Hi havia una vegada un parell de sabates velles...Pertanyien
a Miquel, (encara que ell es feia dir Crispí), un còmic que anava de poble
en poble fent jocs de mans, cançons... per camins de terra i fang amb una vella
carreta tirada per un ruc famèlic. Sempre a peu. El ruc amb prou feines podia amb el carro.
En caure el sol, es vestia amb una túnica vermella,
s’embolicava el cap amb un mocador daurat i es pintava els ulls amb un llapis
negre atzabeja. Començava l’espectacle!
Aquell dia, quan van arribar al poble, Crispí es va
descalçar. Havia estat un viatge molt llarg i dur.
Quan Crispí les va veure, blasfemant i maleint la seva sort,
les va portar a casa d’un home que apanyava una mica de tot: sabates,
paraigües, cadires de boga...
Allí les va deixar. El sabater, els va cosir la boca, els va
posar mitges soles, i a força d’untar-les amb betum, estaven tan lluents
que semblaven noves.
Les va deixar en una prestatgeria i van esperar un dia
darrere l’altre, omplint-se més i més de pols, que Crispí passara a
arreplegar-les.
El sabater fins i tot les va voler vendre, almenys per a
traure els cèntims que havia gastat en arreglar-les. Però a ningú li anaven bé.
A uns els venien grans, a uns altres els estrenyien els dits. I és que a força
de no conèixer altres peus, ja no aprofitaven per a ningú.
Al començ, quan s’obria la porta, obrien els ulls per si era
Crispí, però a poc a poc van anar perdent l’esperança i l’interès. Feia igual qui
entrara. Mai sortirien d’allí.
Aquell
dia van escoltar la veu d’una noia que deixava alguna
cosa per a reparar. El sabater ho va deixar al costat d'elles. De normal
ni
s’immutaven, però eixa vegada van sentir una olor que no era la de
sempre. Estaven acostumades a l'olor de suor i de pols que feien les
sabates que hi deixaven, però aquesta era diferent, com de net i
d'aire. I van obrir els ulls. Era una sabata platejada i lluent d’eixes
de taló molt elegant.
-Hola, fa molt que esteu ací? Va dir.
-Ui, un fum. Es veu que Crispí no tenia diners per a pagar
la reparació, i mai va tornar.
-Crispí? el mag?, el que du un mocador daurat al cap?
Van obrir uns ulls com a plats, -Sí, el coneixes?
-I tant! Tothom el coneix. Actua en els millors teatres.
Comparteix representant amb la meua propietària.
-Representant? Què és això? I qui es la teua propietària?
-Mare meua! On heu estat els darrers anys? Ella es Teresa
Arriaga, la millor cantant d’òpera.
-És igual, mai tornarà a per tu. Nosaltres ja ho coneixem
això.
-No, no. Només necessite uns puntets. Ella ens cuida molt. Quan acaba la temporada de
representacions, ho porta tot, vestits, sabates, barrets, al seu museu perquè tot el món ho puga veure.
-Quina sort -va dir una d'elles tristament.
Se m’ha acudit que podria demanar-li que se us emporte i així podreu sortir d’ací. Segur que troba algun racó per a vosaltres.
-Quina sort -va dir una d'elles tristament.
Se m’ha acudit que podria demanar-li que se us emporte i així podreu sortir d’ací. Segur que troba algun racó per a vosaltres.
Una sabata va saltar d’alegria, mentre l’altra li deia
alguna cosa a cau d’orella.
-No està contenta la teua germana? -va dir la sabata elegant.
-Sí, molt. Només diu com són d’injustos els homes. Quan
tenen diners i triomfen s’obliden dels qui els van ajudar i van ser fidels.
Un conte molt bonic, Mari Català!
ResponEliminaLes sabates oblidades, pobretes!!! M'ha agradat molt el teu conte!
ResponEliminaTé una cosa que m'agrada molt, aquest conte, i amb la qual treballo cada dia. I és amb les "suposicions" que ens fem les persones, que a vegades donem per certes i podem estar molt equivocats. Aquestes sabates feien una suposició generosa, que feia quedar bé el mag, quan en realitat el mag és un egoïsta que no valora ni les sabates ni la feina del sabater que no cobrarà. En aquest cas podríem dir que era una suposició generosa en vers el mag i també en vers elles mateixes. Les persones a vegades fem sl revés: suposicions molts pitjors que la realitat.
Un aplaudiment des del meu punt de vista reflexiu... I una a raçada, bonica!
Una abraçada, volia dir, ben sencera, no pas trencada...
EliminaGràcies. Una ben forta per a tu també.
EliminaUna història entranyable. I amb un final exemplar de propina.
ResponEliminaLes coses quotidianes, sempre són entranyables.
ResponEliminaFelicitats per aquest conte, Mari; ens has fet reflexionar, i el comentari de la Carme també hi ha ajudat. Ets molt bona, xiqueta, escrivint! Una abraçada!
ResponEliminaMoltes gràcies. Una abraçada per a tu també.
EliminaUn conte molt bonic encara que faci peneta...Les diferències de classe també acaben perjudicant les sabates!!!Potser algun rodamón les aprofitaria...
ResponEliminaPetonets, Mari.
Pobres. Tan fidels havien sigut al seu amo, que ja no aprofitaven per a ningú mes.
EliminaUna abraçada.
Tan bé que es camina amb les sabates velles... Però quan tenen gana s'han d'adobar.
EliminaSí, es veritat que amb les sabates velles es camina molt bé, però de vegades, si les substitueixes, queden ferides de mort.
ResponElimina