dilluns, 4 d’abril del 2016

LA MARE

 



 Contemplava a al meva mare aquesta tarda asseguda en el sofà, mig adormida, amb la cara arrugada com si fos un paper de seda utilitzat moltes vegades, i una profunda tristesa m’ha envaït. La mire tots els dies, però només de tant en tant em pare a contemplar-la i és llavors quan m’adone de com l’ha espatllat el pas del temps. I recorde quan les dues érem joves, els seus ulls petits i brillants com petits miralls cosits al barret d’un hippy, i les mans envellides de tant treballar, i un mig somriure en la seva boca que deixava entreveure unes perfectes dents postisses de porcellana. I ara, res no queda d’allò, potser un bri del seu fort caràcter. I cerque els miralls, i ja no hi son. Només queden uns petits ulls enfonsats en la cara que miren sense veure, i a la boca una espècie de ganyota, que no sé molt bé si es de mal o de tristesa. I li demane a un deu en qui no crec que s’acabe aquesta vida que no es vida, i que quan la mort cride a la seva porta, la trobe dormint, preparada per al viatge sense tornada cap al no-res. I aquest dia el meu cor haurà mort amb ella.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada