la bata posada.
 Què volen aquesta gent
 que truquen de matinada?
 "El seu fill, que no és aquí?",
 "N'és adormit a la cambra,
 què li volen, al meu fill?"
 El fill mig es desvetllava.
 Què volen aquesta gent
 que truquen de matinada?
 La mare ben poc en sap
 de totes les esperances
 del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.
 Què volen aquesta gent
 que truquen de matinada?
 Dies fa que parla poc
 i cada nit s'agitava.
 Li venia un tremolor
 tement un truc a trenc d'alba.
 Encara no ben despert,
ja sent viva la trucada
 i es llança pel finestral
 a l'asfalt d'una volada.
 Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?
 Els que truquen resten muts,
 menys un d'ells —potser el que mana—
 que s'inclina al finestral,
 darrere xiscla la mare.
 Què volen aquesta gent
 que truquen de matinada?
 De matinada han trucat,
 —la llei una hora assenyala—
ara l'estudiant és mort,
 n'és mort d'un truc a trenc d'alba.
 Què volen aquesta gent
 que truquen de matinada?



 ************
















************



NO VOLVERÉ A SER JOVEN


V. van Gogh
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.


Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.


Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.
                                        J. Gil de Biedma
                                                      "Poemas póstumos"




  ************


 L'OBSCUR ERRANT

Sé que lluny de fineses arrib a l’edat
perillosa i roent on es cou l’adulteri
De tornada d’enlloc pelegrí de quimeres
torn a escriure de nit per salvar un temps perdut
a una cambra d’hotel que m’angoixa i ofega
Ja no sóc aquell jove estudiant que et volia
amb el seny abrandat d’il·lusions i poemes
Ja no ets l’angelicata midons de Mallorca
que jo anava a cercar en bicicleta i tenia
el perfil més polit que he vist mai i les cames
més alegres que pugui cantar cap poeta
Ara veig créixer el dol com un pes insondable
Sense tu són més foscs els platjals de l’abisme
Amb la ploma i l’espelma entre llibres i llunes
dalt les golfes hi ha encara un al·lot que et somia
Ah Madona del Vers! Si veiessis com plou
dins el pou d’on et crid a un enfony que m’acuba!
El teu nom m’estalona i quan rius s’il·lumina
el meu cor que indecís sense tu es descompassa
Mapa humà d’on floreix la tendresa voldria
explorar aventurer tot el teu territori
i quedar a viure en tu perquè em fossis la pàtria
Notre Dame dels illencs Patrona dels illòmans
Refugi dels joglars Estrella dels felibres
Consol dels trobadors Auxili dels aedes
Salut dels maleïts Porta dels visionaris
Redemptora dels bards ¿Te’n recordes d’aquell
primer bes a un banc fred d’una plaça gris d’Inca
o els passejos pel port i els carrers blaus de Palma?
Desvetllat he llegit fins tan tard que ara els ulls
em flaquegen i em couen cegats de miratges
Veig un tipus que em guaita al mirall i somriu
abatut amb un deix de tristor i de nostàlgia
¿Qui ets? li dic ¿Què vols? ¿No em coneixes? Sóc tu
Aquest mal d’illa endèmic no és mascle ni lògic
M’he esfondrat sobre el llit com un tros d’home en runes
Sort que sempre tenc prop el quadern i la ploma
per cercar literari un desert eremític
una vinya de versos un bosc de paraules
Més enllà del teu cos tot és boira que creix
El rellotge aturat marca el teu rostre en punt
Rere els vidres fa fred i contempl la ciutat
Tots els pisos són llums hi ha una tele molt forta
i ara sent l’ascensor que tragina borratxos
He intentat a les fosques de fer-te un sonet
He rimat cent vegades el teu nom petit
Des del cercle dels anys pens en tota la por
que van fer-nos d’al·lots i ha estat pura mentida
Els pilars que aguantaven el meu món són restes
d’un calvari de veus i enmig d’un llac de sutres
sent que em pugen pel cos àvids peixets de plata
Entre axiomes de fum potser em torni com Samsa
un trist escarabat que fuig pels passadissos
d’aquest fòbic hotel o em pengi com Nerval
Potser em trobaran mort com Ovidi d’enyor
i diran com Quevedo és pols enamorada
Hi ha un infern més real i fotut que el de Blake
Tanta porta tancada em fa pensar en Huis-clos
Voltat d’ombres t’escric per saber que existesc
i vull creure estimant que la vida és vivible.


                                                                                  Ponç Pons


  ************




NO TE RINDAS 





No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños

Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

                                                                 Mario Benedetti 


  ************


PARLEM DE TU


 

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
                                     
                                           Miquel Martí i Pol


************

MIREU-ME BÉ: SÓC L'ALTRE



Mireu-me bé: sóc l’altre.
Coix de dos peus,
sorrut i solitari.
No vinc d’enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crescut
i algú m’ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.
Emergiré de mi mateix el dia
que un vent terral
m’eixugui els ulls. Són altes
les espases de foc
d’aquesta lluita
que em serva dret
contra la por i el somni.
Mireu-me bé,
mireu-me bé: sóc l’altre.
                                        Miquel Martí i Pol 



  ************ 


T'ESTIMO







T'estimo quan et sé nua com una nena,
 com una mà badada, com un reclam agut
 i tendre que em cridés des d’una branca nua,
 com un peix que oblidés que existeixen els hams.

 Com un peix esglaiat amb un ham a la boca.
 Com l’estrall en els ulls de l’infant mutilat
 en el somni, en la carn. Com la sang que s’escola.
 Nua com una sang.

 T'estimo quan et sé nua com la navalla,
 com una fulla viva i oferta, com un llamp
 que la calcina, cec. Com l’herba, com la pluja.
 Com la meva ombra, nua rere el mirall glaçat.

 Tan nua com un pit enganxat als meus llavis.
 Com el llavi desclòs d’un vell desdentegat
 encarat a la mort. Com l’hora desarmada
 i oberta del desglaç.


                                                             Maria Mercè Marçal.

 

  ************



ARRIBADA DE LA PRIMAVERA


Poema: Núria Albó
Il·lustració: Caterina Roca
 ************  


 DIA DE LA POESIA
 
 

Preneu les roses

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada 
a la força del viure i a l’ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d’Odilon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l’arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L’he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s’esfullin. Fulles i fulls de llibre 
s’abandonen a la fràgil esperança del poeta.

                                                                         Olga Xirinacs



************  



PER A TOTES LES DONES 






Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.


                                   Maria Mercè Marçal



************ 



LA LLAMADA





Si alguien llama a tu puerta, amiga mía,
y algo en tu sangre late y no reposa
y en su tallo de agua, temblorosa,
la fuente es una líquida armonía.

Si alguien llama a tu puerta y todavía
te sobra tiempo para ser hermosa
y cabe todo abril en una rosa
y por la rosa se desangra el día.

Si alguien llama a tu puerta una mañana
sonora de palomas y campanas
y aún crees en el dolor y en la poesía.

Si aún la vida es verdad y el verso existe.
Si alguien llama a tu puerta y estás triste,
abre, que es el amor, amiga mía.

                                                     Gabriel García Márquez





Els teus ulls mirant el mar
mentre dansen els teus somnis
com fulles que gronxa el vent.
Paisatges color d’aram,
fumeres com fils de boira
alçant-se damunt dels camps...
Els teus ulls mirant el mar
mentre uns altres ulls et pensen,
i t’enyoren i es deleixen,
tan propers i tan distants...
Miratges, temps de tardor,
quan les mans, enfredorides,
cerquen la teva escalfor...
Els teus ulls mirant el mar
mentre vas forjant somriures
entre el cel, el fum i els arbres,
i uns altres llavis inventen
nous camins per les contrades
del teu cos apassionat...
Els teus ulls mirant el mar,
silencis que el cor bressola...
i el vent esfulla la rosa
del màgic temps d’estimar...

Montse Galionar




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada