Cada dia , en arribar a casa, trobava l’avia asseguda en el seu balancí fent punt amb dues grans agulles.
-Què fas iaia?
-Estic teixint una manta per que ni tu ni cap xiquet del món passe fred a l’hivern.
Anava a la cuina, feia els deures, sopava i abans de gitar-me anava a dir-li bona nit a la iaia.
Il·lustració Troche
-Ja està llesta la manta?
-No. Ha de ser molt gran per embolcar-vos a tots. Ves al llit, que abans de anar a dormir aniré a escalfar-te els peus.
-Bona nit, iaia.
Un
dia, va vindre el meu pare a buscar-me a la sortida de l’escola.
Portava una petita maleta. Em va semblar estrany perquè sempre venia la
mare.
-Has
d'anar a passar uns dies a casa de la tieta Anna, em va dir. Em feia
molta il·lusió. Jugar amb el Cesc i la Clara,i sobretot gitar-me en la
llitera de dalt! La tia no volia perquè deia que era massa petita i
podia caure, però la meva cosina, quan la tieta se’n anava a dormir em
canviava el llit.. Jo em sentia valenta i gran.
Al
cap d’uns quants dies, el pare va tornar per a portar-me a casa. En el
fons, ja tenia ganes de tornar i veure a la mare i a la iaia.
I ja en el cotxe: -t’has portat bé? T’ho has menjat tot?... les
preguntes que fan els pares.
En arribar a casa, la mare estava plorant.. Em va fer un petó i em va
abraçar tan fort que quasi no podia alenar. Quan em va soltar, vaig anar
a buscar la iaia, però no hi era.
Ni ella, ni el balancí, ni les agulles...res.
-On és la iaia?
-Se’n ha anat al cel, va dir la mare.
-I la manta? Em va dir que quasi estava acabada.
-Se l’ha emportat per acabar-la allí.
Vaig
anar al dormitori, vaig apropar el llit a la finestra, la vaig obrir i
vaig traure el cap per buscar la iaia en el cel, però res. Encara feia
una miqueta de sol, i hi havia algun núvol, però ni senyal de la iaia ni
del balancí ni de la manta que estava teixint.
La
mare em va cridar perquè anara a la cuina. Mentre ella feia el sopar,
jo vaig fer els deures i vaig mirar la tele una estoneta. Després de
menjar-me la truita i el iogurt, era hora d’anar a dormir.
-T’has posat el pijama? T’has raspallat les dents?... les preguntes que fan les mares.
-Sííí.
-Doncs digues-li bona nit al pare, fes-li un petó i al llit que demà s’ha de matinar.
-T’has posat el pijama? T’has raspallat les dents?... les preguntes que fan les mares.
-Sííí.
-Doncs digues-li bona nit al pare, fes-li un petó i al llit que demà s’ha de matinar.
En
obrir la porta del dormitori i encendre la llum, no podia creure allò
que els meus ulls estaven veient. La manta que estava teixint la iaia,
entrava per la finestra i tapava tot el llit!!
Il·lustració Troche
Vaig traure el cap. La manta cobria tot el cel!! Era veritat el que m'havia dit la iaia!!
Tota
embolicada amb l'abrigall, em vaig gitar. Ara podia dormir tranquil·la.
Sabia que encara que no la veiés, ella estaria cada nit allí per
escalfar-me els peus.
un conte tendre i molt bell !
ResponEliminaEscrit amb la tendresa d'una iaia.
EliminaQuin compte més bonic! Les iaies són essers molt especials, com àngels de la nostra infantesa.
ResponEliminaAra jo soc l'àngel de la infantesa dels meus nets.
EliminaPerò quina meravella de conte, Mari! Les seves paraules m'han fet emocionar. Quanta tendresa...! Ets molt bona, Mari, amb les lletres!
ResponEliminaUna forta abraçada!
És el conte que potser li contaria als meus nets per fer-los veure l'important que som les iaies!!
EliminaUna abraçada.
Quina meravella de conte.Les iaies són endevinaires que es converteixen en repartidores de bressols per els cors que s'han quedat sense piles.
ResponEliminaI tant. Què no faria una iaia per escalfar-li els peus als nets.
EliminaUna abraçada.
Quin relat tan preciós Mari...Ara que d'unes iaies tan entranyables( la protagonista i la que ha escrit el relat), se'n pot esperar qualsevol cosa!!!
ResponEliminaPetonets de capvespre.
Ai les iaies! Sempre a punt per a fer feliços als nets! He de dir que jo ho intente amb tothom. Allò de fer feliços.
EliminaUna abraçada.
M'ha agradat molt aquest conte, Mari! Commou i entendreix, dues coses que sempre vam molt bé i em fan feliç. Moltes gràcies, xicona!
ResponEliminaJo no sé si els nens són conscients de la sort que tenen de tenir iaios,sobretot si són petits, però sí que sé la sort que tenim els avis de gaudir d'ells.
EliminaTrist i maco alhora. Encara que no hi són, que se'n van abans del que voldríem, sempre estan amb nosaltres i no els oblidem mai.
ResponEliminaAixí és. La gent que estimem viu sempre en el nostre record, i encara que siguen molt majors, sempre trobem que és massa prompte per que se'n vagen.
EliminaDiga'm bledo. M'he emocionat.
ResponEliminaUn conte molt bonic, per explicar a la mainada... i als grans.
Aquestes son les coses que m'agraden de les persones. Que siguen capaços d'emocionar-se amb un conte. Gràcies. Quina meravella d'amics!!
EliminaJo també m'estimava molt l'àvia que va morir. L'altra també l'estimava, i teixia molt, però té alzheimer i ja no teixeix res. És com si ja no hi fos.
ResponEliminaL'Alzheimer és una malaltia terrible,potser més pels que són al voltant que pels que la pateixen. Jo tinc a la mare, i d'allò que era ella no queda rés.
EliminaAquestes nostres àvies gairebé totes teixien, fins que s'anaven o ... que no es recordaven de com es teixia.
ResponEliminaBona nit Mari.
Volia dir "s'hen anaven"
ResponEliminaTens raó. Totes sabien teixir i és un grat record per a nosaltres.
ResponEliminaMolt bon dia.