DONA DECADENT

 Ramon Casas

Em vaig despertar literalment tirada en el sofà. Què havia pogut passar? La darrera cosa que recordava és que estava prenent el te amb la mare i un jove molt ben plantat, educat i segons ella, ric. Ja m'havia advertit: era la darrera ocasió per a salvar l'honor de la família, (i la fortuna). Si no aconseguia enamorar-lo, em quedaria per a vestir sants. I sembla que ho havia intentat amb afany! Per a perdre la vergonya, havia recorregut al xerès, i supose que ho havia aconseguit si s'ha de jutjar per la quantitat de vi que restava a l'ampolla. Llavors, què havia fallat? Per què la mare feia aquella cara de gos? No parava de remugar dient que jo anava de mal en pitjor, que era una dona decadent. Sembla que m'havia insinuat descaradament i el noi havia pegat a fugir. No podia creure-ho. M'havia rebutjat per no fer-me l'estreta! Havia rebutjat el meu cos, perfecte a força de no menjar dolços!

Em vaig alegrar que se n'hagués anat. Aquests eren els pitjors. Donaven lliçons de moralitat i després visitaven les cambres de totes les noies del servici.

Quan vaig aconseguir aixecar-me, el cap m'esclatava. A la mà tenia un llibre: El manual de las buenas costumbres.

Vaig fer sonar la campaneta i vaig demanar al majordom una pastilla per al mal de cap i una safata de pastissos.

Ell s'ho havia perdut. Jo acabaria casant-me amb un vell verd que no li faria ascos a les meves carns. I amb una mica de sort es moriria aviat deixant-me una gran fortuna. On estava la decadència?


Relat per a participar en http://relatsconjunts.blogspot.com/2016/04/jove-decadent.html

LA CAIXA DE MÚSICA

Tornava a casa amb els peus ferits. La carrossa que l'havia portat a aquella festa, com en el conte, s'havia convertit en carabassa, i va tornar caminant amb les sabates a la mà. Va entrar en el seu dormitori i es va asseure damunt del llit. Va mirar al seu voltant i va veure la caixa de música que fa anys li havia regalat el seu pare. Estava buida. Mai va trobar res prou important com per deixar-ho allí. Amb llàgrimes als ulls la va obrir, i mentre la ballarina girava i ballava al so d'aquella música de carrusel, va començar a deixar dins les seues il·lusions, els seus somnis, les seues pors, les seues esperances. Tot allò que li pesava de portar-ho damunt durant tant de temps.

Va tancar la caixa i va guardar la clau en el calaix on es guarden les coses importants. Es va llevar el meravellós vestit vermell que havia comprat per a l'ocasió. El mirall va reflectir una imatge patètica: despentinada, amb el rimmel relliscat fins als pòmuls i els ulls enrogits de plorar. Tan bonica com havia sortit, i tan espatllada com havia tornat! Es va fixar en el mirall. Malgrat haver-se llevat la roba, el seu cos no estava nu. El destí li havia teixit una fina cuirassa que la protegia. Res de dolent li podia passar. Tranquil·la, es va deixar caure sobre el llit, va tancar els ulls mentre pensava que potser un dia, vindria un "príncep blau" que en besar-la aconseguiria llevar-li la cuirassa, trobaria la clau de la caixa de música i li retornaria els seus somnis, les seues esperances i la força per superar les seues pors, els seus ressentiments... Potser, qualsevol dia....Segur que si.

ENYORANÇA

Imatges que em porten a la memòria la meva infància i joventut. Records d'aquell temps en el qual res no importava, només la música, el color, l'olor de la pólvora...i que han quedat tan amagats que ni jo mateixa els trobe, soterrats per obligacions i manies. I per un moment m'agradaria buidar el meu cervell, oblidar-me de tot i només tornar a sentir el color la música i l'olor de la pólvora.

SANT JORDI

Abril culmina
el drac cerca una rosa
Sant Jordi riu

VOLTEIG DE CAMPANES

OLOR DE FESTA

Abril acaba.
esclat de foc i música

Alcoi en festes

CERCLE VICIÓS

 

Quan va aconseguir aixecar el cap, un filet de sang vermella corria pel seu front. Sobre la taula, un llibre de consells per a deixar de beure i una botella de ginebra trencada. Quina llàstima. Per a comprar-la, havia venut el seu anell de casat. Ja no el necessitava, havia perdut família, amics, treball...estava sol per culpa de l'alcohol. I havia de beure per oblidar la maleïda solitud.

-Bé demà començaré el llibre. Avui els dos portem massa ginebra damunt.

 (Versió original)

Aixecà el cap, un filet de sang vermella al front. Sobre la taula un llibre d'autoajuda i una botella trencada. L'havia canviada per l'anell de casat. Estava sol per culpa de l' alcohol, i bevia per oblidar la solitud.

-Bé, demà començaré el llibre. Avui els dos portem massa ginebra damunt.

       (Versió adaptada per al Joc de Lletres de San Jordi)

INFIDELITAT

22 abril. Tornava a casa pensant una excusa. M'havia deixat l'anell de casada damunt d'aquella tauleta. En arribar, ell dormia. L'endemà, sobre  la meua tauleta de nit, un llibre i una rosa. De sobte vaig veure la llum. Mai tornaria a aquell lloc. Mai recuperaria l'anell. Ja buscaria una excusa.

(Microrelat per participar en el Joc de Lletres Sant Jordi)

LA MARE

 

 Contemplava a al meva mare aquesta tarda asseguda en el sofà, mig adormida, amb la cara arrugada com si fos un paper de seda utilitzat moltes vegades, i una profunda tristesa m’ha envaït. La mire tots els dies, però només de tant en tant em pare a contemplar-la i és llavors quan m’adone de com l’ha espatllat el pas del temps. I recorde quan les dues érem joves, els seus ulls petits i brillants com petits miralls cosits al barret d’un hippy, i les mans envellides de tant treballar, i un mig somriure en la seva boca que deixava entreveure unes perfectes dents postisses de porcellana. I ara, res no queda d’allò, potser un bri del seu fort caràcter. I cerque els miralls, i ja no hi son. Només queden uns petits ulls enfonsats en la cara que miren sense veure, i a la boca una espècie de ganyota, que no sé molt bé si es de mal o de tristesa. I li demane a un deu en qui no crec que s’acabe aquesta vida que no es vida, i que quan la mort cride a la seva porta, la trobe dormint, preparada per al viatge sense tornada cap al no-res. I aquest dia el meu cor haurà mort amb ella.