diumenge, 30 d’octubre de 2016

UN TOC D'ATENCIÓ



Segur que tots heu escoltat la frase: Quina llàstima, tan bona persona que era!! quan algú ha mort, oi que sí? Encara que només fa uns dies estaven dient lo malparit que era i bla bla...

Quan portes molts anys convivint amb algú, amb qui has compartit totes les coses, les bones i les dolentes, acaba convertint-se en un moble més de la teva casa que mai té res a dir i de tant en tant et contesta d’una manera inconvenient, et vénen ganes de sortir, tancar la porta i perdre’t on no et trobe ningú. Potser esperaves alguna cosa diferent per a aquesta etapa de la teva vida...

Però quan ets a les portes d’un quiròfan, el que està dins és el teu “moble”, i no saps què està passant, ai amics, la cosa canvia. Dues hores, tres de no saber res, mirant angoixada la porta, esperant respostes, et fan recapacitar. En la vida res és només blanc o negre. Tu també calles massa, remugues massa i no és just culpar sempre l'altre. I et trobes demanant per favor a no sé qui, que res de dolent li passe, que no vols perdre el company i trobar-te en soledat, perquè sempre una paraula impertinent val mil vegades més que un permanent silenci.
Que vols dir-li que et fa molta falta per recórrer el camí que et queda i quant l’estimes...abans que un dia algú et diga: quina llàstima, tan bona persona que era!!

dissabte, 22 d’octubre de 2016

UN PASSEIG PER ALCOI (II)





Baixant unes quantes costeres -d'això com de ponts Alcoi en té bastants-, he trobat una font que ja ni recordava, encara que he begut moltes vegades quan era petita.
M'ha fet goig veure que està ben conservada, i potser encara els xiquets demanen als seus pares que els hi pugen per a beure.
A la ciutat n'hi ha algunes que funcionen i estan ben conservades, però precisament d'aquesta no me'n recordava gens.






Hem seguit caminant fins arribar al col·legi dels Salesians, que té una petita església, la de Maria Auxiliadora.

Església de Maria Auxiliadora

Déu meu, quantes esglésies!. I en falten un grapat!. Mai m'havia parat a pensar-ho.
Una mica més avall està la plaça de la Universitat.


Universitat Politècnica.

 

 Els dos edificis on està ubicada la Universitat, van ser dos de les més importants fàbriques d'Alcoi, que com tantes altres van tancar les seves portes. Fa tants anys, que no podria dir si va ser la crisi el motiu del tancament. Eren fàbriques tèxtils. El tèxtil i la metal·lúrgia van ser, en el seu temps, dos pilars importants per a l'economia alcoiana. D'allò, no queda res. La indústria, ofegada pels preus del sòl i els elevats impostos, ha fugit cap a altres poblacions. I les antigues fàbriques o bé estan en ruïnes, o els seus edificis s'han aprofitat per a diverses utilitzacions. En una, ara hi ha un supermercat, en una altra un centre de salut...

Centre de salut "La Fàbrica"









Tan sols algunes xemeneies s'han restaurat per conservar-les, com un monument funerari, que recorda allò que ha sigut, i ja no és.










De tornada a casa, hem entropessat  amb el Conservatori, un altre edifici modernista de la ciutat.

Conservatori























Una altra imatge del Conservatori


I ja per fi, hem arribat al pont de Cervantes, un dels molts ponts que hi ha a Alcoi. Massa ponts per a tant poc riu. És clar que els ponts han estat construïts per salvar barrancs. El riu, primer pels abocaments sense control i després per la sequera tan important que estem patint, està, com diu Serrat, fet una claveguera i ferit de mort. On eren les seves ribes, ara, un petit parc on la gent va a passejar.

 
                                                             Imatge de la vora del riu

Però no sempre ha sigut així. Fa anys, molts, en els paratges naturals que envolten Alcoi, hi havia aigua, i la gent anava a passar el dia. Fins i tot es podien banyar. La font del Molinar, un dels més importants aqüífers que abastia la ciutat, ara està sec, però anys enrere tenia molta aigua.
Com que ara no puc mostrar-vos en foto com era, i per complaure als que volien veure més pintures meues, us el mostre en un quadre que vaig pintar fa temps. 

 Font del Molinar

No voldria acabar aquest recorregut pel meu poble, sense parlar-vos d'Ovidi Montllor, un alcoià que ha portat el poble al seu cor i que tant hem estimat.

 Monument homenatge a Ovidi Montllor


I ja per finalitzar, demanar-vos disculpes si us ha resultat llarg i pesat. Només volia mostrar-vos unes pinzellades del poble on vaig nàixer, on m'he criat i he viscut les millors i pitjors coses que m'han passat en la vida, i del qual estic orgullosa. No es perfecte, ja ho sé,  però la perfecció existeix?
Gràcies per la vostra paciència.



diumenge, 16 d’octubre de 2016

UN PASSEIG PER ALCOI (I)

Aquest matí, com cada matí de diumenge, la meva germana i jo hem anat a desdejunar. Sempre anem a una cafeteria enfront de casa, però avui hem decidit anar al centre.
Hem pres el café i la torrada a la Plaça de dins, un lloc molt agradable.

Plaça de dins.

Allí hem trobat una colla de gent, gran i menuda, que amb samarretes i mocadorets de color rosa, es preparaven per fer una cursa amb la qual recaptar fons per a la lluita contra el càncer de mama que se celebra el dia 19 d'aquest mes.

Plaça de dins.






Hem comprat un mocadoret per col·laborar amb la causa i me l'he posat al coll fins que hem trobat la meua família i li l'he nugat a la gossa, que el lluïa tota orgullosa.
Mireu, mireu, sembla que somriu! 
Mari                                                                                                                   Lea

Com que feia temps que no hi anàvem, i aprofitant que diumenge la ciutat està quasi deserta, hem decidit fer un passeig pels seus carrers més emblemàtics, i m'agradaria compartir-lo amb vosaltres, per mostrar-vos una mica el lloc on visc.
Hem començat per la Plaça de l'Ajuntament, popularment coneguda com La Bandeja, on és el Campanar (de l'església de Santa Maria).

El Campanar

Hem seguit per l'església de Sant Jordi, el nostre patró. 

Església de Sant Jordi

Quasi a dos pams, hi ha un convent de monges de clausura (només Déu deu saber a què es dediquen).

      
Feia un matí preciós, amb un sol tebi, que permetia anar en cos de camisa.
Encara que a les fotos no s'aprecie (estan fetes amb el mòbil), aquest sol de tardor dóna una llum espectacular a l'ambient.

 










Casa del paó




Alcoi, per als que no el coneguen, té una ruta modernista de la qual vull mostrar-vos alguns detalls de diversos edificis. Potser la més coneguda és l'anomenada "casa del paó", perquè a la porta de ferro hi ha un paó reial (foto de l'esquerra). La foto de la dreta és un detall de la balconada del mateix edifici.
Carrer Sant Nicolau amunt, he arribat a la Glorieta, un dels parcs més representatius de la ciutat.



Quan jo era petita, el meu pare m'hi portava per veure com els paons reials desplegaven la cua de colors.
Actualment ja no hi ha paons -com moltes altres coses han anat desapareixent- només queda el colomer que veieu a la foto, enmig d'un petit estany on ànecs i oques prenen el bany si els ve de gust.

El parc deu el seu nom a una glorieta, que encara hi és, on abans les bandes de música feien concerts, i a les nits d'estiu, segons em contava ma mare -jo no ho he conegut- feien berbenes  on els joves anaven a ballar i amb sort trobaven nóvia o nóvio.


La Glorieta


dissabte, 8 d’octubre de 2016

CANÇÓ PER A UN NEN QUE HA NASCUT



Avui publique un poema, que ja vaig escriure i publicar fa temps. Li'l vaig dedicar a un nen que estava per néixer quan no tenia nom ni li posàvem cara. Avui, que el nen ha nascut, que ja té nom i cara, vull amb aquest poema donar-li la benvinguda.
Benvingut a la vida, Teo. Benvingut a casa.





Només t'escric a tu, perquè m'escoltes
des d'eixe lloc on solament tu estàs,
per descobrir-te tot un món de màgia
on una nit, agafarem un grapat d'espurnes
que en llançar-les al cel es desfaran
en un milió d'estels
per donar llum a la nit fosca,
i dibuixarem una lluna blanca i gran
que teixirà els teus cabells amb fils de plata
que en acariciar-los
m' impregnaran les mans d'olor de vida nova.
Només t'escric a tu perquè m'entengues
des d'eixe lloc on solament tu estàs,
per descobrir-te tot un món de somnis
on un dia, a l'alba
volaran papallones
pintades sobre el cel amb aquarel·les
en algun lloc a la vora de la mar.
I a la tardor floriran primaveres,
florirà el gessamí, floriran roses,
i roselles amagades al mig d'un camp de blat.
I fins els arbres que a la tardor perden les fulles,
no mostraran les seves branques nues,
romandran verds i tendres
i no perdran les fulles aquest any.
Només t'escric a tu perquè em conegues
des d'eixe lloc on solament tu estàs

dissabte, 1 d’octubre de 2016

RELATS CONJUNTS: TERRA LLAURADA



Joan Miró, 1923-24, Terra llaurada


Acabava de sortir de la consulta de Manel, el psicòleg. Des que va patir la depressió, el visitava de tant en tant, quan tenia els ànims per terra.
-  El que et passa a tu, Rosa, és que ets molt sensible, i els que sou així, teniu un caràcter més depressiu. Res d’important.
-  Maleïda sensibilitat! Em fa patir. La gent no em comprèn i em trobe sola.
-  Però tu ets així! I no pots pretendre que tots siguen com tu. Als que no són com tu, potser no els afecta el mateix.Tu t'emociones i plores per unes coses, i ells per altres ben diferents. Mira, per posar-te un exemple, un home que arriba a casa, seu al sofà, posa els peus damunt de la tauleta i gaudeix mirant un partit de futbol mentre es pren una cervesa i es fuma un puro, difícilment caurà en una depressió. Per a ell, un poema és “no te escucho, cartucho” i una pintura... abstracta, posem per cas, no és art. Segurament diria: “Això ho faig jo amb els ulls tancats".
  És millor ell? És pitjor? Ni una cosa ni l’altra. Ell no patirà com tu, però tampoc gaudirà com tu de les de les petites coses, d’aquelles que no es veuen amb els ulls. Dóna gràcies, doncs, per ser com ets. Demà ho veuràs tot d’un altre color.
Déu meu! Estava descrivint el seu marit!!
Aquell dia, després de dinar, ella li va dir:
- Joan, vull comprar una reproducció d’una obra d’art que m’agrada molt. Fa temps que la vaig veure en una botiga de decoració, i vull penjar-la al saló.
- Sí dona, compra el que vulgues.
- Com que no puc anar a Nova York a veure l’original, em conformaré amb la reproducció.
Així que a la vesprada, va anar i la va comprar.
- Joan!! -li va dir tota devanida quan ell va tornar-, vine a veure el quadre! Mira, es diu “Terra llaurada”.
- I on veus tu això? Si tu vols, el penge, però jo no li trobe ni cap ni peus. I què t’ha costat?
- 300 euros -li va dir ella amb una mica de por.
Se li va girar la boca al tos.
- 300 euros? Tu estàs boja? Si això ho faig jo amb els ulls tancats, quatre perots i ja està.
-Vinga, posa la tele que estic perdent-me un partit de xampions molt interessant.
I se'n va anar mormolant cap a la cuina, -300 euros!
Va agafar una cervesa, va seure al sofà, va acomodar els peus damunt la tauleta i es va posar a mirar la tele.
-Falta! faltaaa! Mare de Déu quin àrbitre. 
Manel tenia raó. El Joan era un ximplot. Bona persona, sí, però un ximplot.
Ella va entrar al saló, el va mirar i li va dir:
-Vols un puro també?
-Goool! -va ser la resposta.