ARBRE SOLITARI

Ja feia molt de temps que estava sol. Els seus amics, amb els quals un dia havia format un bosc, havien anat morint-se de mica en mica de pura sequera. I allí romania ell un dia i un altre, gairebé nu i amb l’única companyia del sol i el cel ras. Ni un mal núvol que donés treva a la calor dels dies. Ni tan sols els ocells gosaven parar-se en les seves branques. De fet feia molt de temps que no en veia cap.

Ja s’havia acostumat a la soledat, i amb prou feines recordava el soroll del vent o de la pluja, però tant de temps sense una gota d’aigua que amainara la set de la terra clavillada, el feia pensar que li aguardava la mateixa sort que als seus companys. I francament, no sabia què era el millor, si demanar als déus aigua per sobreviure, o que un raig el partira en dos.

Aquell dia, el va despertar una pluja intensa. Quasi no recordava  aquella sensació tan agradable! No sabia molt de temps duraria aquell regal del cel, així que va moure les branques per banyar-se fins la medul·la.

Va ploure molt de temps dia i nit, i la terra, que al principi es bevia tota l’aigua, va acabar xopada i al seu voltant es va formar una bassa immensa que no deixava veure el sòl quan baixava els ulls. Davall d'ell, un gran mirall que reflectia el gris del cel i la seva figura. I va sentir que mai tornaria a estar sol, perquè ara tenia un germà. Ell i el seu reflex eren dos bessons siamesos units per sempre pels peus.

Participació en la proposta d'Antaviana.