al món de bogeria
on els dimonis lluiten
i ennuvolen la raó.
I cal bregar amb ells,
assassins de la vida
que amb mentides t’envolten
i ferit t’arrosseguen
cap al profund del pou.
I si un dia em rendisc
m’allunye del camí
i caic, només voldria
que em recordeu com sóc
afectuosa i sincera,
amiga dels amics
i amant de la poesia,
que m’abraceu amb força
i no ploreu per mi.
Com entenc les teves paraules, Mari! Situació difícil de manejar, perquè la percepció de la realitat queda distorsionada i el patiment es fa l'amo de les nostres vides... Només una cosa de positiva en el meu cas: la capacitat d'aprimar-se molts Kgs. sense necessitat de posar-se a dieta... :-)) Espero sincerament que aquesta mala companya de viatge no t'habiti mai més.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Gràcies. Jo en vaig perdre 15 de Kgs. I semblava una granera vestida. No cal dir que els he recuperat. Una abraçada.
EliminaNo ens hem de rendir mai, lluitant contra aquests dimonis.
ResponEliminaTot i que espero que no hi hagis de lluitar mai més.
Jo també entenc molt i molt bè les teves paraules, Mari!
I ja t'abraço ben fort, ara mateix, molt fort, per mantenir els dimonis ben lluny. Junts (o juntes) sempre fem més força.
Moltes gràcies. De vegades necessite les vostres paraules i les vostres abraçades.
EliminaM'afegeixo al que han dit les dues amigues anteriors, la Montse i la Carme.
ResponEliminaEndavant Mari, per difícil que sembli.
Moltes gràcies. Amb amics com vosaltres és més fàcil la lluita.
EliminaVaja, ja m'estava desesperant, no em sortia l'opció de comentar. Mari, si estàs descrivint la teva pròpia situació, molts ànims!. Pensa que fent pinya, tot és fa més portador i aquí blog i comentaris són terapèutics. I jo no et vull recordar, vull llegir-te cada vegada que publiquis. Una abraçada i no et rendeixis mai!
ResponEliminaMoltes gràcies. La situació es meva però no d'ara mateix. Es veritat que m'ajudeu molt els amics blogers!
EliminaNo et preocupis si un dia et rendeixes i caus( a tots ens ha passat), et donarem la mà perquè puguis sortir del pou, farem una garlanda amb paraules de poema, perquè t'hi agafis i només ens caldrà estirar un xic i t'abraçarem ben fort...
ResponEliminaMolts petonets, bonica.
Moltes gràcies. Què contenta estic d'haver-vos conegut. Sou especials.
Eliminamai deixis de lluitar .... i si cal estar trista s'hi està que no és pas estar deprimit....escriure és bona cosa per espantar dimonis amunt que els dies són clars i la llum ens inunda ....
ResponEliminaah i si has passat per una depressió comprenc la por a tornar-hi ....no passarà pas ....abraçada
ResponEliminaMoltes gràcies pels teus ànims. Intentaré veure la llum dels dies.
EliminaEs fa difícil comentar un poema així, són d'aquells casos que gairebé preferiries no entendre el poema, com em passa tot sovint. Només esperaré que no arribi el dia que esmentes. Mantén-te ben dreta.
ResponEliminaGràcies. Es difícil d'entendre per a qui no ha passat. Un desig: que mai ens arriben a ningú els dies tristos.
EliminaParaules entranyables. Un poema ple d'emoció, es nota que el pou queda lluny i que t'has retrobat tal com ets ... valenta i positiva.
ResponEliminaUna abraçada Mari.
Moltes gràcies. Si. El pou queda lluny espere que per molt de temps.Una abraçada
ResponEliminaMari,
ResponEliminate'n vas al cel quan has estat a l'infern. Això val per tothom. Et felicito per haver-te'n sortit.