TANCA ELS ULLS

                                                                                           Imatge de Mattia Merlo

Tenia catorze anys, un fum de somnis i llibres, molts llibres. De fet era l' única cosa que tenia. Recordava amb enyorança els anys quan era petita. Era tot tan bonic..
El pare va emigrar a Alemanya quan va morir la seva mare, i al cap d'uns anys va tornar amb una xicoteta fortuna i una dona.

Havia heretat dels seus pares un tros de terra i una casa en un poblet abandonat de la mà de Déu enmig de la muntanya. I en aquella terra inhòspita va alçar una petita fàbrica de caixes de fusta d'aquelles que es fan servir per a portar la fruita.
Aquest negoci ens permetia viure mitjanament bé i a més a més donava treball a deu o dotze famílies del voltant.

A la mare li agradava molt llegir, i amb els anys havia assolit reunir un bon grapat de llibres que omplien prestatgeries i prestatgeries en una habitació que era la joia de la casa. També conreava amb passió un petit jardí aconseguit robant-li uns metres a la muntanya. Hi havia gespa i geranis i sobretot roses, moltes roses.

Però aquella vesprada d’estiu, una tempesta d’aquestes que duren deu minuts, ho va fer tot malbé. Els llampecs creuaven el cel de dalt a baix esquinçant-lo com si fóra

un gran llençol gris.

Un llamp va caure a pocs metres i en un obrir i tancar d’ulls, tot estava encès. Les flames pujaven cap al cel en una dansa malèfica que ho arrasava tot, i tot va quedar reduït a cendra en un tres i no res.

Quan el pare va tornar de la fàbrica, havia envellit cent anys. Tenia l’ànima ferida de mort. Mai va aixecar el cap.
-Maleïdes asseguradores, murmurava entre dents sense parar. I va morir al cap d’un any de pura tristesa.

La mare va vestir de dol el cor i els ulls, i va quedar sense ganes ni força per fugir d’un passat que ens ofegava, aferrada a la llosa d'una tomba on ni tan sols flors podia portar. Tot estava arrasat.

Aquella vesprada vaig sortir com cada vesprada. Dins de la casa feia una calor humida insuportable.
Em vaig deixar caure sota un dels pocs arbres que quedaven verds. Llegia, tancava els ulls recolzant el cap damunt dels braços i somniava, com m’havia ensenyat la mare.

-Amb un llibre, pots viatjar i ser un aventurer, un detectiu, el que vulgues. Només has de desitjar-ho -em deia ella.

Quan em vaig aixecar, un sol tebi s’amagava per damunt de les muntanyes de cendra, i només per un instant, vaig veure el jardí verd, amb les roses de la mare.

Amb els peus nus, trepitjant la gespa que no hi era, amb aire resolt, em vaig dirigir cap a la casa.
Ara em sentia poderosa i lliure.

- Mare, anem a fer les maletes.

- On anem?

Cap a la vida, mare, cap a la vida.