Segur que tots heu escoltat la frase: Quina llàstima, tan
bona persona que era!! quan algú ha mort, oi que sí? Encara que només fa uns
dies estaven dient lo malparit que era i bla bla...
Quan portes molts anys convivint amb algú, amb qui has compartit totes les coses, les bones i les dolentes, acaba convertint-se en un moble més de la teva casa que mai té res a dir i de tant en tant et contesta d’una manera inconvenient, et vénen
ganes de sortir, tancar la porta i perdre’t on no et trobe ningú. Potser esperaves alguna cosa diferent per a aquesta etapa de la teva vida...
Però quan ets a les portes d’un quiròfan, el que està dins és
el teu “moble”, i no saps què està passant, ai amics, la cosa canvia. Dues hores, tres de no saber res, mirant angoixada la porta, esperant respostes, et fan recapacitar. En la vida res és només blanc o negre. Tu també calles massa, remugues massa i no és just culpar sempre l'altre. I et trobes demanant per favor a no sé qui, que res de dolent li
passe, que no vols perdre el company i
trobar-te en soledat, perquè sempre una paraula impertinent val mil vegades més que un permanent silenci.
Que vols dir-li que et fa molta falta per recórrer el camí
que et queda i quant l’estimes...abans que un dia algú et diga: quina llàstima, tan bona persona que
era!!
Vos desitjo molta sort a tots dos. I és cert que, a vegades, els entrebancs de la vida, ens fan reflexionar i fins i tot "sentir" diferent d'abans. Si és per estar millor, endavant. Salut i sort!
ResponEliminaMoltes gràcies. De tant en tant ens hem de recordar l'un a l'altre, que compartim alguna cosa.
EliminaQuan sento que parlen d'algú i només diuen que és "bona persona i treballador", se'm posen els pèls de punta. Un bon tros a l'olla, que diem per aquí. Però és cert, en els moments crucials veiem les coses d'una altra manera, no sé si millor, pitjor o distorsionades. Jo també us desitjo salut i sort!
ResponEliminaMoltes gràcies. Compartir un projecte de vida, està ple d'alts i baixos. Cal aprofitar els alts mentre duren.
EliminaUn post molt encertat, en molts aspectes, perquè ho expliques molt bé, però abans de res deixa'm desitjar-te que tot això passi, que suposo que ha anat bé, per la manera com ho dius, però que no sigui res greu.
ResponEliminaSom molt així els humans, ens acostumem al que tenim, tendim a deixar de donar-li importància, i a culpar-lo de tots els mals, que en realitat són les nostres frustracions. Aquella frase de 'no saps el que tens fins que ho perds' és molt adient, i es fa patent quan ens exposem a la pèrdua, llavors és quan ens agafen tots els mals, encara que de vegades ho haguem desitjat, perdre de vista a aquella persona. Pot ser en part per la soledat que se'ns presenta, però també hem de reconèixer que aquella persona a la que estem tan acostumats ens aporta molt, hi tenim una relació que no aconseguirem enlloc més.
Gràcies. Sí, finalment tot ha anat bé, i sí, es veritat que l'altre t'aporta molt, el que passa es que la rutina de vegades no ens deixa veure-ho.
EliminaCert que anem molt preocupats per les nostres oligacions i gustos i a vegades ens costa compartir i comprendre els dels qui tenim més a prop... La vida sol ser feta d'aquesta manera, tota ella un assaig sense possibilitat de segona representació. Però a vegades es trenca, i sort si som a temps de refer algunes coses.
EliminaSalut sempre.
Gràcies Olga. Tens raó. Tots som una mica egoistes i amb freqüència ens oblidem de l'altre.
Eliminaja veig que el toc d'atenció ha sortit bé ....fer camí junts amb el bo i el dolent ....que tingueu sort , que tinguem sort! la vida és molt fràgil de vegades i l'amor protegeix!
ResponEliminaFer camí no és un camí planet, com diu LLach.
EliminaEn llegir els comentaris dels altres comprovo que dius que ha anat bé.
ResponEliminaLa sort que t'anava a desitjar, te la desitjo igualment, en la llarga vida que us espera.
Gràcies. Esperem que la vida siga llarga.
EliminaHola Mari. Jo crec que és la convivència, que comporta primer conflictes i després monotonia, el que provoca aquest estat una mica adormilat, sense excitacions i que alguns - algunes normalment, que ells s'apalanquen (s'aconformen) més, en general- detestem i fa que reclamem una altra cosa. Penso que l'amor hi és, però, és en moments difícils com el que has explicat que surt d'on s'havia mig entroncat i et recorda que "el moble" és una de les coses més importants de la teva vida. Si la cosa no passa d'un ensurt, jo penso que el recordatori és útil. Que tinguis sort, Mari, i vagi tot bé. Una abraçada!
ResponEliminaGràcies. La convivència llarga és família de la monotonia i la rutina. De tant en tant cal obrir els ulls i recapacitar.
EliminaQuanta raó tens. Jo vaig perdre, fa cinc anys a la meva més estimada dona i quants dies enyoro, encara que fos una discussió, el moment més trist de la nostra relació o el dia més amarg al costat d'ella, tot per tal que estigués viva al meu costat, de sentir la seva veu, o poder dir-la quan la estimo.
ResponEliminaHo sent molt. Jo espere tenir moltes discussions molt de temps....però amb ell.
ResponEliminaUna abraçada
Al capdavall,tothom deixen d'amanyagar els paisatges al llarg dels anys i encara és potser aquesta és la més inquietants de totes les pèrdues.
ResponElimina