Estimada Mari, de vegades quan algú celebra l'aniversari de noces no sé si felicitar-lo o acompanyar-lo en el sentiment. Però en el teu cas, després de llegir el teu bell poema, no en tinc cap dubte: moltes felicitats, bonica! I una abraçada!
Gràcies, Montse. He tingut que callar i tragar molt (els dos supose) perquè no hàgeu d'acompanyar en el sentiment. Espere que haja pagat la pena. Una abraçada.
D'això es tracta no? D'anar fent camí junts per la vida, amb alguna ensopegada, però amb moltes il·lusions...Que siguin molts anys més! Petonets, Mari.
Felicitats Mari! En els temps que trepitgem aixo ja es tot un èxit. Ara hi ha la tendència a que allò que costa un esforç mantenir, millor deixar-ho correr. Jo penso que lluitar per allò que estimem sempre val la pena. Si a damunt te'n surts, s'ha de celebrar i Si ho fas entre amics, millor que millor.
L'amor ha de ser fet de desig i voluntat. A mi no m'ha passat mai de durar tant. He fet moltes carbasses, però també me n'han fet a mi. Bàsicament perquè allò físic no m'interessa, i si no funciones en això no sol funcionar cap relació. Però jo crec que només s'acaba el que no ha existit mai, i que "l'important és la rosa".
Amb els anys, s'apaga el foc i resten les brases. Cal esforçar-se molt per mantenir-les, però si malgrat això s'apaguen, val la pena encendre una foguera nova.
Moltes felicitats!!! Que seguiu molt de camí, encara, tots dos...
ResponEliminaMoltes gràcies.
EliminaUna abraçada.
Estimada Mari, de vegades quan algú celebra l'aniversari de noces no sé si felicitar-lo o acompanyar-lo en el sentiment. Però en el teu cas, després de llegir el teu bell poema, no en tinc cap dubte: moltes felicitats, bonica! I una abraçada!
ResponEliminaGràcies, Montse. He tingut que callar i tragar molt (els dos supose) perquè no hàgeu d'acompanyar en el sentiment. Espere que haja pagat la pena.
EliminaUna abraçada.
D'això es tracta no? D'anar fent camí junts per la vida, amb alguna ensopegada, però amb moltes il·lusions...Que siguin molts anys més!
ResponEliminaPetonets, Mari.
Sí. Esperem poder celebrar-ho molts anys més, malgrat les ensopegades.
ResponEliminaUna abraçada.
Caram, 38 anys són molts per estar junts... són precisament els que tinc jo... Enhorabona, i a seguir.
ResponEliminaUi, que jove ets!! qui pillara els teus anys!!
EliminaCoincidim!! Nosaltres també en portem 38. A la tardor farem 39.
ResponEliminaPer molts anys. pel poema i per l'aniversari
EliminaTota una vida,eh??
EliminaMoltes gràcies. A la et felicitaré pel vostre, si ens ho fas saber.
Una abraçada.
Jo també en porto trenta-vuit ... BUFF!
ResponEliminaBona nit :)
Sí,buff!. Però durant tants anys un s'acostuma a les manies de l'altre. Es un avantatge.
EliminaFelicitats Mari! En els temps que trepitgem aixo ja es tot un èxit. Ara hi ha la tendència a que allò que costa un esforç mantenir, millor deixar-ho correr. Jo penso que lluitar per allò que estimem sempre val la pena. Si a damunt te'n surts, s'ha de celebrar i Si ho fas entre amics, millor que millor.
ResponEliminaGràcies. En la vida, pense que s'ha de lluitar per tot el que vols. Supose que val la pena.
ResponEliminaL'amor ha de ser fet de desig i voluntat. A mi no m'ha passat mai de durar tant. He fet moltes carbasses, però també me n'han fet a mi. Bàsicament perquè allò físic no m'interessa, i si no funciones en això no sol funcionar cap relació. Però jo crec que només s'acaba el que no ha existit mai, i que "l'important és la rosa".
ResponEliminaAmb els anys, s'apaga el foc i resten les brases. Cal esforçar-se molt per mantenir-les, però si malgrat això s'apaguen, val la pena encendre una foguera nova.
ResponEliminaPer molts anys, que feu camí junts i amb tots.
ResponEliminaEsperem...
ResponElimina