diumenge, 27 de novembre del 2016

ARBRE SOLITARI




Ja feia molt de temps que estava sol. Els seus amics, amb els quals un dia havia format un bosc, havien anat morint-se de mica en mica de pura sequera. I allí romania ell un dia i un altre, gairebé nu i amb l’única companyia del sol i el cel ras. Ni un mal núvol que donés treva a la calor dels dies. Ni tan sols els ocells gosaven parar-se en les seves branques. De fet feia molt de temps que no en veia cap.
Ja s’havia acostumat a la soledat, i amb prou feines recordava el soroll del vent o de la pluja, però tant de temps sense una gota d’aigua que amainara la set de la terra clavillada, el feia pensar que li aguardava la mateixa sort que als seus companys. I francament, no sabia què era el millor, si demanar als déus aigua per sobreviure, o que un raig el partira en dos.
Aquell dia, el va despertar una pluja intensa. Quasi no recordava  aquella sensació tan agradable! No sabia molt de temps duraria aquell regal del cel, així que va moure les branques per banyar-se fins la medul·la.
Va ploure molt de temps dia i nit, i la terra, que al principi es bevia tota l’aigua, va acabar xopada i al seu voltant es va formar una bassa immensa que no deixava veure el sòl quan baixava els ulls. Davall d'ell, un gran mirall que reflectia el gris del cel i la seva figura. I va sentir que mai tornaria a estar sol, perquè ara tenia un germà. Ell i el seu reflex eren dos bessons siamesos units per sempre pels peus.


Participació en la proposta d'Antaviana.

16 comentaris:

  1. El reflex, la pròpia obra. Una manera ben especial de lluitar contra la solitud. Molt ben trobat, Mari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. A vegades el reflex de tu mateix és la millor medicina contra la solitud.

      Elimina
  2. Un conte preciós! Moltíssimes gràcies, MariCatalà!

    ResponElimina
  3. Gràcies. És curiós el diferent enfocament que se li dóna a un mateix tema.

    ResponElimina
  4. Preciós, des de la solitud i la desesperança fins a sentir que ell mateix també pot acompanyar-se, si es donen un mínim de condicions vitals.

    En aquest país de l'arbre, com en el nostre i com cantava Raimon "la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí. En València s'ofeguen, i ací, a poc més de 100 Km ni gota.

      Elimina
  5. L'aigua tornarà al seu lloc, i l'arbre recuperarà noves companyies.

    ResponElimina
  6. Bonic relat per anar de la solitud a l'esperança. Ara segur que serà molt més divertit, estarà al costat del seu germà bessó i aviat es veurà envoltat de tot un seguit d'incipients noiets d'un verd lluminós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que sí, que tornaran a créixer nous arbres i noves plantes, i mai més l'arbre estarà sol.

      Elimina
  7. M'agrada molt el conte, Mari. Moltes vegades el millor amic és un mateix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Està bé ser el teu millor amic, però a vegades la solitud fa mal i cal trobar recolzament en algun bon amic.
      Una abraçada.

      Elimina
  8. Milions de gotes,per a reblanir-hi una solitud aspra.per a engrescar-hi un coratge efectiu,per a fer-li néixer una esperança viva.

    ResponElimina
  9. El teu text em fa pensar que de vegades m'enmirallo i quan em veig ... no sé que dir-me.

    Bona tarda Mari:)

    ResponElimina