diumenge, 27 de novembre de 2016

ARBRE SOLITARI




Ja feia molt de temps que estava sol. Els seus amics, amb els quals un dia havia format un bosc, havien anat morint-se de mica en mica de pura sequera. I allí romania ell un dia i un altre, gairebé nu i amb l’única companyia del sol i el cel ras. Ni un mal núvol que donés treva a la calor dels dies. Ni tan sols els ocells gosaven parar-se en les seves branques. De fet feia molt de temps que no en veia cap.
Ja s’havia acostumat a la soledat, i amb prou feines recordava el soroll del vent o de la pluja, però tant de temps sense una gota d’aigua que amainara la set de la terra clavillada, el feia pensar que li aguardava la mateixa sort que als seus companys. I francament, no sabia què era el millor, si demanar als déus aigua per sobreviure, o que un raig el partira en dos.
Aquell dia, el va despertar una pluja intensa. Quasi no recordava  aquella sensació tan agradable! No sabia molt de temps duraria aquell regal del cel, així que va moure les branques per banyar-se fins la medul·la.
Va ploure molt de temps dia i nit, i la terra, que al principi es bevia tota l’aigua, va acabar xopada i al seu voltant es va formar una bassa immensa que no deixava veure el sòl quan baixava els ulls. Davall d'ell, un gran mirall que reflectia el gris del cel i la seva figura. I va sentir que mai tornaria a estar sol, perquè ara tenia un germà. Ell i el seu reflex eren dos bessons siamesos units per sempre pels peus.


Participació en la proposta d'Antaviana.

diumenge, 20 de novembre de 2016

TORT I ESPENTOLAT

Aquest estiu, cada vegada que anava de la casa on estiuejava al poble, a la vora de la carretera veia un arbre diferent a tots. A simple vista, semblava tort i espentolat.


Un dia em vaig decidir a fer el camí a peu per veure'l de prop. Al seu voltant, tots els arbres creixien drets i elegants, com si volguessen tocar el cel amb les fulles més altes. Eren bells i el miraven amb menyspreu. Alguns fins i tot gosaven desafiar el sol.


Però aquest, tenia una bellesa diferent, allunyat dels cànons establerts. I jo em preguntava, qui dicta les normes per considerar si quelcom és més o menys bell? Per què als qui s'aparten del camí marcat se'ls assenyala?
Aquest arbre havia intentat tocar el cel com els seus companys, però en veure que li era impossible, va decidir créixer lliurement, amb branques tortes, algunes sense fulles. I a mi quan el vaig veure de prop, em va semblar preciós. Perquè res en la vida s'hauria de jutjar mirant de passada. Cal apropar-se per descobrir allò que a simple vista no es veu.

dissabte, 12 de novembre de 2016

HOMENATGE A LEONARD COHEN

Ahir el món va perdre un gran músic, però sobretot ha perdut un gran poeta. De fet es va dedicar a escriure abans de cantar. Però la poesia dóna poc per a menjar i afortunadament als seus poemes els va posar música. Així els ha conegut tothom, jo inclosa.
Encara que a mi m'ha agradat sempre molt la seva música, és una llàstima no conèixer els poetes per la seva tasca. Quants Leonards Cohen deu haver-hi que no han tingut l'oportunitat de publicar la seva poesia tan important en el món materialista en què vivim.
Enamorat de Lorca, va posar música  a un dels seus bells poemes.

          PEQUEÑO VALS VIENÉS
En Viena hay diez muchachas, 
un hombro donde solloza la muerte 
y un bosque de palomas disecadas. 
Hay un fragmento de la mañana 
en el museo de la escarcha. 
Hay un salón con mil ventanas. 
¡Ay, ay, ay, ay! 
Toma este vals con la boca cerrada. 

Este vals, este vals, este vals, 
de sí, de muerte y de coñac 
que moja su cola en el mar. 

Te quiero, te quiero, te quiero, 
con la butaca y el libro muerto, 
por el melancólico pasillo, 
en el oscuro desván del lirio, 
en nuestra cama de la luna 
y en la danza que sueña la tortuga. 
¡Ay, ay, ay, ay! 
Toma este vals de quebrada cintura. 

En Viena hay cuatro espejos 
donde juegan tu boca y los ecos. 
Hay una muerte para piano 
que pinta de azul a los muchachos. 
Hay mendigos por los tejados. 
Hay frescas guirnaldas de llanto. 
¡Ay, ay, ay, ay! 
Toma este vals que se muere en mis brazos. 

Porque te quiero, te quiero, amor mío, 
en el desván donde juegan los niños, 
soñando viejas luces de Hungría 
por los rumores de la tarde tibia, 
viendo ovejas y lirios de nieve 
por el silencio oscuro de tu frente. 
¡Ay, ay, ay, ay! 
Toma este vals del “Te quiero siempre”. 

En Viena bailaré contigo 
con un disfraz que tenga 
cabeza de río. 
¡Mira qué orilla tengo de jacintos! 
Dejaré mi boca entre tus piernas, 
mi alma en fotografías y azucenas, 
y en las ondas oscuras de tu andar 
quiero, amor mío, amor mío, dejar, 
violín y sepulcro, las cintas del vals.



La seva veu seguirà viva en els nostres cors.
Un gran músic. Un gran poeta.
Descanse en pau.

dissabte, 5 de novembre de 2016

LA PLUJA


Pascal Campion



Tanca el paraigües.
Deixem que el cor s'amere
de poesia.
Mentre hi haja tempesta.
Mentre dure la pluja.