dissabte, 28 de gener de 2017

SOIR BLEU

Soir bleu. Edward Hopper, 1914.

Totes les vesprades Denis anava al mateix cafè. Li agradava seure en la terrassa mirant el Sena i fumar un cigarret o dos o tres, i totes les vesprades les mateixes cares: El mariner de la gorra que semblava esperar l’amor que va deixar en aquest port, el pintor de Monmartre i algun altre assidu amb els quals gaudia xarrant una estona, el seu metge i la seva esposa...Sempre la mateixa gent i a la mateixa hora.

Fa una setmana, quan el Dr. Vipont el va veure entrar a la consulta, no va fer bona cara. L’havia cridat perquè anara a veure el resultat d’unes proves que li havien fet. La maleïda tos de tots els matins...
Li va dir que tenia una malaltia als pulmons i que havia de deixar el tabac, que el veia tots els dies a la terrassa de la cafeteria encenent un cigarret darrere l’altre i així no anava enlloc. Denis li va prometre que ho faria mentre pensava- començaré demà-, i aquest demà mai no arribava.

Cada dia sortia de casa amb la ferma decisió de no fumar, de fet no portava tabac, però en arribar al cafè comprava cigarrets a la cambrera que, lleugera de roba i amb les galtes vermelles, passava amb la safata oferint-los als clients.
I cada dia, les mateixes paraules del metge reganyant-lo, les mateixes mirades, els mateixos gestos de reprovació... Fins que va dir prou.

Es va posar el vestit de pierrot amb el qual tantes vegades havia passejat pels carrers de Paris oferint flors i somriures, es va maquillar acuradament i va enfilar cap al cafè. En arribar va seure i va encendre un cigarret. El fum va inundar el seu cos primer i l'ambient després. Ningú el va reconèixer. El mariner va seguir esperant el seu amor, el metge  va saludar educadament llevant-se el barret, fins i tot el pintor li va oferir fer-li un retrat.

Tan sols la cambrera de les galtes vermelles va saber qui era i el va mirar amb tristesa. A partir d'aquell dia, cada vegada que Denis anava a comprar-li tabac, ella li donava una flor. Les flors no li farien mal, li deia. Un dia i un altre i un altre, fins que va reunir un gran ram. Ja no li'n cabien més, i va decidir deixar l'habit. I ho va aconseguir!! Només feia falta voluntat.

Seguint la proposta de Relats Conjunts

dissabte, 21 de gener de 2017

ALCOI BLANC



L'hivern en l'aire,
i a les branques dels arbres
bressols de neu.


La claror jeu
a les branques dels arbres.
La neu té llum.

Carme Rosanas


 L'hivern amaga
el vermell del semàfor.
Un floc el tapa.

M. Roser

dissabte, 14 de gener de 2017

ME BASTA ASÍ




ME BASTA ASÍ

Si yo fuese Dios
y tuviese el secreto,
haría un ser exacto a ti;
lo probaría
(a la manera de los panaderos
cuando prueban el pan, es decir:
con la boca),
y si ese sabor fuese
igual al tuyo, o sea
tu mismo olor, y tu manera
de sonreír,
y de guardar silencio,
y de estrechar mi mano estrictamente,
y de besarnos sin hacernos daño
—de esto sí estoy seguro: pongo
tanta atención cuando te beso—;
                                entonces,
si yo fuese Dios,
podría repetirte y repetirte,
siempre la misma y siempre diferente,
sin cansarme jamás del juego idéntico,
sin desdeñar tampoco la que fuiste
por la que ibas a ser dentro de nada;
ya no sé si me explico, pero quiero
aclarar que si yo fuese
Dios, haría
lo posible por ser Ángel González
para quererte tal como te quiero,
para aguardar con calma
a que te crees tú misma cada día
a que sorprendas todas las mañanas
la luz recién nacida con tu propia
luz, y corras
la cortina impalpable que separa
el sueño de la vida,
resucitándome con tu palabra,
Lázaro alegre,
yo,
mojado todavía
de sombras y pereza,
sorprendido y absorto
en la contemplación de todo aquello
que, en unión de mí mismo,
recuperas y salvas, mueves, dejas
abandonado cuando —luego— callas...
(Escucho tu silencio.
                    Oigo
constelaciones: existes.
                        Creo en ti.
                                    Eres.
                                          Me basta).



Ángel González

divendres, 6 de gener de 2017

NIT DE REIS


Si hi ha un dia que destaca en el Nadal alcoià, és sens dubte el dia de Reis. Tot es prepara acuradament, atenent fins el mínim detall perquè la cavalcada siga tot un èxit.
El dia d’abans, dia 4 de gener, els Reis, acompanyats pels seus ajudants, arriben a les muntanyes dels voltants d’Alcoi. Allí munten un campament per descansar ells, els patges i els camells. Cal tenir en compte que vénen de molt lluny, i el dia següent tenen una dura faena ja que han d’atendre les peticions de grans i menuts.


En fer-se de nit, encenen grans fogueres a la serra per aixoplugar-se del fred.


Mentrestant, el tio Piam, un personatge tradicional alcoià, surt al carrer per buscar l'ambaixador reial


que recorre els carrers de la ciutat per fer saber a tots, que l’endemà, els Reis acudiran puntuals a la cita que tenen amb els xiquets.



Va llegint un ban reial:


A l’ambaixador el segueixen un grup de petits rucs que porten damunt del llom les bústies perquè els menuts dipositen les cartes per fer saber als Reis totes les joguines que volen. Són cartes amb el nom del remitent, no siga que, encara que són mags, obliden l’adreça d’algú. Ací, la vespra dels Reis es coneix com “el dia de la burra”. Els Reis i els seus ajudants passen tota la nit llegint les peticions que tothom els fa.


I per fi arriba el gran dia. Milers de xiquets, acompanyats per pares i iaios, surten al carrer per veure la desfilada. Abans, a les balconades, han deixat rosegons de pa i aigua per als animals que porten els Reis, i algun dolcet  per als patges.
Melcior, Gaspar i Baltasar recorren els principals carrers de la ciutat muntats en els seus dromedaris.
En arribar a la Plaça Major, baixen de les seves muntures per adorar el fill de Déu. Majestuosos, caminen cap al pesebre mentre sona l’Aleluya de Haendel. És un moment de gran emoció.


Darrere dels Reis, un gran nombre de patges (xics i xiques joves) que, maquillats i vestits de negre, van deixant en cada casa els regals. Porten una faixa i un barret rojos, i unes grans escales de fusta per les quals pugen a les balconades a fer els seus lliuraments, tal com podeu veure en la foto.


Els xiquets que viuen per on passa la cavalcada, esperen impacients en les seves cases que arriben els anomenats "negres" que els porten els paquets. Quan entren, els nens els besen i els conviden a menjar algun dolç.
Fets un manoll de nervis, esgarren els embolcalls per veure si els han portat allò que havien demanat en les cartes.
Els Reis han de fer una selecció, perquè els xiquets demanen tot el que veuen en els fullets de publicitat de les jogueteries. Però com que són mags i savis, encerten en l’elecció.
És a dir, aquí els petits i menys petits, no esperem a l’endemà per veure els regals. El dia 5, quan s’acaba la cavalcada, cadascú va a la seva casa per obrir els paquets que els Reis han portat.

El Teo és encara molt menut  i amb menjar quan toca, en té prou,


però Lucas i Jorge reben els patges amb il·lusió. Saben que vénen carregats de regals.

I per acabar, disculpeu tots els que em vau deixar comentaris en el post del torró als quals no he pogut contestar. En Nadal hi ha moltes coses a fer. Però vull dir-vos que em vaig informar i el vaig refer. Era qüestió de moldre-ho més.