divendres, 23 de desembre del 2016

PER NADAL...TORRONS

És costum ací fer dolços per Nadal, sobretot la gent gran, que els més joves tenen poc temps. Jo, de vegades, n'he fet, però és una feinada, i ara que tinc temps, no tinc ganes.
Fa cosa d'un mes, vaig anar a un taller per aprendre a fer torró. Molt fàcil, tenint en compte que només s'havia de moldre el sucre i l'ametlla, i ho van fer amb una màquina. Avui, en un moment d'inspiració nadalenca i aprofitant que jo en tinc una, d'eixes màquines, he pensat que podria fer-ne, de torró. Casolà, sense conservants ni colorants...I m'he posat a la feina. He llegit la recepta i he preparat els ingredients: sucre, ametlla i un trosset de pell de llima.


Primer polvoritzar el sucre, afegir la pell de llima i després triturar les ametlles fins que quede una massa amb textura de serradures.
Amb molta cura, he folrat l'interior d'una capseta de fusta amb un paper de la grandària de la pastilla de torró.


He omplit la capseta amb la massa,


i l'he escampada perquè tots els raconets estigueren plens.


He tancat la capseta i...
"Voila"... fet! Només falta tastar-lo.
Així és que després de sopar, he tret la capseta a taula i he tret el torró de dins. Perfecte!!


Però, ai amics, a l'hora de tallar-lo, es desfeia tot. Per què, si he seguit les instruccions fil per randa? Hauré mòlt massa el sucre? O les ametlles? Ho hauré mòlt poc? No, ha estat l'espàtula que he utilitzat per fer la barreja. Era massa llarga, o potser massa curta. El sabor? perfecte, però com que no es pot menjar si no és amb cullera, el faré servir per decorar algun pastís, fins i tot per donar-li un toc al corder o al llobarro, ara que està ben vist barrejar dolç i salat.
M'hauria agradat convidar-vos, de fet era la meva intenció, però haurà de ser en una altra ocasió. Jo no perd l'esperança.
De tota manera, us desitge un BON NADAL.

dissabte, 17 de desembre del 2016

TARDIU

Font Roja. Alcoi.

A propòsit del fet que quasi arribant a l’hivern, no fa fred, gens ni mica, i em veig en Nadal amb màniga curta, he recordat que fa unes setmanes, em van enviar un whatsapp on m’informaven del naixement d’una nova estació: el “veroño”, mitad verano y mitad otoño.
Jo l’he traduït com “tardiu”, meitat tardor meitat estiu.
Ja fa uns quants anys que la temperatura ambient ha pujat de tal manera que, almenys per ací, gaudim o patim, mai no se sap, d’un temps en el qual es pot esquiar en biquini, fer surf amb bufanda, banyar-se en les platges en desembre i a casa, conviure amb el ventilador i l’estufa.
És veritat que les fulles canvien de color i cauen, que els dies són curts i alguns grisos, però fred? Gens. Potser a les nits una mica de frescor. Així, al carrer, veiem de tot, gent amb anorac a la vora d’altra en mànigues de camisa. És el temps dels armaris abarrotats de roba on es barregen els abrics amb les samarretes de tirants, perquè mai saps si demà farà una calor de por o bufarà un vent del dimoni i cal tindre-ho tot a mà.
En aquell whatsapp acabaven dient: en veroño, vístete como te salga de...
Jo dic per acabar: al tardiu vestiu amb el que vos surta de... l’armari.
No li he trobat rima!

dilluns, 12 de desembre del 2016

MAGRANES


Fruit de tardor
dintre de les entranyes,
 vermells robins.


Cada robí,
la temptació pels llavis.
Suc gola endins.

Carme Rosanas.


 Joc de paraules:
m'agrada la magrana.
La pell s'esberla.

Xavier Pujol.


 Mel i magrana,
dolça tardor, i al vent
fulles que dansen

Glo.Bos.blog

 Vermells robins,
riquesa de tardor
sota la pell.

Helena Bonals.

dissabte, 3 de desembre del 2016

BETLEM DE TIRISITI

Tirisiti

Avui vull parlar-vos de la representació d’un Betlem que es fa a Alcoi per Nadal. Tothom el coneix pel nom de Tirisiti, que és un del seus protagonistes, potser el més conegut.
És un muntatge teatral amb titelles del tipus anomenat de “peu i vareta”.
Cada any, en arribar desembre, els xiquets i xiquetes van a gaudir una estona amb els personatges, ja que interactuen amb ells. Per exemple quan surt el “sereno”, pregunten: “Serenooo, quina hora és?? O quan surt “l’auelo” li canten: “Auelo xitxero, cara de putxero”.
Els personatges pertanyen a la tradició popular alcoiana. Així, a banda dels que ja he anomenat, destaquen la Tereseta, que és la dona de Tirisiti i que s’entén amb el rector de l’església, les beates, que van a missa totes vestides de negre, la castanyera, que observa tot sense dir res, el torero alcoià (que toreja el bou sense ferir-lo, ni per descomptat matar-lo) etc.
L’actor que dóna veu al personatge principal, parla amb una llengüeta metàl·lica en la boca, per la qual cosa, quan el protagonista crida a Tereseta, el que s’escolta és Tirisiti. D’això prové el nom d’aquest personatge que, a més, dóna nom a la representació. Aquest teatret s’ha fet tan conegut, que en arribar desembre, la majoria d’escoles de les comarques properes i no tan properes, porten els alumnes més petits a veure’l i a passar una bona estona.
Ací us deixe una escena de la representació.